agosto 20, 2017

L´HOME QUE VA TENIR UN SOMI

Un dia, un home va tenir un somni, somiava amb un parc tematic especial, molt especial. Tothom li deia que era una utopia, un somni imposible de cumplir, que mai seria rendible i que no perdés el temps amb aquestes bajanades. Pero el nostre home era tossut i persistent i no tenia cap pressa, llevat de la que li propiciava la il·lusió d'aconseguir-ho.
Després de molt de temps, i de parlar amb tothom que el podia ajudar, va trobar una persona que el va escoltar atentament. L'home, apassionat li explicava el seu projecte. No és qüestió de molts diners - li deia convençut - no en fan falta molts, el més important es el terreny, la resta la farà la il·lusio de la gent i la col·laboració que anem recollint pel camí.

La persona que l'escoltava atentament, va trigar, però finalment es va deixar convèncer. Ell, en tenia un de terreny, deu hectàrees a L'Empordà, a la vora de la Tallada, i no l'usava per res, l'havia heretat del seu pare i ni tan sols havia anat mai a veure'l. Potser es arribada l`hora de donar-hi una ullada a veure si us sembla bé - li va dir - però tinc la sensació que serà un fracàs, no hi anirà ningú.

Magrat les seves reticències, finalment anaren a veure el terreny; a l'home que havia tingut el somni li va encantar, el trobava perfecte, i a la persona que l'escoltava atentament, potser contagiat per'entusiasme de l'home, tambè li va semblar bé. Ja podem començar cuan vulguis - li va dir. 

L'home que havia tingut un somni estava exultant, es va posar en contacte amb els seus amics, que ho varen fer amb altres i aquests amb altres. A mesura que s'anava escampant la idea cada vegada hi havia més gent que hi volia col·laborar. En qüestió d'un parell de mesos i molt d'esforç, prepararen l'esborrall del Parc, el mes important ja estava fet, ara mancava estructurar-ho tot.

Aquesta part ja els va portar més feina, però la il·lusió i la fe fan miracles, fins i tot en els agnòstics, i tres mesos mes tard, el dia 23 d'abril d'aquell any, com era preceptiu i gairebé obligatori, es va procedir a la inauguració oficial del parc....



..... cansat d'escriure el que ja estava escrit, he retratat la resta del conte...









Aquest conte té deu anys, el vaig trobar en un racó perdut, i el publico tal qual, malgrat en Miquel ja no hi és. En aquest temps, no he sentit parlar més del parc temàtic dedicat a Miquel Martí i Pol a Roda de de Ter, no sé si s'ha arribat a fer o no, la veritat és que no ho he sabut trobar. El que si veig hi ha és una ruta literaria

abril 03, 2015

HABITACIÓ 4828


Hospital General de Catalunya - 4 d'abril de 2015 - 10:00 - Havia baixat a la cafeteria per esmorzar i després treure el tiquet de la TV perquè el meu pare que estava ingressat pogués veure el futbol del cap de setmana. Surto i truco l'ascensor, pugem una infermera, un metge i jo. L'ascensor arrenca i de seguida s'atura.
Vaja! exclama el metge.
Ja ens trauran - contesto - el de seguretat vindrà de seguida ......
A la mitja hora encara no havia aparegut ningú i començàvem a posar-nos nerviosos.
Al cap de mitja hora més, l'ascensor comença a baixar lentament fins a arribar al nivell de la planta baixa, però la porta no s'obre, encara que aixó no es cap problema, entre els tres aconseguim obrir-la.
Pugem a peu, els tres anem a la quarta planta ...
Però la quarta planta és buida, ens n'adonem de seguida que alguna cosa no va bé, potser és el silenci, o el passadís buit, amb només un carro mèdic a un costat, però cap infermera, ni pacients ni visitants.


Una a una revisem totes les habitacions, no hi ha ningú, els llits estan desfets, tot està desordenat, els televisors resten encesos, i els efectes dels acompanyants són a l'habitació, però no hi ha ningú, ni malalts, ni acompanyants, ni visitants ni metges, ni infermeres, la quarta planta de l'Hospital és buida.
Arribem a l'habitació on està el meu pare, buida també, i després fins al final, on hi ha la sortida d'emergència ... NO PASSAR diu el rètol penjat amb un tros de tela.

Passem, des de l'exterior, a l'inici de l'escala d'emergència es veu l'esplanada de l'aparcament gairebé buida de cotxes, però plena, horriblement plena de cadàvers apilats en una horrible piràmide humana. Tots els residents acompanyants, visitants i personal de l'Hospital menys nosaltres hi són allí, amuntegats, morts.

Al seu voltant uns éssers petits i corpulents acaben de col·locar-los, mentre una nau d'enormes dimensions es posa a sobre seu i comença literalment a aspirar-los de manera que en poc menys d'un minut l'aparcament queda sense cap cadàver dels centenars que hi havia feia un moment.

- Som menjar? se m'acut preguntar estùpidament.
- Una cosa així, suposo, exclama el metge amb veu a penes audible.
- I ara .... ¿que fem? pregunta la infermera...

SILENCI.


 - - - - - - - - -

Mentre els éssers petits i corpulents així com la nau han desaparegut, encara que sobre l'horitzó, a sobre de Sant Cugat, s'observen un munt de naus iguals a la que ha aspirat els cadàvers de l'Hospital.
- Si nosaltres hem sobreviscut, altres ho poden haver fet també - comenta el doctor. I afegeix: El més raonable seria esperar a veure si s'en van i sortir per veure de trobar algun supervivent, llevat que vostès tinguin una idea millor.
La infermera no contesta, i jo tampoc ....


No hem d'esperar molt, la nau ha tornat i d'ella baixen una dotzena d'éssers petits i corpulents .....

marzo 28, 2015

FOSCOR ESTRANYA


El varen trobar mort al camí nou del bosc de can Deu, una de les moltes parelles que hi anàven a passejar se'l va trobar al terra amb la boca oberta i una expressió d'angoixa infinita als ulls; al seu costat la màquina de retratar encesa encara enfocava impàvida enlloc esperant a ser disparada. L'Amparo i en Rafael que eren qui el varen trobar, el coneixíen de vista del barri i des del seu propi mòbil varen trucar a una ambulància.

La mare em va trucar, la veu tranquila, aparentment: el pare és mort, l'han trobat al bosc de can Déu, m'hi pots acompanyar?
Vàrem fer el camí en silenci, en arribar al bosc ja vàrem veure l'ambulància que no s'havia pogut endinsar-se on era el pare, amb els camins encara barrats pels arbres caiguts a la ventada del desembre passat.

- Un infart, va dir el metge. 
- Patia del cor?
- No! que jo sàpiga, contestà la mare.

Després del funeral m'en vaig anar uns dies casa amb la mare per què no estes sola, m'acabava de separar, i com ella no volia venir a la meva, ho vaig fer al inrevès. 

Un dissabte al mati vaig recordar la màquina de retratar que duia a la mà quan va patir l'infart, la càmera que sempre l'acompanyava anès on anès. S'havia esgotat la bateria, però la vaig carregar i vaig baixar les fotos a l'ordinador.

N'hi havia 5, a qual més estranya, a la primera hi aparexía una senyora d'uns cinquanta anys amb un cotxet d'aquests de minusvàlids però no al bosc, sinó en una acera urbana, a la segona un senyor d'uns seixanta, amb el seu vestit amb camisa i corbata assegut a la barra d'un bar amb una copa a la mà, que somreia a la càmera com ho feia tambè la senyora de la primera foto. A la tercera una senyora en banyador estava en un xiringuito a la platja. Vaig començar a preocupar-me, i en veure la quarta fotografía ho vaig comprendre tot. A la foto hi havia l'oncle Florenci al pati de casa seva amb un porro a la má esquerra i saludant amb la dreta. No coneixia a la dona ni a l'home, ni a la senyora del banyador a la platja, però si a l'oncle Florenci, nomès que aquest feia 10 anys que habia traspassat. La següent foto, la cinquena era un autorretrat, (el pare mai n'hauria dit selfie) i aquesta foto era terrible, la pitjor de totes, malgrat ser aquella infausta tarda en que va morir, radiant, amb un cel blau nitid, rere seu, a la fotografia, tot era fosc, d'una foscor estranya, terriblement estranya, infinitament estranya...... 

marzo 03, 2015

L´HOTEL



I ara suposem per un moment que us començo a explicar tota la veritat d'allò que va succeir abans, tot i que us tinc de confessar que no se exactament quan va succeir, ni tampoc en quines circumstàncies en concret s'esdevingueren exactament els fets que a continuació us passaré a explicar. Entenc perfectament i en soc plenament conscient que no soc gens explícit, qüestió greu quan un hom pretén explicar una historia, però és tot quan puc dir immers com estic en una angoixant situació de trasbalsament mental, que espero pel meu bé, sigui transitòria, aspecte que tampoc us puc aclarir atès que ni jo mateix se exactament en quin punt exacte estic ubicat dins dels caos mental que m'envolta en aquests moments.Tot i així, en primer lloc i si us decidiu continuar en la lectura d'aquest text, tindreu un problema fonamental:¿Com ho sabeu que us ho estic explicant tot?Ja ho aviso d'entrada perquè en aquest sentit no hi hagin malentesos, que tot no ho penso explicar, i es i serà així perquè per més que un ho intenti mai ho acaba explicant tot, el subconscient pot més que els conscient i genera una espècie de barrera, de duana mental que frena expressions, detalls i moments concrets.Per tant malgrat es tracti d'un acte de voluntat de sincerar-me amb vosaltres, ja se que no ho aconseguiré mai del tot.En el fons deixem-ho doncs en que només estaríem parlant d'un bon propòsit, d'un enunciat de bones intencions i d'un intent honest de ser el màxim d'explícit possible..No us sorprengui doncs que més endavant, si encara conserveu el vostre interès per aquesta lectura, caigui sovint en contradiccions més o menys aparents, incongruents fins i tot, que tampoc us hauria d'estranyar, menys encara estant com esteu avisats des d'un bon començament, però tan en un cas com en l'altre, ambdues circumstancies poden ser veritat o a lo millor a l'inrevés, o quedar-se en una veritat a mitges, o en una mentida a mitges, o que cap de les dues ho sigui. Diguéssim que teniu el cinquanta per cent de possibilitats d'encertar-ho.No se doncs si ho arribareu a esbrinar ni tampoc si realment arribaré a interessar-vos suficientment perquè tingueu interès en fer-ho, també es cert, que reconec no os ho posaré fàcil, però aquesta és la gràcia del joc que us estic proposant, una espècie d'endevinalla d'aquell joc tant vell del veritat o mentida, o de la mitja veritat, o de la mitja mentida, o potser en alguns casos de la veritat total o de la mentida total.I si parlem de la veritat, acabem de trobar-nos amb el primer topall, de fet acabem d'arribar al primer dels problemes de fons de tota aquesta qüestió.De quina veritat estaríem parlant?En principi és palès que n'hi ha només una, immutable, definitiva, aquella que ningú coneix malgrat atribuir-se-la tots, però aquesta no em val, ni tampoc us ha de valer a vosaltres, siguem clars, la veritat per si mateixa és una veritat intangible o més aviat una veritat inabastable.Oblidem-la doncs i anem a la recerca del concepte veritat que més o menys podem arribar a entendre. Podríem dir que és com un puzle del que cadascú en te una peça i fins que no s'ajunten totes, no arribem a tenir la veritat absoluta, aspecte o possibilitat que ja es veu d'entrada que és pràcticament impossible i caldria començar a oblidar doncs com a tal la recerca d'aquesta veritat absoluta i quedar-nos amb les engrunes, o les restes del mirall, o les restes del puzle, fins ajuntar una part encara que sigui petita que ens permeti més o menys arribar a una part de la nostra veritat.Fixeu-vos que quan succeeix un fet determinat (ja hem quedat que només n'hi ha una de veritat) però que depenent de cadascú i ja des del primer moment, aquesta varia substancialment i entrem dins del complicat món dels matisos i les apreciacions més o menys subjectives, que en aquest cas s'embranquen en una dispersió personal en cada cas que sovint allunyen uns i altres del concepte que inicialment podríem considerar la situació més propicia per acostar-se a aquesta sempre suposada veritat. D'entrada si en aquest fet i participen quatre persones - per exemple - ja en tenim quatre de veritats, totes tan correctes o incorrectes com vulgueu, puig d'aquestes quatre persones, cadascuna d'elles us explicarà i afirmarà convençuda que la seva és la única i autèntica de totes les veritats hagudes i per haver, i segurament, bé, segurament no, segur que cap d'ells està en possessió de cap veritat, però cada un en canvi la defensarà aferrissadament convençut de tenir-la. Tenint en compte doncs que ni un mateix per més que honestament ho intenti o s'ho cregui arriba mai a ser realment objectiu, considerem que us explicaré una historia que possiblement sigui veritat tota ella, o que només sigui veritat en una part i en l'altra inventada, o potser no sigui veritat res, que tot plegat no sigui més que una simple invenció més o menys basada en uns fets reals o no.Soc a Praga, o millor dit, vull dir que m'agradaria o que voldria ser a Praga, però no hi he estat mai i estic convençut que es notaria massa, últimament hi ha molta gent que i va de vacances o simplement a passar-hi un cap de setmana, i tot i que la primera obligació del turista actual (que no viatger) es anar a qualsevol lloc sense assabentar-se de res, ni fixar-se amb res, coma molt malbaratar un rodet de fotografies típiques i tòpiques amb les que entabanar als seus veïns, coneguts i familiars.Malgrat tot hi ha la possibilitat que hi hagi anat també algun viatger i aquest si que de seguida s'adonaria del meu palès desconeixement de la ciutat on se suposa que estic, per tant, deixem-ho en que voldria estar a Praga però en realitat estic a casa meva, assegut davant del meu ordinador intentant començar a explicar aquesta història. Però és que en realitat tampoc estic a casa meva ni tampoc tinc en aquest moment cap ordinador al meu abast.Quedem doncs que no soc a Praga, però tampoc soc a casa meva, el cas i les vivències que us passaré a narrar podrien o segurament tindrien d'estar ubicades en un lloc geogràfic concret, Anoharra.Aquesta ciutat invertida no és ni millor ni pitjor que moltes altres ciutats on un hi podia haver nascut o viscut, però es la que m'ha tocat - em sembla - i com ens passa amb moltes de les coses que ens envolten, amb el pas dels anys no he tingut mes remei que acabant acostumant-m'hi.No podreu dir que no soc sincer si us dic que Anoharra és una ciutat molt més lletja que Praga, i no ho dic perquè si, si més no, això us ho dic i ho se perquè un també veu la Televisió i pel·lícules on hi surt la capital de Txequia.Bé, estem doncs d'acord en que Anoharra no te punt de comparació amb Praga, de fet, no és que tingui gaires punts de comparació en positiu tant amb aquesta com en altres ciutats importants d'arreu del món i, si en canvi molts en negatiu. Ho sento per la gent que hi viu, però així ho veig i tampoc no cal amoïnar-s'hi gaire, de ciutats molt pitjors n'hi deuen haver també - suposo -Anoharra no te ben ver allò que en termes corrents en diríem un riu com cal, bé! si que més o menys en te un, el Ripoll, que de fet, més que un riu es una espècie de claveguera que hi passa pel costat, ple d'horts conreats per jubilats i aturats i antigues fàbriques en runes, reflexa de la decadència del món del tèxtil, anys enrera símbol pujant i vital de la ciutat, que curiosament tenia com a símbol d'aquesta puixança tan vital les seves xemeneies fumejant, inequívoca mostra de contaminació atmosfèrica contemplat des del punt de vista de l'època actual i, en canvi, considerat en aquella època com a signe vital de força industrial, quan encara no s'havia inventat la consciència ecològica i es tractava només de generar llocs de treball per produir al preu que fos, aspecte que almenys hem après a exportar a altres països menys desenvolupats de manera que no es contamini el nostre habitat, però sense evitar que l’hàbitat global continuï contaminant-se dia a dia sense solució urgent i apressada, sotmesa aquesta solució als interessos del capital voraç, depredador, insolidari, mesquí, miserable i cínic.El suposat riu del que us estava parlant, s'arrossega mandrós i ple de merda amb certa indolència per la banda esquerra de la ciutat si aneu de baixada, o per la dreta si hi pugeu. El fet que passi per allí baix, a part que és per on ho fa, ho és també perquè no hi hagi problemes quan les freqüents crescudes de la tardor, tot i que de la última de veritat en fa ja més de quaranta anys.Ponts si en te, tres o quatre, però ja es veu de seguida que no és el mateix que els ponts que tenen a Praga, Paris o d'altres ciutats, un altre fet diferencial que assevera la meva teoria en la comparativa negativa, a pèrdues d'Anoharra amb altres ciutats.¡París!Acabo d'anomenar París.De Paris si que us en podria parlar, hi he estat bastants vegades però com no m'hi fixo amb les coses, em costaria molt situar carrers, places o barris en el seu context de manera que la narració dels fets sembles coherent, o fos coherent. Sí! ja ho sé, podria connectar-me a Internet i treure'n la informació que vulgues o simplement agafar un plànol de la ciutat per narrar tota l'acció, però no si val a tirar de la informació treta de la xarxa o d'altres novel·les per citar aquests punts determinats, com bars o botigues o qualsevol altre punt de referència puntual.Las ciutats s'han de patejar i per sobre de tot olorar-les, és la única manera de conèixer-les si t'hi estàs el temps suficient, i tot i així sempre hi ha un munt de petits detalls que se't poden escapar, és allò que us deia abans de la diferència entre turista i viatger, perquè cada ciutat te la seva olor particular, és el seu fet diferencial més important, superior a monuments, carrers, places, avingudes o d'altres trets característics. I aquí si que em perdria del tot i la narració per el lector que conegués mínimament la capital de França es faria totalment inversemblant, per no dir decebedora, o per no dir-ho clarament: patètica.Deixem doncs que la narració dels fets es desenvolupi en un marc que en aquests moments no se honestament quin és, ni Praga, ni París i, en realitat tampoc Anoharra. Perquè totes les divagacions que he anat fent fins ara tenen una arrel molt més profunda, una raó de ser angoixant i desconcertant.De la mateixa manera que en un moment determinat una persona dona voltes a les paraules o itera en excés mentre troba la resposta adequada, això és exactament el que estic fent en aquest moment. Porto unes quantes pàgines divagant perquè estic molt preocupat. En aquest precís moment, a ma, estic intentant escriure, donar voltes a les paraules, entrellaçar-les, per intentar trobar una resposta que no apareix per enlloc i no tinc més remei que confessar-vos que:No se qui, ni on soc.Aquesta es la única veritat absoluta que us he explicat fins ara, i dic absoluta perquè en aquest precís moment, quan la tinta del bolígraf que acaba de escriure precisament aquesta paraula encara no s'ha assecat, soc conscient que és la única, de fet ho sé des que he despertat avui de matinada, me n'he adonat de seguida un cop m'he tret de sobre les bromes del son, i malgrat tot reconec que només se quan us acabo de dir: no se res de mi, ni com em dic, ni d'on soc, ni n visc, no se res.A partir d'ara doncs, us agrairia que féssim junts el camí d'intentar recordar el meu passat, de intentar descobrir qui soc realment i aquest lloc on estic en aquests moments que és la única certesa que tinc, on carall és.Són les sis del matí i plou. Aixó és tot quan sé en aquest precís moment.Des que m'he despertat aquest matí, o millor dit aquesta matinada, atès que encara és negra nit, no aconsegueixo recordar res més, ni qui ni on soc, ni que carall faig en aquesta habitació on hi resto voluntària o involuntàriament reclòs. Tot quan m'envolta, començant per a mi mateix m'és totalment desconegut.Estic despert, aquesta és una de les poques certeses que tinc. Me n'he cerciorat pessigant-me fins al punt de fer-me mal, per convencem que no era un mal son, producte d'una mala nit, però és tot quan sé fins ara, que estic despert, i que no hi ha manera de ser capaç de recordar res més.És una situació estranya però real, que espero tingui alguna explicació raonable d'un moment a l'altre. Sí ho és en canvi - de real - quan veig, atès que soc capaç de identificar quan contemplo al meu entorn.Estic instal·lat en una habitació funcional, asèptica. Hi ha un llit de matrimoni, dues tauletes de nit un televisor sobre una tauleta i al costat la cambra de bany. El terra és de moqueta gris clar i els quadres - litografies de Van Gogh - tant asèptiques com la resta de l'habitacle.Trist destí - em dic - el d'en Vincent Van Gogh, tota una vida sense vendre ni un quadre i anys després de la mort, la seva obra ha acabat en els grans museus, en mans de col·leccionistes adinerats, o en forma de litografia penjada a qualsevol lloc i amb un vidre al davant per que sigui més pràctic el fet de treure-hi la pols. Em temo que cap dels conceptes esmentats els arribaria a entendre del tot.Es curiós, no recordo ni qui ni on soc, però en canvi se perfectament qui és, millor dit, qui era aquest pintor impressionista. La veritat és que a cada segon que passa estic més confós i no entenc res de res.Totes aquestes constatacions que he anant esbrinant de l'entorn pel que estic envoltat, o potser seria millor dit en l'entorn en que estic dipositat, m'han dut a la conseqüència lògica de deduir sense cap excés de imaginació que estic instal·lat en la habitació d'un hotel. Podria ser un hospital de luxe, però no, es la habitació d'un hotel de tres o quatre estrelles. Segurament de quatre.Miro per la finestra.Tot el que puc visualitzar és un carrer estret i antic, ranci més aviat. En estar situat al bell mig del mateix, no observo cap placa amb el seu nom que em permeti identificar-lo. És un carrer qualsevol, que pot pertànyer a qualsevol ciutat de qualsevol país europeu. Bé, almenys se que estic en una ciutat o una població mitjana o gran o això em penso, atès que a les poblacions petites no solen haver-hi hotels, o normalment estan ubicats a l'entrada a peu de carretera, amb un bar de cambreres al costat per satisfer les apetències dels viatgers més necessitats de plaers carnals. De totes maneres no importa massa aquest aspecte, el cert, és que aquí comença i s'acaba el punt de coneixement que fins aquest moment tinc del meu entorn.Vaig a la cambra de bany, la cara i part del cos que es reflecteixen al mirall em son totalment alienes, no tinc més remei que reconèixer sense embuts que soc un perfecte desconegut per a mi mateix. Però estic segur que soc algú amb nom, cognoms i un passat que en aquest moment per més que ho intento no aconsegueixo recordar. No hi ha tampoc res que en podríem considerar d'us habitual en un hoste d'hotel normal. Ni tan sols coses tan elementals com pinta, raspall de dens, colònia, etc.Res de res.No se tampoc si la nit anterior vaig beure més del compte, o alguna droga m'ha deixat en aquest estat d'amnèsia que espero sigui temporal.Recordo haver llegit en algun diari que segons quin tipus de prostitutes després d'haver ofert els seus serveis, droguen als clients mentre dormen i aprofiten per prendre'ls-hi totes les seves pertinences.Però com no recordo res de mi mateix, malgrat si aconsegueixo sense esforç recordar coses banals o purament quotidianes, tampoc se si ha estat aquesta la qüestió, a part que no entenc que en cas d'haver estat això el que m'ha passat, perquè és tenia de prendre la molèstia o la inutilitat d'emportar-se coses tan simples com un raspall de dents amb la seva pasta inclosa o la pinta.


Abandono la versió de la prostituta, no te cap ni peus, en canvi si em preocupa que sigui capaç de recordar moltes coses que aparentment son intranscendents i, en canvi el que és més important i fonamental com la meva identitat, d'on soc, on visc o de que treballo, sigui incapaç de fer-ho.He regirat les dues tauletes de nit. Resten absolutament buides. A l'armari, llevat de uns quants penjadors i un parell de mantes, no hi ha res més, ni una bossa, ni una maleta, res de res. De fet és el que normalment sol haver-hi en l'armari d'un hotel. A la cambra de bany hi he trobat el que dedueixo és la meva roba. Uns pantalons marrons de pana, una camisa texana i un jersei color cru. Les sabates son sota el llit. Malgrat regirar-ho tot a consciència, no hi ha cap cartera, document o paper que pugui donar-me alguna pista sobre la meva identitat. Només un moneder ple de xavalla i dins un bitllet doblegat de cinquanta euros. Recordo per tant coses concretes del meu entorn quotidià, però no d'allò que és fonamental.


Sí! ja sé que és possible que la documentació l'hagi perduda o estigui a la recepció de l'Hotel, però no puc anar al senyor de recepció i dir-li:


- Perdoni'm, no soc capaç de recordar qui soc, ni on soc: M'ho podria dir vostè?Se'n riuria de mi o com a mínim em miraria estranyat, tot i que dubto que hi hagi alguna cosa que pugui sorprendre a un recepcionista d'hotel, acostumat cada dia a veure de tot i a les hores més inversemblants. Penso honestament que per evitar-me un ridícul inútil i una situació enganyosa que és molt millor no preguntar-li res. Com a molt en deixar la clau, és possible que em retorni la documentació que hagi pogut dipositar en el moment d'inscriure'm.Si és així, almenys una part d'aquest malson s'haurà acabat, però és evident que tinc de prendre alguna decisió. Potser esperar a que s'aixequi el dia i sortir al carrer per identificar la ciutat que m'acull, o mentrestant, també és possible que recuperi la memòria. O potser tot plegat malgrat cregui ara que no, no és res mes que un malson del que em despertaré alleujat en qualsevol moment i no sigui res més que un somni dins d'un altre somni. No seria pas la primera vegada que em passa, però no ho se, és massa real tot plegat.No! no estic somiant.Malauradament tot quan m'està succeint és totalment real i la veritat és que començo a estar francament preocupat.


Haig de fer alguna cosa per sortir d'aquest atzucac en que hem trobo immers i és evident que si em quedo tancat a la habitació no solucionaré el meu problema. Si tinc la possibilitat de trobar alguna resposta, la que no es dins el meu cap la tinc de cercar fora, tancat aquí no resoldré res i acabaré embogint.


Baixo a recepció, no hi ha ningú, sento música de Bach al fons a la dreta, allí em dirigeixo, és una sala gran, enorme, el terra es de marbre, amb lloses blanques i negres com si es tractes d’un enorme joc d’escacs. La sala es practicament buida, nomes al fons una dona gran está tocant el piano, m’hi acosto i m’adono que està totalment nua. Deixa de tocar en veure’m.


- Hola! Em diu, fa molt que has arribat?


- No ho sé, m’acabo de despertar i la veritat es que no sé ni qui ni on soc. M’ho pot dir vostè?.


L’anciana somriu.


Ets enlloc, ara has d’esperar per anar cap l’eternitat, ja t'avisaràn, jo fa més o menys dos dies que soc aquí i ets la primera persona a qui em trobo…..


I aleshores ho comprenc tot!

noviembre 08, 2014

ELS CONFINS DE L´UNIVERS




El doctor Bastos tenia motius sobrats per estar nerviós, més que nerviós, excitat exactament, i no era per a menys, en unes poques hores la Nau Galaxy XII tornaria del seu periple de trenta anys de viatge, i no tornava la nau d’un viatge qualsevol, no! La nau Galaxy venia dels confins de l’Univers, del final o el principi.

Gràcies al professor Store que havia descobert el koltryp que permetia viatjar a deu vegades la velocitat de la llum i el fet d’aprofitar els atalls dels forats negres, en uns poques hores el doctor Bastos tindria moltes preguntes a fer al Comandant Hartley.
Els nervis de Bastos venien donats perquè l’última comunicació que havia rebut de amb Hartley abans d’hivernar per la tornada, l’havia deixat preocupat, sobre tot de la manera en que li havia parlat aquest, fins al punt de saber de memòria el missatge gravat pel cosmonauta:

“Hola Jack, Ja estic de tornada, voldria explicar-te moltes coses, però no se per on començar, ara no t’ho penso pas dir, és massa delicat, inaudit diría jo, gairebé sobrepassa la meva capacitat de comprensió humana. Quan arribi espero em tinguis preparat un bon i enyorat got de Bourbon, o millor encara l’ampolla sencera, després t’ho explicaré tot, i si no arribés, millor faràs en desconèixer el que he descobert, nomes ho sé jo, ni a cap dels companys li he dit.
Adéu! Fins d’ací a vuit mesos.”


vuit mesos després.
------------------------




Pels voltants de les tres de la matinada el Centre de Control de Houston confirmà l’entrada a l’atmosfera terrestre del Galaxy XII i en menys de quinze minuts aquesta aterrava a la pista central. Fetes totes les operacions de rutina, es procedí a entrar a la nau, primer el doctor Bastos seguit d’un equip mèdic de reconeixement. Hartley i els seus ajudants estaven acabant de recollir les seves pertinences quan ells entraren a l’estança principal de la nau. Hartley mirà fixament a Bastos, ambdós s’abraçaren, no varen intercanviar més que les clàssiques paraules de benvinguda, no era aquí el lloc on li havia d’aclarir Hartley el misteri al Doctor Bastos.
.
Feta la revisió als cosmonautes Hartley i Bastos se n’anaren al despatx d’aquest últim. Una botella de Bourbon i dos gots eren damunt la tauleta. Ambdós es varen asseure i Bastos neguitós li digué:
- Amic meu, aquí tens el Bourbon, ara explica’t que em tens dels nervis des que em vares deixar l’últim i críptic missatge fa vuit mesos.
Hartley s’ompli el got i prengué una llarga glopada, fiblà la llengua i encengué una cigarreta, aspirà profundament i deixà anar poc a poc el fum…
- Jack, el que t’explicaré nomes ho sabrem tu i jo, ja et vaig dir en l’últim missatge que els meus ajudants Scott i Radowski, no han estat informats de la veritat que vaig descobrir.
Veuràs:
Tal com havíem programat varem arribar al final de l’Univers, allí on suposàvem hi hauria el no res, tot era correcte i havíem arribat al lloc adequat, però hi havia una cosa en la que no hi havíem comptat…
- Qué! El va interrompre neguitós el Doctor.
- Espera’t, deixa’m acabar…
Bé, en realitat fou l’ordinador qui ho va detectar, atès que donades les mides de tot el conjunt era impossible que nosaltres ens en donéssim compte. Recordo perfectament que quan va enviar la informació jo estava sol., Scout estava descansat i Radowski havia anat a reparar uns sensors de la part posterior de la nau. Vaig llegir l’informe tres o quatre vegades perquè em semblava una bogeria, vaig demanar confirmació a l’ordinador i va insistir en la mateixa resposta.
- Però! Que cony deia el missatge – l’interrompi Bastos nerviós.
- Una cosa molt simple amic meu, el nostre sistema solar, tot l’univers que ens envolta, es nomes una petitíssima i ínfima molècula ubicada en l’interior d’un cos viu d'unes dimensions i estructura inimaginables per a nosaltres.,
- Déus! N’estàs segur?
- Seguríssim totes les coordenades, totes les dades son correctes.
- Aleshores vol dir que dins de cada un de nosaltres podria haver-hi tot un Univers?
- Exactament, i en el nostre cas som una petitíssima part d’un tot que pot ser una altra part d’un altre tot, i així fins l’infinit.
- I que hem de fer, no es pot donar aquesta noticia així com així.
- No donarem la noticia Jack, perquè no existirà, he destruït tota la informació. Hi ha coses que és millor no se sàpiguen, es muntaria massa enrenou i no serviria per a res, llevat de deixar sota mínima el nostres ego com a espècie.
- Tens raó Jack, posa’m un Bourbon a veure si li posem una mica de marxa a les nostres Galàxies interiors…..

septiembre 26, 2014

ES VEIA VENIR...



Es veia venir que tard o d’hora passaria. Ho havien avisat reiteradament els apocalíptics de torn, però ningú els va fer cas. Hi havien insistit també molts científics seriosos i d’altres que no ho eren tant, però a aquests tampoc els escoltà ningú. Tothom n’era més o menys conscient, però no es va prendre cap tipus de mida o precaució. És el progrés, deien molts, ja se sap, sempre n’hi ha de negativistes i apocalíptics, son els mateixos que deien que el avions no volarien, o que l’automòbil estava condemnat al fracàs, o que el cinema era tant sols un simple experiment curiós. La ciència és infal·lible i el món sempre va endavant.La supèrbia i l’estultícia humanes no tenen límit, i l’ambició tampoc. Finalment i tal com es veia venir, va succeir: Un dilluns del mes d’abril del 2010, la majoria dels usuaris de telèfon mòbil de tot el món és quedaren fora de joc. Obnubilats, passejaven amunt i avall com posseïts, parlant constantment amb un interlocutor imaginari i, malgrat que s’anaven quedant sense bateria continuaven xerrant sense parar.Les imatges que és podien contemplar des de la finestra del meu apartament a la cinquena Avinguda a Nova York eren esgarrifoses, gairebé tant com la sensació d’estupor i esglai que m’envaïa davant la tragèdia que estava contemplant, amb la impotència de no poder fer-hi res.Òbviament, les zones més afectades foren les més desenvolupades, i un cop és començà a quantificar la magnitud de la tragèdia, i a tenir-ne l’abast real, les xifres d’afectats al primer mon eren esgarrifoses.Al segon (que no se quin és) i al tercer, afectava tant sols (és clar) als privilegiats. Governs, exercits, ajuntaments, empreses, escoles, universitats, botigues, supermercats, etc. Tot quedà fora de servei, el caos era total i ben poca gent de l’àrea de poder conservava el coneixement.

Qui us escriu aquest missatge, Conxita Bassas, corresponsal de Catalunya Radio a Nova York, va ser una de les poques persones, no de l’àrea de poder, sinó de conservar el coneixement, i, no pas per mèrits propis, si més no, degut a la seva joventut, perquè, una de las hipòtesi que es varen tenir més en compte a l’hora de barallar les causes, va ser l’ús del mòbil per un espai llarg de temps, (sobre uns deu anys, mes o menys) i referit sempre als de la tercera generació, que en varen ser els causants de tot l’enrenou.

Els pocs reporters que quedàvem en condicions, ens reunirem a la seu de les Nacions Unides, i, a la vista del panorama que allí hi havia, decidirem desplaçar-nos fins a Washington (en cotxe, ja que els avions no anaven) per veure que en quedava del Govern de la Nació. I de fet, ben poca cosa hi havia. Un sots-secretari que sordejava i tres o quatre senadors republicans d’allò més reaccionari, que no havien estat mai per l’invent.Amb nosaltres es desplaçà el Secretari General de l’ONU que tenia al·lèrgia a les ones, i per tant, mai havia usat l'estri. Tot plegat érem una trentena de supervivents en condicions de intentar prendre alguna decisió.

Des d’allí és va intentar contactar amb la majoria de Governs d’altres països, amb uns resultats molt desiguals. Quan més nivell més afectats. El quadre era caòtic, però dins del drama, una escletxa de llum sens va aparèixer. Sorprenentment, al Senegal i alguns altres Estats de Centre Àfrica, l’efecte no s’havia manifestat, ni tant sols a nivell de classes elevades i benestants, usuaris habituals i pràcticament únics del mòbil.Allí és varen reunir el supervivents de la Conferencia de Països Africans, amb els que estàvem en contacte permanent, però ningú sabia quina n’era la causa que feia que a ells no els afectes l’efecte 2010 com ja se l’havia anomenat. Aleshores, i després d’aconseguir trobar a Boston un pilot jubilat, sord com una tàpia, que ens va dir que estava en condicions de pilotar un reactor, malgrat els seus setanta vuit anys, (era tot el que teníem), ens desplaçarem tots en avió cap el Senegal. Urgia trobar una solució urgent, la gent afectada ni menjava ni dormia, només caminaven amunt i avall com posseïts fins que queien al terra esgotats, i els altres, els no afectats, l’única solució que tenien era dedicar-se al pillatge de menjar i d’altres actes similars per tal de sobreviure a tot l’enrenou.

Vàrem marxar cap el Senegal amb el cor en un puny, conscients que era molt important trobar una solució, i quan més aviat millor.Quan el pillatge comença a fer estralls, el caos està assegurat i ningú pot controlar la situació, encara que us tinc de confessar que no anàvem gaire carregats d’optimisme. Un cop arribats sans i estalvis a l’aeroport de Dakar, ja ens estaven esperant uns enviats de la Conferencia que ens transportaren fins al Palau de Convencions on estaven reunits els mandataris de la majoria de països Africans, i d’alguns altres que havien arribat a la mateixa conclusió que nosaltres. Allí, i un cop fetes les presentacions de rigor anàrem directes a l’assumpte que ens afectava i preocupava, però no sabíem rés, tant sols que allí no succeïa.Després de gairebé tres hores debatent les possibilitats més versemblants i quan més angoixats estàvem per no trobar-ne la solució, va irrompre en la reunió un missioner, dominic per ser més exactes, que va demanar per parlar, ja que creia saber els motius de la no afectació a aquella zona del planeta de l’efecte de les ones dels mòbils. En altres circumstancies no li haurien fet ni cas, però tal com estava tot plegat, i veient que no en traurien l’aigua clara, per hores i hores que estiguessin divagant, li van demanar que parles, i us puc assegurar que l’escoltaren amb molta atenció.
I això és el que ens va dir..."Senyors, senyores, permetin disculpar-me per haver-los molestat, però crec que estic en condicions d’assegurar quina és la causa que ha aïllat al nostre País de l’efecte devastador de les ones dels mòbils.No es sentia volar una mosca, tothom estava pendent de les paraules del dominic.

Continuï – si us plau – el va apressar excitat el President de la Conferencia.El dominic tornà a agafar la paraula...Veuran, aquí al Senegal i a alguns països de les rodalies, degut al seu lent desenvolupament i a la gran quantitat de tribus de diferents ètnies i religions que hi habiten, el mitjà de transmissió de noticies habitual continua sent el tam-tam, com s’ha fet des de temps immemorials. I, crec, millor dit, creiem el germà Joan i jo, que algun tipus de distorsió deu generar el seu só monòton i sincopat en les ones inalambriques dels mòbils, que anul·la el seu efecte perniciós.- continuà -- Nosaltres, a la comunitat ja fa molt de temps que tenim un GSM3 d’última generació per comunicar-nos, i no hem estat pas afectats, malgrat que, el fem servir bastant – va fer un gest ostensiu amb les mans - Qui més qui menys te família i, surt molt més econòmic trucar, que anar a Europa o Amèrica, i a la inversa.
En arribar a aquest punt, va fer una pausa.
- Potser els semblarà una bajanada, però davant la manca de solucions que és evident que no tenen, no costaria rés provar-ho. És tot quan els volia dir, ara son vostès els qui tenen de prendre la decisió.


És va produir un murmurí entre els assistents a l’acte, fins que finalment el president de la Conferencia va agafar la paraula...

- Li agraïm molt sincerament el seu suggeriment, i en prenem nota, però deixin’s abans de prendre cap determinació, analitzar-ho entre tots nosaltres, i, si us plau, vostè no se’n vagi, per si el poguéssim necessitar.
La Conferencia va encetar una encesa discussió sobre las possibilitats que hi havia de seguir el mètode del Dominic, i finalment arribaren la conclusió que, com no hi havia cap més alternativa, no costava res provar-ho. Malgrat que el Secretari General de l’ONU volia que és comencés primer pel govern dels Estats Units, la seva proposta va ser rebutjada per unanimitat, ja que seria gairebé impossible saber si faria efecte la solució, car, la diferencia entre l’estat mental anterior dels seus dirigents i l’actual seria molt difícil d'esbrinar, i, aleshores, es va decidir de començar per Anglaterra, almenys, aquests, encara que també eren anglòfils, semblaven un xic més assenyats.Un cop recollides unes gravacions del tam-tam, ens desplaçarem fins a Londres, aquesta vegada en un avió Oficial del Senegal, temptar una altre vegada la sort amb l’avi de Boston, era ja jugar amb foc.Un cop arribats a Heatrow, ens dirigirem en un microbús cap a al 10 de Downing Street, però allí no hi havia cap membre del govern.


El funcionari que va obrir la porta - sord com una tapia - ens va dir que estaven escampats, o donant tombs pel carrer, o al Parlament.Cap allí ens desplaçarem i, deu ni do del batibull que hi havia. Un ordenança que no estava afectat ens va acompanyar cap el departament on hi havia la megafonia, des d’allí passarem el só gravat del tam-tam, amb els dits creuats i pendents del resultat de l’experiment. Afortunadament, aquest va resultar un èxit total, i a mida que els ministres, sots-secretaris i parlamentaris en general, sentien el soroll monòton i repetitiu del tam-tam, recobraven la normalitat. Ràpidament és va començà a emetre per tots els mitjans possibles el só a tot el mon, Radio, Televisió, Internet, Intranet, etc., i la gent que mica en mica s’anava incorporant a la normalitat, era informada del que havia passat i col·laborava instal·lant altaveus des de les ciutats més importants a las contrades mes remotes.

En qüestió d’un més, gairebé tothom estava ja curat. El perill havia passat, ara venia la tasca de normalitzar-ho tot, i d’analitzar els perquès que havien estat a punt de causar una autèntica catàstrofe a nivell planetari.És varen crear les corresponents comissions i sots comissions que després de moltes i profundes investigacions arribaren a la conclusió que la causa n’eren les ones dels mòbils (gran conclusió) i aquests varen estar rigorosament prohibits a tot el món, fins a nova ordre.
Del dominic ningú se’n va recordar, i al cap d’un temps ja estava tot oblidat, però la gent necessitava dels mòbils, no sabien viure sense ells i demandaven urgentment que en fabriquessin ja, i que no fossin perillosos pels ciutadans. Era una qüestió de mercat fabricar-los, qui ho aconseguís es faria multimilionari, i totes les companyies telefòniques més importants del mon, es dedicaren a investigar aferrissadament per tal de trobar-ne la solució.Al cap d’un parell d’anys la COMUTEMO, Corporació Mundial de Telefonia Mòbil, va anunciar amb gran parafernalia mediática el mòbil de la cinquena generació, el GSM5, que asseguraven era totalment innocu i no presentava cap perill, l'havien experimentat, provat i reprovat i no presentava cap signe d'interferència en la ment humana. Òbviament, la gent s’hi llançaren com a bojos a comprar-ne, després de més de dos anys d’abstinència, la temptació era irresistible i fins i tot molts que encara no n’havia tingut mai, s’hi va apuntar. Al cap i a la fi, em deia sorneguer un company de la SER, si alguna cosa no rutlla, ja ens posaran el tam-tam. Tot estava doncs com al principi i, l’espectacle quotidià pels carrers era la parafernalia de gent xerrant constantment amunt i avall, amb el telèfon penjat de l'orella, però ara sense estar obnubilats, o sí?No cal que us digui que jo també en vaig fer servir un, i aquesta vegada la cagada si que va ser grossa. Aquests mòbils aparentment innocus, atacaven directament a les neurones del cervell i l’efecte era rapidissim, un parell d’anys i la gent es quedava totalment embeneitida, i no hi havia tam-tam que ho solucionés. Al Senegal i rodalies ja no n’hi havia cap, la factura per haver donat la solució s’havia pagat amb carreteres, habitatges, polígons industrials, etc. i el vuitanta per cent de la població tenia el seu mòbil. L'altre vint per cent eren a Almeria.


No hi havia res a fer, ara si que era la fi de tot.Estic escrivint aquestes línies, tot i afectada com començo a estar ja per l’efecte 2015, i ho faig, perquè almenys quedi constància del que ens ha passat.Si algú ho pot arribar a llegir algun dia, que serveixi d’avís per tal de no tornar a caure en el mateix err or qu e no sal tres, en cara qu e ho dubt o...................rppppppprprprprprprprp............................................. Conx i i ii ta Ba s sa s , C a t a l u n y yyya rrrrrrrrrrrradio, N oooooova qwe ,,.tyuiop`. . . .vbvbvnvnv, ghm,fk hc jº8509485158 vcg Yorrrrrrrr......kk..........qqqqqqqqqq Yoooooorrrrrrkkkkk.................................................................................................................................................., merda.


aquest conte va aconseguir el primer premi de prosa en el certàmen literari Ramón Romeu i Roca convocat per l'Ajuntament de Bigues i Riells.

septiembre 16, 2014

LA BOIRA


El matí és radiant, ja des de primera hora que el cel s'ha quedat d'un blau netíssim i el sol escalfa de valent. Les ventades del dia abans han deixat el paisatge net i descontaminat, les muntanyes semblen retallades de nítides que es veuen. 
Surto a caminar Carretera de Prats avall cap al centre. En arribar a la plaça Marcet em trobo la boira, no és molt espesa ni tampoc frequent en aquesta época ni en aquesta zona de la ciutat, però hi ha boira. 
Que estrany, - em dic - .
Mentre continúo caminant se m'acosta una figura que reconec però que no hauria d'estar acostant-se cap a mi.Du el seu vestit beige, camisa blanca, corbata i ben enclenxinat com en ell és habitual.

Quan arriba davant meu, astorat l'increpo.
- Tu no pots estar aquí, estàs mort, et varen enterrar fa quinze dies....
- Somriu, amb el seu somriure de sempre, franc i un xic burleta.
- Ja ho sé que estic mort, i tu tambè ho estàs, he vingut a buscarte.
Que? balbucejo sorprès.
Que he vingut a buscarte.

Anem, tindrem molt de temps per xerrar de literatura, tot el temps del món.

EL SENTIT REAL DEL JOC



El joc, la juguesca, per un avorrit com jo semblava interessant. Es tractava d'anar a trenc d'alba amb el cotxe a tota merda des de la Plaça Francesc Macià fins la plaça Tetuàn i tornar sense respectar semàfors ni cap regla. Aixó si, cada vianant atropellat (d'atrezzo) restava cinc punts del total, i si apareixien els Mossos o la Policía l'organització s'en desentenía.

No va ser fins el segon vianant que em vaig carregar que em vaig adonar que no eren d'atrezzo, eren reals, amb les sabates enganxades al bell mig del paviment de la Diagonal. Aquest era el sentit real del joc, i jo me'n vaig assabentar massa tard.

agosto 16, 2014

LA PORTA


Des de feia temps, cada vegada que passava per davant del que havia estat la nau tèxtil enderrocada que ocupava una illa de cases i estava envoltada per una paret com preceptivament ordena l'ajuntament, sentia la necessitat imperiosa d'obrir una petita porta folrada d'alumini que hi havia al bell mig del no res de les parets d'obra que envoltaven el solar.
Tenia la sensació que no l'havia d'obrir, i fins avui així havia estat, però un dijous del mes d'agost en passar per davant de la porta no va poder contenir-se i agafant curosament la maneta mentre esperava neguitós que no li permetés obrir-la, aquesta, es va anar girant facilitant-li el pas al solar.
Quan va veure que hi havia dins aquell ermot, es va adonar que millor no haver traspassat el seu llindar: Davant seu, hi havia una serie de cadàvers disposats de diferents maneres: una parella estirada a terra agafats de la mà, ambdós vestits de nuvis, dos senyors grans drets, un d'ells amb bastó semblaven fer petar la xerrada, mentre que al costat, una parella d'avis asseguts en un sofà semblava talment que estiguessin veient la Tele. Al costat dels dos avis, estirada a terra hi havia l'Esperanza.... i aquí és on es va esglaiar; Esperanza havia mort el dia abans, li havia dit Pablo el seu germà, i era ella, segur, com segur era que coneixia als dos avis asseguts veient la tele, traspassats feia pocs dies.
Era evident que aquells essers només els podia veure ell, ates el descampat, no des del carrer, però si era visible des de qualsevol balcó dels pisos que l'envoltaven i encara que la gent no sol sortir gaire al balcó ni es fixa en res, algú els hauria d'haver vist.
Tota aquesta posada en escena l'havia deixat amb un calfred al cos, però el que més el va deixar astorat, va ser en adonar-se que al costat d'on estava Esperanza hi havia una cadira de color festuc, una cadira d'aquestes que es fan servir als despatxos i a casa per treballar amb l'ordinador, i aquella cadira....., n'estava cert, ben cert,.... era la seva.