I ara suposem per un moment que us començo a explicar tota la veritat d'allò que va succeir abans, tot i que us tinc de confessar que no se exactament quan va succeir, ni tampoc en quines circumstàncies en concret s'esdevingueren exactament els fets que a continuació us passaré a explicar. Entenc perfectament i en soc plenament conscient que no soc gens explícit, qüestió greu quan un hom pretén explicar una historia, però és tot quan puc dir immers com estic en una angoixant situació de trasbalsament mental, que espero pel meu bé, sigui transitòria, aspecte que tampoc us puc aclarir atès que ni jo mateix se exactament en quin punt exacte estic ubicat dins dels caos mental que m'envolta en aquests moments.Tot i així, en primer lloc i si us decidiu continuar en la lectura d'aquest text, tindreu un problema fonamental:¿Com ho sabeu que us ho estic explicant tot?Ja ho aviso d'entrada perquè en aquest sentit no hi hagin malentesos, que tot no ho penso explicar, i es i serà així perquè per més que un ho intenti mai ho acaba explicant tot, el subconscient pot més que els conscient i genera una espècie de barrera, de duana mental que frena expressions, detalls i moments concrets.Per tant malgrat es tracti d'un acte de voluntat de sincerar-me amb vosaltres, ja se que no ho aconseguiré mai del tot.En el fons deixem-ho doncs en que només estaríem parlant d'un bon propòsit, d'un enunciat de bones intencions i d'un intent honest de ser el màxim d'explícit possible..No us sorprengui doncs que més endavant, si encara conserveu el vostre interès per aquesta lectura, caigui sovint en contradiccions més o menys aparents, incongruents fins i tot, que tampoc us hauria d'estranyar, menys encara estant com esteu avisats des d'un bon començament, però tan en un cas com en l'altre, ambdues circumstancies poden ser veritat o a lo millor a l'inrevés, o quedar-se en una veritat a mitges, o en una mentida a mitges, o que cap de les dues ho sigui. Diguéssim que teniu el cinquanta per cent de possibilitats d'encertar-ho.No se doncs si ho arribareu a esbrinar ni tampoc si realment arribaré a interessar-vos suficientment perquè tingueu interès en fer-ho, també es cert, que reconec no os ho posaré fàcil, però aquesta és la gràcia del joc que us estic proposant, una espècie d'endevinalla d'aquell joc tant vell del veritat o mentida, o de la mitja veritat, o de la mitja mentida, o potser en alguns casos de la veritat total o de la mentida total.I si parlem de la veritat, acabem de trobar-nos amb el primer topall, de fet acabem d'arribar al primer dels problemes de fons de tota aquesta qüestió.De quina veritat estaríem parlant?En principi és palès que n'hi ha només una, immutable, definitiva, aquella que ningú coneix malgrat atribuir-se-la tots, però aquesta no em val, ni tampoc us ha de valer a vosaltres, siguem clars, la veritat per si mateixa és una veritat intangible o més aviat una veritat inabastable.Oblidem-la doncs i anem a la recerca del concepte veritat que més o menys podem arribar a entendre. Podríem dir que és com un puzle del que cadascú en te una peça i fins que no s'ajunten totes, no arribem a tenir la veritat absoluta, aspecte o possibilitat que ja es veu d'entrada que és pràcticament impossible i caldria començar a oblidar doncs com a tal la recerca d'aquesta veritat absoluta i quedar-nos amb les engrunes, o les restes del mirall, o les restes del puzle, fins ajuntar una part encara que sigui petita que ens permeti més o menys arribar a una part de la nostra veritat.Fixeu-vos que quan succeeix un fet determinat (ja hem quedat que només n'hi ha una de veritat) però que depenent de cadascú i ja des del primer moment, aquesta varia substancialment i entrem dins del complicat món dels matisos i les apreciacions més o menys subjectives, que en aquest cas s'embranquen en una dispersió personal en cada cas que sovint allunyen uns i altres del concepte que inicialment podríem considerar la situació més propicia per acostar-se a aquesta sempre suposada veritat. D'entrada si en aquest fet i participen quatre persones - per exemple - ja en tenim quatre de veritats, totes tan correctes o incorrectes com vulgueu, puig d'aquestes quatre persones, cadascuna d'elles us explicarà i afirmarà convençuda que la seva és la única i autèntica de totes les veritats hagudes i per haver, i segurament, bé, segurament no, segur que cap d'ells està en possessió de cap veritat, però cada un en canvi la defensarà aferrissadament convençut de tenir-la. Tenint en compte doncs que ni un mateix per més que honestament ho intenti o s'ho cregui arriba mai a ser realment objectiu, considerem que us explicaré una historia que possiblement sigui veritat tota ella, o que només sigui veritat en una part i en l'altra inventada, o potser no sigui veritat res, que tot plegat no sigui més que una simple invenció més o menys basada en uns fets reals o no.Soc a Praga, o millor dit, vull dir que m'agradaria o que voldria ser a Praga, però no hi he estat mai i estic convençut que es notaria massa, últimament hi ha molta gent que i va de vacances o simplement a passar-hi un cap de setmana, i tot i que la primera obligació del turista actual (que no viatger) es anar a qualsevol lloc sense assabentar-se de res, ni fixar-se amb res, coma molt malbaratar un rodet de fotografies típiques i tòpiques amb les que entabanar als seus veïns, coneguts i familiars.Malgrat tot hi ha la possibilitat que hi hagi anat també algun viatger i aquest si que de seguida s'adonaria del meu palès desconeixement de la ciutat on se suposa que estic, per tant, deixem-ho en que voldria estar a Praga però en realitat estic a casa meva, assegut davant del meu ordinador intentant començar a explicar aquesta història. Però és que en realitat tampoc estic a casa meva ni tampoc tinc en aquest moment cap ordinador al meu abast.Quedem doncs que no soc a Praga, però tampoc soc a casa meva, el cas i les vivències que us passaré a narrar podrien o segurament tindrien d'estar ubicades en un lloc geogràfic concret, Anoharra.Aquesta ciutat invertida no és ni millor ni pitjor que moltes altres ciutats on un hi podia haver nascut o viscut, però es la que m'ha tocat - em sembla - i com ens passa amb moltes de les coses que ens envolten, amb el pas dels anys no he tingut mes remei que acabant acostumant-m'hi.No podreu dir que no soc sincer si us dic que Anoharra és una ciutat molt més lletja que Praga, i no ho dic perquè si, si més no, això us ho dic i ho se perquè un també veu la Televisió i pel·lícules on hi surt la capital de Txequia.Bé, estem doncs d'acord en que Anoharra no te punt de comparació amb Praga, de fet, no és que tingui gaires punts de comparació en positiu tant amb aquesta com en altres ciutats importants d'arreu del món i, si en canvi molts en negatiu. Ho sento per la gent que hi viu, però així ho veig i tampoc no cal amoïnar-s'hi gaire, de ciutats molt pitjors n'hi deuen haver també - suposo -Anoharra no te ben ver allò que en termes corrents en diríem un riu com cal, bé! si que més o menys en te un, el Ripoll, que de fet, més que un riu es una espècie de claveguera que hi passa pel costat, ple d'horts conreats per jubilats i aturats i antigues fàbriques en runes, reflexa de la decadència del món del tèxtil, anys enrera símbol pujant i vital de la ciutat, que curiosament tenia com a símbol d'aquesta puixança tan vital les seves xemeneies fumejant, inequívoca mostra de contaminació atmosfèrica contemplat des del punt de vista de l'època actual i, en canvi, considerat en aquella època com a signe vital de força industrial, quan encara no s'havia inventat la consciència ecològica i es tractava només de generar llocs de treball per produir al preu que fos, aspecte que almenys hem après a exportar a altres països menys desenvolupats de manera que no es contamini el nostre habitat, però sense evitar que l’hàbitat global continuï contaminant-se dia a dia sense solució urgent i apressada, sotmesa aquesta solució als interessos del capital voraç, depredador, insolidari, mesquí, miserable i cínic.El suposat riu del que us estava parlant, s'arrossega mandrós i ple de merda amb certa indolència per la banda esquerra de la ciutat si aneu de baixada, o per la dreta si hi pugeu. El fet que passi per allí baix, a part que és per on ho fa, ho és també perquè no hi hagi problemes quan les freqüents crescudes de la tardor, tot i que de la última de veritat en fa ja més de quaranta anys.Ponts si en te, tres o quatre, però ja es veu de seguida que no és el mateix que els ponts que tenen a Praga, Paris o d'altres ciutats, un altre fet diferencial que assevera la meva teoria en la comparativa negativa, a pèrdues d'Anoharra amb altres ciutats.¡París!Acabo d'anomenar París.De Paris si que us en podria parlar, hi he estat bastants vegades però com no m'hi fixo amb les coses, em costaria molt situar carrers, places o barris en el seu context de manera que la narració dels fets sembles coherent, o fos coherent. Sí! ja ho sé, podria connectar-me a Internet i treure'n la informació que vulgues o simplement agafar un plànol de la ciutat per narrar tota l'acció, però no si val a tirar de la informació treta de la xarxa o d'altres novel·les per citar aquests punts determinats, com bars o botigues o qualsevol altre punt de referència puntual.Las ciutats s'han de patejar i per sobre de tot olorar-les, és la única manera de conèixer-les si t'hi estàs el temps suficient, i tot i així sempre hi ha un munt de petits detalls que se't poden escapar, és allò que us deia abans de la diferència entre turista i viatger, perquè cada ciutat te la seva olor particular, és el seu fet diferencial més important, superior a monuments, carrers, places, avingudes o d'altres trets característics. I aquí si que em perdria del tot i la narració per el lector que conegués mínimament la capital de França es faria totalment inversemblant, per no dir decebedora, o per no dir-ho clarament: patètica.Deixem doncs que la narració dels fets es desenvolupi en un marc que en aquests moments no se honestament quin és, ni Praga, ni París i, en realitat tampoc Anoharra. Perquè totes les divagacions que he anat fent fins ara tenen una arrel molt més profunda, una raó de ser angoixant i desconcertant.De la mateixa manera que en un moment determinat una persona dona voltes a les paraules o itera en excés mentre troba la resposta adequada, això és exactament el que estic fent en aquest moment. Porto unes quantes pàgines divagant perquè estic molt preocupat. En aquest precís moment, a ma, estic intentant escriure, donar voltes a les paraules, entrellaçar-les, per intentar trobar una resposta que no apareix per enlloc i no tinc més remei que confessar-vos que:No se qui, ni on soc.Aquesta es la única veritat absoluta que us he explicat fins ara, i dic absoluta perquè en aquest precís moment, quan la tinta del bolígraf que acaba de escriure precisament aquesta paraula encara no s'ha assecat, soc conscient que és la única, de fet ho sé des que he despertat avui de matinada, me n'he adonat de seguida un cop m'he tret de sobre les bromes del son, i malgrat tot reconec que només se quan us acabo de dir: no se res de mi, ni com em dic, ni d'on soc, ni n visc, no se res.A partir d'ara doncs, us agrairia que féssim junts el camí d'intentar recordar el meu passat, de intentar descobrir qui soc realment i aquest lloc on estic en aquests moments que és la única certesa que tinc, on carall és.Són les sis del matí i plou. Aixó és tot quan sé en aquest precís moment.Des que m'he despertat aquest matí, o millor dit aquesta matinada, atès que encara és negra nit, no aconsegueixo recordar res més, ni qui ni on soc, ni que carall faig en aquesta habitació on hi resto voluntària o involuntàriament reclòs. Tot quan m'envolta, començant per a mi mateix m'és totalment desconegut.Estic despert, aquesta és una de les poques certeses que tinc. Me n'he cerciorat pessigant-me fins al punt de fer-me mal, per convencem que no era un mal son, producte d'una mala nit, però és tot quan sé fins ara, que estic despert, i que no hi ha manera de ser capaç de recordar res més.És una situació estranya però real, que espero tingui alguna explicació raonable d'un moment a l'altre. Sí ho és en canvi - de real - quan veig, atès que soc capaç de identificar quan contemplo al meu entorn.Estic instal·lat en una habitació funcional, asèptica. Hi ha un llit de matrimoni, dues tauletes de nit un televisor sobre una tauleta i al costat la cambra de bany. El terra és de moqueta gris clar i els quadres - litografies de Van Gogh - tant asèptiques com la resta de l'habitacle.Trist destí - em dic - el d'en Vincent Van Gogh, tota una vida sense vendre ni un quadre i anys després de la mort, la seva obra ha acabat en els grans museus, en mans de col·leccionistes adinerats, o en forma de litografia penjada a qualsevol lloc i amb un vidre al davant per que sigui més pràctic el fet de treure-hi la pols. Em temo que cap dels conceptes esmentats els arribaria a entendre del tot.Es curiós, no recordo ni qui ni on soc, però en canvi se perfectament qui és, millor dit, qui era aquest pintor impressionista. La veritat és que a cada segon que passa estic més confós i no entenc res de res.Totes aquestes constatacions que he anant esbrinant de l'entorn pel que estic envoltat, o potser seria millor dit en l'entorn en que estic dipositat, m'han dut a la conseqüència lògica de deduir sense cap excés de imaginació que estic instal·lat en la habitació d'un hotel. Podria ser un hospital de luxe, però no, es la habitació d'un hotel de tres o quatre estrelles. Segurament de quatre.Miro per la finestra.Tot el que puc visualitzar és un carrer estret i antic, ranci més aviat. En estar situat al bell mig del mateix, no observo cap placa amb el seu nom que em permeti identificar-lo. És un carrer qualsevol, que pot pertànyer a qualsevol ciutat de qualsevol país europeu. Bé, almenys se que estic en una ciutat o una població mitjana o gran o això em penso, atès que a les poblacions petites no solen haver-hi hotels, o normalment estan ubicats a l'entrada a peu de carretera, amb un bar de cambreres al costat per satisfer les apetències dels viatgers més necessitats de plaers carnals. De totes maneres no importa massa aquest aspecte, el cert, és que aquí comença i s'acaba el punt de coneixement que fins aquest moment tinc del meu entorn.Vaig a la cambra de bany, la cara i part del cos que es reflecteixen al mirall em son totalment alienes, no tinc més remei que reconèixer sense embuts que soc un perfecte desconegut per a mi mateix. Però estic segur que soc algú amb nom, cognoms i un passat que en aquest moment per més que ho intento no aconsegueixo recordar. No hi ha tampoc res que en podríem considerar d'us habitual en un hoste d'hotel normal. Ni tan sols coses tan elementals com pinta, raspall de dens, colònia, etc.Res de res.No se tampoc si la nit anterior vaig beure més del compte, o alguna droga m'ha deixat en aquest estat d'amnèsia que espero sigui temporal.Recordo haver llegit en algun diari que segons quin tipus de prostitutes després d'haver ofert els seus serveis, droguen als clients mentre dormen i aprofiten per prendre'ls-hi totes les seves pertinences.Però com no recordo res de mi mateix, malgrat si aconsegueixo sense esforç recordar coses banals o purament quotidianes, tampoc se si ha estat aquesta la qüestió, a part que no entenc que en cas d'haver estat això el que m'ha passat, perquè és tenia de prendre la molèstia o la inutilitat d'emportar-se coses tan simples com un raspall de dents amb la seva pasta inclosa o la pinta.
Abandono la versió de la prostituta, no te cap ni peus, en canvi si em preocupa que sigui capaç de recordar moltes coses que aparentment son intranscendents i, en canvi el que és més important i fonamental com la meva identitat, d'on soc, on visc o de que treballo, sigui incapaç de fer-ho.He regirat les dues tauletes de nit. Resten absolutament buides. A l'armari, llevat de uns quants penjadors i un parell de mantes, no hi ha res més, ni una bossa, ni una maleta, res de res. De fet és el que normalment sol haver-hi en l'armari d'un hotel. A la cambra de bany hi he trobat el que dedueixo és la meva roba. Uns pantalons marrons de pana, una camisa texana i un jersei color cru. Les sabates son sota el llit. Malgrat regirar-ho tot a consciència, no hi ha cap cartera, document o paper que pugui donar-me alguna pista sobre la meva identitat. Només un moneder ple de xavalla i dins un bitllet doblegat de cinquanta euros. Recordo per tant coses concretes del meu entorn quotidià, però no d'allò que és fonamental.
Sí! ja sé que és possible que la documentació l'hagi perduda o estigui a la recepció de l'Hotel, però no puc anar al senyor de recepció i dir-li:
- Perdoni'm, no soc capaç de recordar qui soc, ni on soc: M'ho podria dir vostè?Se'n riuria de mi o com a mínim em miraria estranyat, tot i que dubto que hi hagi alguna cosa que pugui sorprendre a un recepcionista d'hotel, acostumat cada dia a veure de tot i a les hores més inversemblants. Penso honestament que per evitar-me un ridícul inútil i una situació enganyosa que és molt millor no preguntar-li res. Com a molt en deixar la clau, és possible que em retorni la documentació que hagi pogut dipositar en el moment d'inscriure'm.Si és així, almenys una part d'aquest malson s'haurà acabat, però és evident que tinc de prendre alguna decisió. Potser esperar a que s'aixequi el dia i sortir al carrer per identificar la ciutat que m'acull, o mentrestant, també és possible que recuperi la memòria. O potser tot plegat malgrat cregui ara que no, no és res mes que un malson del que em despertaré alleujat en qualsevol moment i no sigui res més que un somni dins d'un altre somni. No seria pas la primera vegada que em passa, però no ho se, és massa real tot plegat.No! no estic somiant.Malauradament tot quan m'està succeint és totalment real i la veritat és que començo a estar francament preocupat.
Haig de fer alguna cosa per sortir d'aquest atzucac en que hem trobo immers i és evident que si em quedo tancat a la habitació no solucionaré el meu problema. Si tinc la possibilitat de trobar alguna resposta, la que no es dins el meu cap la tinc de cercar fora, tancat aquí no resoldré res i acabaré embogint.
Baixo a recepció, no hi ha ningú, sento música de Bach al fons a la dreta, allí em dirigeixo, és una sala gran, enorme, el terra es de marbre, amb lloses blanques i negres com si es tractes d’un enorme joc d’escacs. La sala es practicament buida, nomes al fons una dona gran está tocant el piano, m’hi acosto i m’adono que està totalment nua. Deixa de tocar en veure’m.
- Hola! Em diu, fa molt que has arribat?
- No ho sé, m’acabo de despertar i la veritat es que no sé ni qui ni on soc. M’ho pot dir vostè?.
L’anciana somriu.
Ets enlloc, ara has d’esperar per anar cap l’eternitat, ja t'avisaràn, jo fa més o menys dos dies que soc aquí i ets la primera persona a qui em trobo…..
I aleshores ho comprenc tot!
0 Comentaris
dejad vuestro comentario: