junio 13, 2015

L'HOME QUE VA TENIR UN SOMNI


Un dia, un home va tenir un somni, somiava amb un parc tematic especial, molt especial. Tothom li deia que era una utopia, un somni imposible de cumplir, que mai seria rendible i que no perdés el temps amb aquestes bajanades. Pero el nostre home era tossut i persistent i no tenia cap pressa, llevat de la que li propiciava la il·lusió d'aconseguir-ho.
Després de molt de temps, i de parlar amb tothom que el podia ajudar, va trobar una persona que el va escoltar atentament. L'home, apassionat li explicava el seu projecte. No és qüestió de molts diners - li deia convençut - no en fan falta molts, el més important es el terreny, la resta la farà la il·lusio de la gent i la col·laboració que anem recollint pel camí.

La persona que l'escoltava atentament, va trigar, però finalment es va deixar convèncer. Ell, en tenia un de terreny, deu hectàrees a L'Empordà, a la vora de la Tallada, i no l'usava per res, l'havia heretat del seu pare i ni tan sols havia anat mai a veure'l. Potser es arribada l`hora de donar-hi una ullada a veure si us sembla bé - li va dir - però tinc la sensació que serà un fracàs, no hi anirà ningú.

Magrat les seves reticències, finalment anaren a veure el terreny; a l'home que havia tingut el somni li va encantar, el trobava perfecte, i a la persona que l'escoltava atentament, potser contagiat per'entusiasme de l'home, tambè li va semblar bé. Ja podem començar cuan vulguis - li va dir. 

L'home que havia tingut un somni estava exultant, es va posar en contacte amb els seus amics, que ho varen fer amb altres i aquests amb altres. A mesura que s'anava escampant la idea cada vegada hi havia més gent que hi volia col·laborar. En qüestió d'un parell de mesos i molt d'esforç, prepararen l'esborrall del Parc, el mes important ja estava fet, ara mancava estructurar-ho tot.

Aquesta part ja els va portar més feina, però la il·lusió i la fe fan miracles, fins i tot en els agnòstics, i tres mesos mes tard, el dia 23 d'abril d'aquell any, com era preceptiu i gairebé obligatori, es va procedir a la inauguració oficial del parc....



..... cansat d'escriure el que ja estava escrit, he retratat la resta del conte...









Aquest conte té deu anys, el vaig trobar en un racó perdut, i el publico tal qual, malgrat en Miquel ja no hi és. En aquest temps, no he sentit parlar més del parc temàtic dedicat a Miquel Martí i Pol a Roda de de Ter, no sé si s'ha arribat a fer o no, la veritat és que no ho he sabut trobar. El que si veig hi ha és una ruta literaria

abril 24, 2015

L'HEROI URBÀ


En Sebastià Poch, sense voler-ho va assolir la categoria d'heroi urbà, encara que a un preu prou alt, va tenir els seus cinc minuts de glòria i fins i tot va sortir a TV3. Tenint en compte que en Sebastià era allò que s'en pot dir un dropo, quelcom devia fer per aconseguir aquest ressó, o potser no, vosaltres ho jutjareu.

En Sebastià no havia treballat mai en els seus cinquanta anys de vida, i consti que alguna vegada fins i tot ho havia intentat, però les feines que trovaba no el satisfeien i es frustrava, a més com els pares tenien diners d'uns terrenys que el Florenci (el seu pare ja traspassat) havia venut a 'Núñez y Navarro', no tenia cap necessitat de treballar. 
Sa mare l'Enriqueta, era una veia bruta i malcarada que anava en cadira de rodes i el putejava tant com podia, segons ella, en Florenci el seu marit havia mort per culpa del seu fill una vegada que varen anar a caçar sanglars a Berga, i a aquest se li va disparar accidentalment l'escopeta. La justicia ho va considerar un accident però ella no es podia treure de cap que el dropo del seu fill havia matat son pare.

En Sebastià, s'havia embolicat amb una romanesa petita i bellugadissa que havia conegut un dia pel Raval, però sa mare no la volia veure ni en pintura per casa.
- Que no ho veus que es un putot - li etzivaba - , que va per tu només pels quartos, i tu no en tens ni cinc, els quartos són meus, burru, més que burru!

*  *  *

Mals pensaments varen instal·larse al cervell d'en Sebastià, entre la romanesa que el començava a apressar i sa mare, no hi havia dubte a l'hora d'escollir, la veia sobrava, era l'obstacle que l'impedia viure feliç amb el seu amor romanés. Aviat va traçar un pla, tenia que semblar un accident, que ningú sospités que ell hi tenia res a veure, però que sa mare no en sortís viva.
Un dilluns, malgrat ser un dia especialment espés, mentre feia la migdiada va trobar la solució, la manera de carregar-se impunement a sa mare.

*  *  *

Avinguda Diagonal, lateral dret direcció Plaça Francesc Macià, trànsit intens, una del migdia, en Sebastià porta sa mare amb la cadira de rodes, semàfor de vianants en vermell, i un munt de cotxes que s'acosten a tota pastilla, no hi ha ningú mès esperant per travessar....

O ara o mai! es diu en Sebastià, que decidit empeny molt fort  la cadira de rodes cap al mig de la calçada......

..... però en Sebastià ha comès un error, el 'no me olvides' que li va regalar la romanesa se li enganxa amb el mànec esquerra de la cadira i el seu braç i de rebot ell surt darrere la cadira i sa mare, i el camió de la Damm que aconsegueix esquivar la cadira i sa mare, malauradament l'atropella a ell....

L'endemà tots els mitjans parlen d'en Sebastià com l'heroi que havia arriscat la seva vida per salvar sa mare que imprudentment havia intentat travessar el lateral de la Diagonal, saltant-se el semàfor dels vianants en vermell com es preceptiu en un jubilat o jubilada que es preui...

sis mesos més tard:

En Sebastià, l'heroi urbà, va quedar confinat a una cadira de rodes com sa mare a ran de l'accident en que se la volia carregar; la romanesa, li va dir 'sayonara baby' en veure el panorama, i el dropo, els fals heroi urbà, és va quedar sense romanesa, i amb sa mare fent competició a veure qui corria més amb la cadira de rodes, que a la mare tambè li faltava un bull. Ah! i sense no me olvides.

moralitat: si et  vols carregar a ta mare, no portis no me olvides. L'error, no l'oblidaràs mai.


abril 03, 2015

HABITACIÓ 4828


Hospital General de Catalunya - 4 d'abril de 2015 - 10:00 - Havia baixat a la cafeteria per esmorzar i després treure el tiquet de la TV perquè el meu pare que estava ingressat pogués veure el futbol del cap de setmana. Surto i truco l'ascensor, pugem una infermera, un metge i jo. L'ascensor arrenca i de seguida s'atura.
Vaja! exclama el metge.
Ja ens trauran - contesto - el de seguretat vindrà de seguida ......
A la mitja hora encara no havia aparegut ningú i començàvem a posar-nos nerviosos.
Al cap de mitja hora més, l'ascensor comença a baixar lentament fins a arribar al nivell de la planta baixa, però la porta no s'obre, encara que aixó no es cap problema, entre els tres aconseguim obrir-la.
Pugem a peu, els tres anem a la quarta planta ...
Però la quarta planta és buida, ens n'adonem de seguida que alguna cosa no va bé, potser és el silenci, o el passadís buit, amb només un carro mèdic a un costat, però cap infermera, ni pacients ni visitants.


Una a una revisem totes les habitacions, no hi ha ningú, els llits estan desfets, tot està desordenat, els televisors resten encesos, i els efectes dels acompanyants són a l'habitació, però no hi ha ningú, ni malalts, ni acompanyants, ni visitants ni metges, ni infermeres, la quarta planta de l'Hospital és buida.
Arribem a l'habitació on està el meu pare, buida també, i després fins al final, on hi ha la sortida d'emergència ... NO PASSAR diu el rètol penjat amb un tros de tela.

Passem, des de l'exterior, a l'inici de l'escala d'emergència es veu l'esplanada de l'aparcament gairebé buida de cotxes, però plena, horriblement plena de cadàvers apilats en una horrible piràmide humana. Tots els residents acompanyants, visitants i personal de l'Hospital menys nosaltres hi són allí, amuntegats, morts.

Al seu voltant uns éssers petits i corpulents acaben de col·locar-los, mentre una nau d'enormes dimensions es posa a sobre seu i comença literalment a aspirar-los de manera que en poc menys d'un minut l'aparcament queda sense cap cadàver dels centenars que hi havia feia un moment.

- Som menjar? se m'acut preguntar estùpidament.
- Una cosa així, suposo, exclama el metge amb veu a penes audible.
- I ara .... ¿que fem? pregunta la infermera...

SILENCI.


 - - - - - - - - -

Mentre els éssers petits i corpulents així com la nau han desaparegut, encara que sobre l'horitzó, a sobre de Sant Cugat, s'observen un munt de naus iguals a la que ha aspirat els cadàvers de l'Hospital.
- Si nosaltres hem sobreviscut, altres ho poden haver fet també - comenta el doctor. I afegeix: El més raonable seria esperar a veure si s'en van i sortir per veure de trobar algun supervivent, llevat que vostès tinguin una idea millor.
La infermera no contesta, i jo tampoc ....


No hem d'esperar molt, la nau ha tornat i d'ella baixen una dotzena d'éssers petits i corpulents .....

marzo 28, 2015

FOSCOR ESTRANYA


El varen trobar mort al camí nou del bosc de can Deu, una de les moltes parelles que hi anàven a passejar se'l va trobar al terra amb la boca oberta i una expressió d'angoixa infinita als ulls; al seu costat la màquina de retratar encesa encara enfocava impàvida enlloc esperant a ser disparada. L'Amparo i en Rafael que eren qui el varen trobar, el coneixíen de vista del barri i des del seu propi mòbil varen trucar a una ambulància.

La mare em va trucar, la veu tranquila, aparentment: el pare és mort, l'han trobat al bosc de can Déu, m'hi pots acompanyar?
Vàrem fer el camí en silenci, en arribar al bosc ja vàrem veure l'ambulància que no s'havia pogut endinsar-se on era el pare, amb els camins encara barrats pels arbres caiguts a la ventada del desembre passat.

- Un infart, va dir el metge. 
- Patia del cor?
- No! que jo sàpiga, contestà la mare.

Després del funeral m'en vaig anar uns dies casa amb la mare per què no estes sola, m'acabava de separar, i com ella no volia venir a la meva, ho vaig fer al inrevès. 

Un dissabte al mati vaig recordar la màquina de retratar que duia a la mà quan va patir l'infart, la càmera que sempre l'acompanyava anès on anès. S'havia esgotat la bateria, però la vaig carregar i vaig baixar les fotos a l'ordinador.

N'hi havia 5, a qual més estranya, a la primera hi aparexía una senyora d'uns cinquanta anys amb un cotxet d'aquests de minusvàlids però no al bosc, sinó en una acera urbana, a la segona un senyor d'uns seixanta, amb el seu vestit amb camisa i corbata assegut a la barra d'un bar amb una copa a la mà, que somreia a la càmera com ho feia tambè la senyora de la primera foto. A la tercera una senyora en banyador estava en un xiringuito a la platja. Vaig començar a preocupar-me, i en veure la quarta fotografía ho vaig comprendre tot. A la foto hi havia l'oncle Florenci al pati de casa seva amb un porro a la má esquerra i saludant amb la dreta. No coneixia a la dona ni a l'home, ni a la senyora del banyador a la platja, però si a l'oncle Florenci, nomès que aquest feia 10 anys que habia traspassat. La següent foto, la cinquena era un autorretrat, (el pare mai n'hauria dit selfie) i aquesta foto era terrible, la pitjor de totes, malgrat ser aquella infausta tarda en que va morir, radiant, amb un cel blau nitid, rere seu, a la fotografia, tot era fosc, d'una foscor estranya, terriblement estranya, infinitament estranya...... 

septiembre 26, 2014

ES VEIA VENIR...



Es veia venir que tard o d’hora passaria. Ho havien avisat reiteradament els apocalíptics de torn, però ningú els va fer cas. Hi havien insistit també molts científics seriosos i d’altres que no ho eren tant, però a aquests tampoc els escoltà ningú. Tothom n’era més o menys conscient, però no es va prendre cap tipus de mida o precaució. És el progrés, deien molts, ja se sap, sempre n’hi ha de negativistes i apocalíptics, son els mateixos que deien que el avions no volarien, o que l’automòbil estava condemnat al fracàs, o que el cinema era tant sols un simple experiment curiós. La ciència és infal·lible i el món sempre va endavant.La supèrbia i l’estultícia humanes no tenen límit, i l’ambició tampoc. Finalment i tal com es veia venir, va succeir: Un dilluns del mes d’abril del 2010, la majoria dels usuaris de telèfon mòbil de tot el món és quedaren fora de joc. Obnubilats, passejaven amunt i avall com posseïts, parlant constantment amb un interlocutor imaginari i, malgrat que s’anaven quedant sense bateria continuaven xerrant sense parar.Les imatges que és podien contemplar des de la finestra del meu apartament a la cinquena Avinguda a Nova York eren esgarrifoses, gairebé tant com la sensació d’estupor i esglai que m’envaïa davant la tragèdia que estava contemplant, amb la impotència de no poder fer-hi res.Òbviament, les zones més afectades foren les més desenvolupades, i un cop és començà a quantificar la magnitud de la tragèdia, i a tenir-ne l’abast real, les xifres d’afectats al primer mon eren esgarrifoses.Al segon (que no se quin és) i al tercer, afectava tant sols (és clar) als privilegiats. Governs, exercits, ajuntaments, empreses, escoles, universitats, botigues, supermercats, etc. Tot quedà fora de servei, el caos era total i ben poca gent de l’àrea de poder conservava el coneixement.

Qui us escriu aquest missatge, Conxita Bassas, corresponsal de Catalunya Radio a Nova York, va ser una de les poques persones, no de l’àrea de poder, sinó de conservar el coneixement, i, no pas per mèrits propis, si més no, degut a la seva joventut, perquè, una de las hipòtesi que es varen tenir més en compte a l’hora de barallar les causes, va ser l’ús del mòbil per un espai llarg de temps, (sobre uns deu anys, mes o menys) i referit sempre als de la tercera generació, que en varen ser els causants de tot l’enrenou.

Els pocs reporters que quedàvem en condicions, ens reunirem a la seu de les Nacions Unides, i, a la vista del panorama que allí hi havia, decidirem desplaçar-nos fins a Washington (en cotxe, ja que els avions no anaven) per veure que en quedava del Govern de la Nació. I de fet, ben poca cosa hi havia. Un sots-secretari que sordejava i tres o quatre senadors republicans d’allò més reaccionari, que no havien estat mai per l’invent.Amb nosaltres es desplaçà el Secretari General de l’ONU que tenia al·lèrgia a les ones, i per tant, mai havia usat l'estri. Tot plegat érem una trentena de supervivents en condicions de intentar prendre alguna decisió.

Des d’allí és va intentar contactar amb la majoria de Governs d’altres països, amb uns resultats molt desiguals. Quan més nivell més afectats. El quadre era caòtic, però dins del drama, una escletxa de llum sens va aparèixer. Sorprenentment, al Senegal i alguns altres Estats de Centre Àfrica, l’efecte no s’havia manifestat, ni tant sols a nivell de classes elevades i benestants, usuaris habituals i pràcticament únics del mòbil.Allí és varen reunir el supervivents de la Conferencia de Països Africans, amb els que estàvem en contacte permanent, però ningú sabia quina n’era la causa que feia que a ells no els afectes l’efecte 2010 com ja se l’havia anomenat. Aleshores, i després d’aconseguir trobar a Boston un pilot jubilat, sord com una tàpia, que ens va dir que estava en condicions de pilotar un reactor, malgrat els seus setanta vuit anys, (era tot el que teníem), ens desplaçarem tots en avió cap el Senegal. Urgia trobar una solució urgent, la gent afectada ni menjava ni dormia, només caminaven amunt i avall com posseïts fins que queien al terra esgotats, i els altres, els no afectats, l’única solució que tenien era dedicar-se al pillatge de menjar i d’altres actes similars per tal de sobreviure a tot l’enrenou.

Vàrem marxar cap el Senegal amb el cor en un puny, conscients que era molt important trobar una solució, i quan més aviat millor.Quan el pillatge comença a fer estralls, el caos està assegurat i ningú pot controlar la situació, encara que us tinc de confessar que no anàvem gaire carregats d’optimisme. Un cop arribats sans i estalvis a l’aeroport de Dakar, ja ens estaven esperant uns enviats de la Conferencia que ens transportaren fins al Palau de Convencions on estaven reunits els mandataris de la majoria de països Africans, i d’alguns altres que havien arribat a la mateixa conclusió que nosaltres. Allí, i un cop fetes les presentacions de rigor anàrem directes a l’assumpte que ens afectava i preocupava, però no sabíem rés, tant sols que allí no succeïa.Després de gairebé tres hores debatent les possibilitats més versemblants i quan més angoixats estàvem per no trobar-ne la solució, va irrompre en la reunió un missioner, dominic per ser més exactes, que va demanar per parlar, ja que creia saber els motius de la no afectació a aquella zona del planeta de l’efecte de les ones dels mòbils. En altres circumstancies no li haurien fet ni cas, però tal com estava tot plegat, i veient que no en traurien l’aigua clara, per hores i hores que estiguessin divagant, li van demanar que parles, i us puc assegurar que l’escoltaren amb molta atenció.
I això és el que ens va dir..."Senyors, senyores, permetin disculpar-me per haver-los molestat, però crec que estic en condicions d’assegurar quina és la causa que ha aïllat al nostre País de l’efecte devastador de les ones dels mòbils.No es sentia volar una mosca, tothom estava pendent de les paraules del dominic.

Continuï – si us plau – el va apressar excitat el President de la Conferencia.El dominic tornà a agafar la paraula...Veuran, aquí al Senegal i a alguns països de les rodalies, degut al seu lent desenvolupament i a la gran quantitat de tribus de diferents ètnies i religions que hi habiten, el mitjà de transmissió de noticies habitual continua sent el tam-tam, com s’ha fet des de temps immemorials. I, crec, millor dit, creiem el germà Joan i jo, que algun tipus de distorsió deu generar el seu só monòton i sincopat en les ones inalambriques dels mòbils, que anul·la el seu efecte perniciós.- continuà -- Nosaltres, a la comunitat ja fa molt de temps que tenim un GSM3 d’última generació per comunicar-nos, i no hem estat pas afectats, malgrat que, el fem servir bastant – va fer un gest ostensiu amb les mans - Qui més qui menys te família i, surt molt més econòmic trucar, que anar a Europa o Amèrica, i a la inversa.
En arribar a aquest punt, va fer una pausa.
- Potser els semblarà una bajanada, però davant la manca de solucions que és evident que no tenen, no costaria rés provar-ho. És tot quan els volia dir, ara son vostès els qui tenen de prendre la decisió.


És va produir un murmurí entre els assistents a l’acte, fins que finalment el president de la Conferencia va agafar la paraula...

- Li agraïm molt sincerament el seu suggeriment, i en prenem nota, però deixin’s abans de prendre cap determinació, analitzar-ho entre tots nosaltres, i, si us plau, vostè no se’n vagi, per si el poguéssim necessitar.
La Conferencia va encetar una encesa discussió sobre las possibilitats que hi havia de seguir el mètode del Dominic, i finalment arribaren la conclusió que, com no hi havia cap més alternativa, no costava res provar-ho. Malgrat que el Secretari General de l’ONU volia que és comencés primer pel govern dels Estats Units, la seva proposta va ser rebutjada per unanimitat, ja que seria gairebé impossible saber si faria efecte la solució, car, la diferencia entre l’estat mental anterior dels seus dirigents i l’actual seria molt difícil d'esbrinar, i, aleshores, es va decidir de començar per Anglaterra, almenys, aquests, encara que també eren anglòfils, semblaven un xic més assenyats.Un cop recollides unes gravacions del tam-tam, ens desplaçarem fins a Londres, aquesta vegada en un avió Oficial del Senegal, temptar una altre vegada la sort amb l’avi de Boston, era ja jugar amb foc.Un cop arribats a Heatrow, ens dirigirem en un microbús cap a al 10 de Downing Street, però allí no hi havia cap membre del govern.


El funcionari que va obrir la porta - sord com una tapia - ens va dir que estaven escampats, o donant tombs pel carrer, o al Parlament.Cap allí ens desplaçarem i, deu ni do del batibull que hi havia. Un ordenança que no estava afectat ens va acompanyar cap el departament on hi havia la megafonia, des d’allí passarem el só gravat del tam-tam, amb els dits creuats i pendents del resultat de l’experiment. Afortunadament, aquest va resultar un èxit total, i a mida que els ministres, sots-secretaris i parlamentaris en general, sentien el soroll monòton i repetitiu del tam-tam, recobraven la normalitat. Ràpidament és va començà a emetre per tots els mitjans possibles el só a tot el mon, Radio, Televisió, Internet, Intranet, etc., i la gent que mica en mica s’anava incorporant a la normalitat, era informada del que havia passat i col·laborava instal·lant altaveus des de les ciutats més importants a las contrades mes remotes.

En qüestió d’un més, gairebé tothom estava ja curat. El perill havia passat, ara venia la tasca de normalitzar-ho tot, i d’analitzar els perquès que havien estat a punt de causar una autèntica catàstrofe a nivell planetari.És varen crear les corresponents comissions i sots comissions que després de moltes i profundes investigacions arribaren a la conclusió que la causa n’eren les ones dels mòbils (gran conclusió) i aquests varen estar rigorosament prohibits a tot el món, fins a nova ordre.
Del dominic ningú se’n va recordar, i al cap d’un temps ja estava tot oblidat, però la gent necessitava dels mòbils, no sabien viure sense ells i demandaven urgentment que en fabriquessin ja, i que no fossin perillosos pels ciutadans. Era una qüestió de mercat fabricar-los, qui ho aconseguís es faria multimilionari, i totes les companyies telefòniques més importants del mon, es dedicaren a investigar aferrissadament per tal de trobar-ne la solució.Al cap d’un parell d’anys la COMUTEMO, Corporació Mundial de Telefonia Mòbil, va anunciar amb gran parafernalia mediática el mòbil de la cinquena generació, el GSM5, que asseguraven era totalment innocu i no presentava cap perill, l'havien experimentat, provat i reprovat i no presentava cap signe d'interferència en la ment humana. Òbviament, la gent s’hi llançaren com a bojos a comprar-ne, després de més de dos anys d’abstinència, la temptació era irresistible i fins i tot molts que encara no n’havia tingut mai, s’hi va apuntar. Al cap i a la fi, em deia sorneguer un company de la SER, si alguna cosa no rutlla, ja ens posaran el tam-tam. Tot estava doncs com al principi i, l’espectacle quotidià pels carrers era la parafernalia de gent xerrant constantment amunt i avall, amb el telèfon penjat de l'orella, però ara sense estar obnubilats, o sí?No cal que us digui que jo també en vaig fer servir un, i aquesta vegada la cagada si que va ser grossa. Aquests mòbils aparentment innocus, atacaven directament a les neurones del cervell i l’efecte era rapidissim, un parell d’anys i la gent es quedava totalment embeneitida, i no hi havia tam-tam que ho solucionés. Al Senegal i rodalies ja no n’hi havia cap, la factura per haver donat la solució s’havia pagat amb carreteres, habitatges, polígons industrials, etc. i el vuitanta per cent de la població tenia el seu mòbil. L'altre vint per cent eren a Almeria.


No hi havia res a fer, ara si que era la fi de tot.Estic escrivint aquestes línies, tot i afectada com començo a estar ja per l’efecte 2015, i ho faig, perquè almenys quedi constància del que ens ha passat.Si algú ho pot arribar a llegir algun dia, que serveixi d’avís per tal de no tornar a caure en el mateix err or qu e no sal tres, en cara qu e ho dubt o...................rppppppprprprprprprprp............................................. Conx i i ii ta Ba s sa s , C a t a l u n y yyya rrrrrrrrrrrradio, N oooooova qwe ,,.tyuiop`. . . .vbvbvnvnv, ghm,fk hc jº8509485158 vcg Yorrrrrrrr......kk..........qqqqqqqqqq Yoooooorrrrrrkkkkk.................................................................................................................................................., merda.


aquest conte va aconseguir el primer premi de prosa en el certàmen literari Ramón Romeu i Roca convocat per l'Ajuntament de Bigues i Riells.

septiembre 16, 2014

LA BOIRA


El matí és radiant, ja des de primera hora que el cel s'ha quedat d'un blau netíssim i el sol escalfa de valent. Les ventades del dia abans han deixat el paisatge net i descontaminat, les muntanyes semblen retallades de nítides que es veuen. 
Surto a caminar Carretera de Prats avall cap al centre. En arribar a la plaça Marcet em trobo la boira, no és molt espesa ni tampoc frequent en aquesta época ni en aquesta zona de la ciutat, però hi ha boira. 
Que estrany, - em dic - .
Mentre continúo caminant se m'acosta una figura que reconec però que no hauria d'estar acostant-se cap a mi.Du el seu vestit beige, camisa blanca, corbata i ben enclenxinat com en ell és habitual.

Quan arriba davant meu, astorat l'increpo.
- Tu no pots estar aquí, estàs mort, et varen enterrar fa quinze dies....
- Somriu, amb el seu somriure de sempre, franc i un xic burleta.
- Ja ho sé que estic mort, i tu tambè ho estàs, he vingut a buscarte.
Que? balbucejo sorprès.
Que he vingut a buscarte.

Anem, tindrem molt de temps per xerrar de literatura, tot el temps del món.

EL SENTIT REAL DEL JOC



El joc, la juguesca, per un avorrit com jo semblava interessant. Es tractava d'anar a trenc d'alba amb el cotxe a tota merda des de la Plaça Francesc Macià fins la plaça Tetuàn i tornar sense respectar semàfors ni cap regla. Aixó si, cada vianant atropellat (d'atrezzo) restava cinc punts del total, i si apareixien els Mossos o la Policía l'organització s'en desentenía.



No va ser fins el segon vianant que em vaig carregar que em vaig adonar que no eren d'atrezzo, eren reals, amb les sabates enganxades al bell mig del paviment de la Diagonal. Aquest era el sentit real del joc, i jo me'n vaig assabentar massa tard.

agosto 16, 2014

LA PORTA


Des de feia temps, cada vegada que passava per davant del que havia estat la nau tèxtil enderrocada que ocupava una illa de cases i estava envoltada per una paret com preceptivament ordena l'ajuntament, sentia la necessitat imperiosa d'obrir una petita porta folrada d'alumini que hi havia al bell mig del no res de les parets d'obra que envoltaven el solar.
Tenia la sensació que no l'havia d'obrir, i fins avui així havia estat, però un dijous del mes d'agost en passar per davant de la porta no va poder contenir-se i agafant curosament la maneta mentre esperava neguitós que no li permetés obrir-la, aquesta, es va anar girant facilitant-li el pas al solar.
Quan va veure que hi havia dins aquell ermot, es va adonar que millor no haver traspassat el seu llindar: Davant seu, hi havia una serie de cadàvers disposats de diferents maneres: una parella estirada a terra agafats de la mà, ambdós vestits de nuvis, dos senyors grans drets, un d'ells amb bastó semblaven fer petar la xerrada, mentre que al costat, una parella d'avis asseguts en un sofà semblava talment que estiguessin veient la Tele. Al costat dels dos avis, estirada a terra hi havia l'Esperanza.... i aquí és on es va esglaiar; Esperanza havia mort el dia abans, li havia dit Pablo el seu germà, i era ella, segur, com segur era que coneixia als dos avis asseguts veient la tele, traspassats feia pocs dies.
Era evident que aquells essers només els podia veure ell, ates el descampat, no des del carrer, però si era visible des de qualsevol balcó dels pisos que l'envoltaven i encara que la gent no sol sortir gaire al balcó ni es fixa en res, algú els hauria d'haver vist.
Tota aquesta posada en escena l'havia deixat amb un calfred al cos, però el que més el va deixar astorat, va ser en adonar-se que al costat d'on estava Esperanza hi havia una cadira de color festuc, una cadira d'aquestes que es fan servir als despatxos i a casa per treballar amb l'ordinador, i aquella cadira....., n'estava cert, ben cert,.... era la seva.

diciembre 02, 2008

LES BARRERES


Primer dia -


- Quan feia gairebé un quart d’hora que estaven parats al pas a nivell sense que passes cap tren ni les barreres per tant s’aixequessin, els que estaven aturats començaren a posar-se neguitosos. Al primer dels automòbils un Ford fiesta, l’home obrí la porta, baixà del cotxe i avancà unes passes, mirà a dreta i esquerra de la via a veure si venia el carall de tren, però les vies s’ajuntaven a ambdues bandes a la línia de l’horitzó orfes de rodes que les trepitgessin.

La dona del segon cotxe un Mercedes classe A feu el mateix mentre s’atansava a l’home.
- No en ve cap de tren, es deu haver avariat per variar.
- Si, es possible, podríem travessar com si fóssim una ambulància d’urgències però a l’altra banda hi ha una parella de mossos d’esquadra i encara són capaços de multar-nos.
Decidida, la dona li diu a l’home: els ho aniré a preguntar, aixó pot anar per llarg.

Dit i fet travessa les vies i s’adreça a un del mossos.
- Bon dia, podem passar? no ve cap tren i aixó s’allarga, deu haver-hi hagut alguna avaria o al tren o al sistema de les barreres.
Asèpticament com es preceptiu el mosso contesta: ho sento dona, però no poden passar, està prohibit i hauria de saber-ho, nomes es per a emergències.

- I no és una emergència que a les cinc de la tarda portem ja gairebé mitja hora aturats aquí.

- Donin la volta, fins que no s’aixequin les barreres no es pot passar.

- Doni la volta, doni la volta, haurem de retrocedir mes de sis quilòmetres, fer-ne deu de circumval·lació que va embussada del tot a aquesta hora. Au va, deixi’ns passar, serà un moment, a banda i banda de via es veu fins lluny si ve algun tren, hi haurà temps de sobra d'avisar.

El mosso no es deixa impressionar per les seves paraules.

- Ho sento dona, no es pot passar, està prohibit..

La dona veient no hi havia res a fer torna cap on havia deixat l’home i el cotxe.

- Que? Pregunta aquest

- Diu el mosso que no podem passar, que està prohibit.

- Però, li ha dit que……

- Li he dit tot el que se li podia dir, però no baixa del burro, està prohibit i no es pot passar. Diu que donem la volta.

- Sí home, i fer 6 quilòmetres de ……

- Aixó també li ho he dit.

- I que hem de fer doncs?

- Esperar deu minuts o una mica més i si no passa cap tren ni s’aixequen les barreres no tindrem més remei que donar mitra volta com ha dit el mosso.

- Ja! Però fa ràbia, jo m’espero, ara ja es qüestió d’amor propi, no pot tardar molt a passar el tren o a aixecar-se les barreres.
Rere seu s’havien anat acumulant cotxes de manera que tampoc podien donar la volta llevat que ho fessin tots ells. Els qui anaven arribant fins no sabien de que anava, no podien informar als posteriors i l’embús s’anava complicant.Un home gran s’acostà acompanyat d’un noi.

- Que saben que passa? – adreçant-se a l’home i la dona

- Doncs no, contestaren alhora, només que no ve cap tren i no s'aixequen les barreres.

– I els mossos –afegí ella

– tampoc, però diuen que no podem passar que està prohibit, que si de cas donem la volta.

- Si home, i fer 6 quilòmetres.....

- Ja els hi ho he dit, però diuen que es que no i es que no.

En aquestes un enorme estrèpit rere seu els cridà l’atenció. Un tràiler de 25 tones que devia venir badant, s’havia encastat contra els últims cotxes de la cua fent la tisora i barrant-los el pas i per tant qualsevol possibilitat de sortir de l’atzucac. Afortunadament com els ocupants eren fora dels seus vehicles ningú havia pres mal, llevat del xofer del camió a qui li estaven dient de tot els indignats automobilistes a qui els hi havia xafat els cotxes.

Una dona gran que ho contemplava tot des l’altre banda de la via els hi va dur un parell d’ampolles d’aigua, feia calor i portaven ja gairebé una hora aturats sota el sol estiuenc. Li agraïren. El conductor del tràiler que havia aconseguit sobreviure a les ires dels propietaris dels cotxes que havia xafat s’adreçà a l’home, la dona i l’home gran.-Que collons està passant aquí? Preguntà amb veu un xic embarbussada i un fort olor a alcohol.

La dona secament li va dir: Que vostè ha provocat un accident perquè les seves condicions no son les més adequades i també que portem una hora esperant que passi el tren o aixequin les barreres i ni una cosa ni l’altre.

- I els mossos?.

- Diuen que no es pot passar, que donem la volta, però vostè ha avortat aquesta possibilitat, ara estem atrapats en aquesta ratera entre el seu camió i les barreres.

- Vaig a parlar amb ells va dir el conductor del tràiler decidit.

- Vagi, però perdrà el temps. El temps i la llibertat puig en encarar-se als mossos i intentar agredir-los aquests el varen reduir, emmanillant-lo fins que una dotació el vingué a recollir. Aixó si el tràiler continuava travessat sense que ningú s’hi acostés.

La tarda anava caient i a ranvespre l’home li comentà a la dona:

- Que fem?, marxem i deixem els cotxes aquí?

- Seria el més raonable, li contestà ella, però, i si aixequen les barreres?

- Es veritat, cap aquesta possibilitat, però no podem passar la nit al ras.

- I si parlàvem amb els mossos, potser ens diran que fer.

Però els mossos no els podien ajudar, quan acabes el seu torn, els substituiria una altra patrulla, potser ells els podrien donar la solució. Ells no hi podien fer res, no estaven autoritzats. La parella que substituí als mossos no tenia cap solució per oferir, nomes que no es podia travessar el pas a nivell: està prohibit.

L’home intentà fer-les-hi comprendre que portaven ja mes de sis hores aturats allí i que estaven atrapats, que com a mínim es fessin càrrec en cas de que s’aixequessin les barreres de retirar els seus cotxes encara que fos amb una grua, però que no podien passar la nit allí, al ras. Res a fer, una paret, és més receptiva que un agent de la llei i l’ordre.

- Que fem? Preguntà a la dona i a la resta, home gran inclòs.

- Anar a sopar i a dormir, a veure si demà tenim més sort.

Segon dia

--------------

A les vuit del matí la situació continuava exactament igual. El més preocupant era que ningú havia vingut a retirar el camió que tapava la seva sortida, i les barreres continuaven abaixades exactament igual que el dia anterior. S’havien acostat uns quants periodistes i familiars alertats pels usuaris dels automòbils. L’home gran va tenir la idea de fer torns, mentre ell anava a casa, la seva neta es quedà a ocupar el seu lloc per si aixecaven les barreres. L’home li va dir a la dona:

- No has avisat ningú?

- No hi ha ningú a avisar. I tu?

- Tampoc, sóc vidu i visc sol.

- Vaja! Així que som dues ànimes solitàries.

- Es veu que si. Si vols jo em cuidaré del teu cotxe i tu del meu.

- Ja,ja,ja! Ella esclatà a riure. La veritat és que m’és igual no haver arribat, no tenia cap interès en anar-hi.

- Alguna cita- potser? – pregunta l’home

- Més o menys, que importa?

- Es evident que a tu no, però i a ell?

- Ell?

- Ja et pots imaginar pel que em volia, el conec prou.- Ja! I tu? Tenies pressa per arribar allà on anessis?

- Cap tampoc, ni tan sols tenia ningú que m’esperés.

- Vaja! Escolta’m, perquè no anem a donar un tombi xerrem tranquil·lament tot passejant.

- I si passa el tren o aixequen les barreres?

- Que s’esperin!, no ho estem fent nosaltres?.
--

Un any més tard.

-------------------------

La petita comunitat d’esperadors de barreres que no s’aixecaven estava de festa, joia i gatzara, puig fruit de la seva unió sentimental, l’home i la dona havien tingut un nen. En aquest espai de temps, havien passat més coses: l’home gran que hi entenia una mica de tot, s’havia fet un hortet en el parc abandonat al costat d’on estaven i allí hi havia plantat tomaqueres, patates i el que pertoqués segons el temps. El pa s'el feien a l'obrador d'una Farinera abandonada no feia gaire, i els veins i fins i tot alguna entitat financera col·laboraben també. La neta de l'home gran s’havia quedat a viure amb ell perquè no estés sol i així vivien tots en pau i harmonia. Avui era un dia espècial, possiblement d’ací a una setmana passaria el tren i aixecarien les barreres, qui els ho havia dit sabia la noticia de molt bona font. De fet no es que la noticia els alegres massa, ja s’havien acostumat a viure allí, però si passava el tren i aixecaven les barreres no tindrien més remei que anar-se’n cadascú a casa seva..
-----
Un any i una setmana més tard.

------------------------------------
Sobre les onze del matí, un brunzit que s’acostava els cridà l’atenció, venia del pas a nivell, concretament de la banda dreta, s’hi atansaren poc a poc i, aleshores majestuós, impecable i puntual amb vint-i-dos anys de retard, passà l’AVE i les barreres s’aixecaren uns instants després que ho fes el tren més ràpid i alhora més lent en tota la historia del món mundial.

aquest conte està dedicat als soferts usuaris de rodalies RENFE.