agosto 16, 2014

LA PORTA


Des de feia temps, cada vegada que passava per davant del que havia estat la nau tèxtil enderrocada que ocupava una illa de cases i estava envoltada per una paret com preceptivament ordena l'ajuntament, sentia la necessitat imperiosa d'obrir una petita porta folrada d'alumini que hi havia al bell mig del no res de les parets d'obra que envoltaven el solar.
Tenia la sensació que no l'havia d'obrir, i fins avui així havia estat, però un dijous del mes d'agost en passar per davant de la porta no va poder contenir-se i agafant curosament la maneta mentre esperava neguitós que no li permetés obrir-la, aquesta, es va anar girant facilitant-li el pas al solar.
Quan va veure que hi havia dins aquell ermot, es va adonar que millor no haver traspassat el seu llindar: Davant seu, hi havia una serie de cadàvers disposats de diferents maneres: una parella estirada a terra agafats de la mà, ambdós vestits de nuvis, dos senyors grans drets, un d'ells amb bastó semblaven fer petar la xerrada, mentre que al costat, una parella d'avis asseguts en un sofà semblava talment que estiguessin veient la Tele. Al costat dels dos avis, estirada a terra hi havia l'Esperanza.... i aquí és on es va esglaiar; Esperanza havia mort el dia abans, li havia dit Pablo el seu germà, i era ella, segur, com segur era que coneixia als dos avis asseguts veient la tele, traspassats feia pocs dies.
Era evident que aquells essers només els podia veure ell, ates el descampat, no des del carrer, però si era visible des de qualsevol balcó dels pisos que l'envoltaven i encara que la gent no sol sortir gaire al balcó ni es fixa en res, algú els hauria d'haver vist.
Tota aquesta posada en escena l'havia deixat amb un calfred al cos, però el que més el va deixar astorat, va ser en adonar-se que al costat d'on estava Esperanza hi havia una cadira de color festuc, una cadira d'aquestes que es fan servir als despatxos i a casa per treballar amb l'ordinador, i aquella cadira....., n'estava cert, ben cert,.... era la seva.

0 comentaris: