diciembre 02, 2008

LES BARRERES


Primer dia -


- Quan feia gairebé un quart d’hora que estaven parats al pas a nivell sense que passes cap tren ni les barreres per tant s’aixequessin, els que estaven aturats començaren a posar-se neguitosos. Al primer dels automòbils un Ford fiesta, l’home obrí la porta, baixà del cotxe i avancà unes passes, mirà a dreta i esquerra de la via a veure si venia el carall de tren, però les vies s’ajuntaven a ambdues bandes a la línia de l’horitzó orfes de rodes que les trepitgessin.

La dona del segon cotxe un Mercedes classe A feu el mateix mentre s’atansava a l’home.
- No en ve cap de tren, es deu haver avariat per variar.
- Si, es possible, podríem travessar com si fóssim una ambulància d’urgències però a l’altra banda hi ha una parella de mossos d’esquadra i encara són capaços de multar-nos.
Decidida, la dona li diu a l’home: els ho aniré a preguntar, aixó pot anar per llarg.

Dit i fet travessa les vies i s’adreça a un del mossos.
- Bon dia, podem passar? no ve cap tren i aixó s’allarga, deu haver-hi hagut alguna avaria o al tren o al sistema de les barreres.
Asèpticament com es preceptiu el mosso contesta: ho sento dona, però no poden passar, està prohibit i hauria de saber-ho, nomes es per a emergències.

- I no és una emergència que a les cinc de la tarda portem ja gairebé mitja hora aturats aquí.

- Donin la volta, fins que no s’aixequin les barreres no es pot passar.

- Doni la volta, doni la volta, haurem de retrocedir mes de sis quilòmetres, fer-ne deu de circumval·lació que va embussada del tot a aquesta hora. Au va, deixi’ns passar, serà un moment, a banda i banda de via es veu fins lluny si ve algun tren, hi haurà temps de sobra d'avisar.

El mosso no es deixa impressionar per les seves paraules.

- Ho sento dona, no es pot passar, està prohibit..

La dona veient no hi havia res a fer torna cap on havia deixat l’home i el cotxe.

- Que? Pregunta aquest

- Diu el mosso que no podem passar, que està prohibit.

- Però, li ha dit que……

- Li he dit tot el que se li podia dir, però no baixa del burro, està prohibit i no es pot passar. Diu que donem la volta.

- Sí home, i fer 6 quilòmetres de ……

- Aixó també li ho he dit.

- I que hem de fer doncs?

- Esperar deu minuts o una mica més i si no passa cap tren ni s’aixequen les barreres no tindrem més remei que donar mitra volta com ha dit el mosso.

- Ja! Però fa ràbia, jo m’espero, ara ja es qüestió d’amor propi, no pot tardar molt a passar el tren o a aixecar-se les barreres.
Rere seu s’havien anat acumulant cotxes de manera que tampoc podien donar la volta llevat que ho fessin tots ells. Els qui anaven arribant fins no sabien de que anava, no podien informar als posteriors i l’embús s’anava complicant.Un home gran s’acostà acompanyat d’un noi.

- Que saben que passa? – adreçant-se a l’home i la dona

- Doncs no, contestaren alhora, només que no ve cap tren i no s'aixequen les barreres.

– I els mossos –afegí ella

– tampoc, però diuen que no podem passar que està prohibit, que si de cas donem la volta.

- Si home, i fer 6 quilòmetres.....

- Ja els hi ho he dit, però diuen que es que no i es que no.

En aquestes un enorme estrèpit rere seu els cridà l’atenció. Un tràiler de 25 tones que devia venir badant, s’havia encastat contra els últims cotxes de la cua fent la tisora i barrant-los el pas i per tant qualsevol possibilitat de sortir de l’atzucac. Afortunadament com els ocupants eren fora dels seus vehicles ningú havia pres mal, llevat del xofer del camió a qui li estaven dient de tot els indignats automobilistes a qui els hi havia xafat els cotxes.

Una dona gran que ho contemplava tot des l’altre banda de la via els hi va dur un parell d’ampolles d’aigua, feia calor i portaven ja gairebé una hora aturats sota el sol estiuenc. Li agraïren. El conductor del tràiler que havia aconseguit sobreviure a les ires dels propietaris dels cotxes que havia xafat s’adreçà a l’home, la dona i l’home gran.-Que collons està passant aquí? Preguntà amb veu un xic embarbussada i un fort olor a alcohol.

La dona secament li va dir: Que vostè ha provocat un accident perquè les seves condicions no son les més adequades i també que portem una hora esperant que passi el tren o aixequin les barreres i ni una cosa ni l’altre.

- I els mossos?.

- Diuen que no es pot passar, que donem la volta, però vostè ha avortat aquesta possibilitat, ara estem atrapats en aquesta ratera entre el seu camió i les barreres.

- Vaig a parlar amb ells va dir el conductor del tràiler decidit.

- Vagi, però perdrà el temps. El temps i la llibertat puig en encarar-se als mossos i intentar agredir-los aquests el varen reduir, emmanillant-lo fins que una dotació el vingué a recollir. Aixó si el tràiler continuava travessat sense que ningú s’hi acostés.

La tarda anava caient i a ranvespre l’home li comentà a la dona:

- Que fem?, marxem i deixem els cotxes aquí?

- Seria el més raonable, li contestà ella, però, i si aixequen les barreres?

- Es veritat, cap aquesta possibilitat, però no podem passar la nit al ras.

- I si parlàvem amb els mossos, potser ens diran que fer.

Però els mossos no els podien ajudar, quan acabes el seu torn, els substituiria una altra patrulla, potser ells els podrien donar la solució. Ells no hi podien fer res, no estaven autoritzats. La parella que substituí als mossos no tenia cap solució per oferir, nomes que no es podia travessar el pas a nivell: està prohibit.

L’home intentà fer-les-hi comprendre que portaven ja mes de sis hores aturats allí i que estaven atrapats, que com a mínim es fessin càrrec en cas de que s’aixequessin les barreres de retirar els seus cotxes encara que fos amb una grua, però que no podien passar la nit allí, al ras. Res a fer, una paret, és més receptiva que un agent de la llei i l’ordre.

- Que fem? Preguntà a la dona i a la resta, home gran inclòs.

- Anar a sopar i a dormir, a veure si demà tenim més sort.

Segon dia

--------------

A les vuit del matí la situació continuava exactament igual. El més preocupant era que ningú havia vingut a retirar el camió que tapava la seva sortida, i les barreres continuaven abaixades exactament igual que el dia anterior. S’havien acostat uns quants periodistes i familiars alertats pels usuaris dels automòbils. L’home gran va tenir la idea de fer torns, mentre ell anava a casa, la seva neta es quedà a ocupar el seu lloc per si aixecaven les barreres. L’home li va dir a la dona:

- No has avisat ningú?

- No hi ha ningú a avisar. I tu?

- Tampoc, sóc vidu i visc sol.

- Vaja! Així que som dues ànimes solitàries.

- Es veu que si. Si vols jo em cuidaré del teu cotxe i tu del meu.

- Ja,ja,ja! Ella esclatà a riure. La veritat és que m’és igual no haver arribat, no tenia cap interès en anar-hi.

- Alguna cita- potser? – pregunta l’home

- Més o menys, que importa?

- Es evident que a tu no, però i a ell?

- Ell?

- Ja et pots imaginar pel que em volia, el conec prou.- Ja! I tu? Tenies pressa per arribar allà on anessis?

- Cap tampoc, ni tan sols tenia ningú que m’esperés.

- Vaja! Escolta’m, perquè no anem a donar un tombi xerrem tranquil·lament tot passejant.

- I si passa el tren o aixequen les barreres?

- Que s’esperin!, no ho estem fent nosaltres?.
--

Un any més tard.

-------------------------

La petita comunitat d’esperadors de barreres que no s’aixecaven estava de festa, joia i gatzara, puig fruit de la seva unió sentimental, l’home i la dona havien tingut un nen. En aquest espai de temps, havien passat més coses: l’home gran que hi entenia una mica de tot, s’havia fet un hortet en el parc abandonat al costat d’on estaven i allí hi havia plantat tomaqueres, patates i el que pertoqués segons el temps. El pa s'el feien a l'obrador d'una Farinera abandonada no feia gaire, i els veins i fins i tot alguna entitat financera col·laboraben també. La neta de l'home gran s’havia quedat a viure amb ell perquè no estés sol i així vivien tots en pau i harmonia. Avui era un dia espècial, possiblement d’ací a una setmana passaria el tren i aixecarien les barreres, qui els ho havia dit sabia la noticia de molt bona font. De fet no es que la noticia els alegres massa, ja s’havien acostumat a viure allí, però si passava el tren i aixecaven les barreres no tindrien més remei que anar-se’n cadascú a casa seva..
-----
Un any i una setmana més tard.

------------------------------------
Sobre les onze del matí, un brunzit que s’acostava els cridà l’atenció, venia del pas a nivell, concretament de la banda dreta, s’hi atansaren poc a poc i, aleshores majestuós, impecable i puntual amb vint-i-dos anys de retard, passà l’AVE i les barreres s’aixecaren uns instants després que ho fes el tren més ràpid i alhora més lent en tota la historia del món mundial.

aquest conte està dedicat als soferts usuaris de rodalies RENFE.

0 comentaris: