LES BARRERES


Primer dia -


- Quan feia gairebĂ© un quart d’hora que estaven parats al pas a nivell sense que passes cap tren ni les barreres per tant s’aixequessin, els que estaven aturats començaren a posar-se neguitosos. Al primer dels automòbils un Ford fiesta, l’home obrĂ­ la porta, baixĂ  del cotxe i avancĂ  unes passes, mirĂ  a dreta i esquerra de la via a veure si venia el carall de tren, però les vies s’ajuntaven a ambdues bandes a la lĂ­nia de l’horitzĂł orfes de rodes que les trepitgessin.

La dona del segon cotxe un Mercedes classe A feu el mateix mentre s’atansava a l’home.
- No en ve cap de tren, es deu haver avariat per variar.
- Si, es possible, podrĂ­em travessar com si fĂłssim una ambulĂ ncia d’urgències però a l’altra banda hi ha una parella de mossos d’esquadra i encara sĂłn capaços de multar-nos.
Decidida, la dona li diu a l’home: els ho anirĂ© a preguntar, aixĂł pot anar per llarg.

Dit i fet travessa les vies i s’adreça a un del mossos.
- Bon dia, podem passar? no ve cap tren i aixĂł s’allarga, deu haver-hi hagut alguna avaria o al tren o al sistema de les barreres.
Asèpticament com es preceptiu el mosso contesta: ho sento dona, però no poden passar, està prohibit i hauria de saber-ho, nomes es per a emergències.

- I no és una emergència que a les cinc de la tarda portem ja gairebé mitja hora aturats aquí.

- Donin la volta, fins que no s’aixequin les barreres no es pot passar.

- Doni la volta, doni la volta, haurem de retrocedir mes de sis quilòmetres, fer-ne deu de circumval·laciĂł que va embussada del tot a aquesta hora. Au va, deixi’ns passar, serĂ  un moment, a banda i banda de via es veu fins lluny si ve algun tren, hi haurĂ  temps de sobra d'avisar.

El mosso no es deixa impressionar per les seves paraules.

- Ho sento dona, no es pot passar, estĂ  prohibit..

La dona veient no hi havia res a fer torna cap on havia deixat l’home i el cotxe.

- Que? Pregunta aquest

- Diu el mosso que no podem passar, que estĂ  prohibit.

- Però, li ha dit que……

- Li he dit tot el que se li podia dir, però no baixa del burro, està prohibit i no es pot passar. Diu que donem la volta.

- SĂ­ home, i fer 6 quilòmetres de ……

- Aixó també li ho he dit.

- I que hem de fer doncs?

- Esperar deu minuts o una mica mĂ©s i si no passa cap tren ni s’aixequen les barreres no tindrem mĂ©s remei que donar mitra volta com ha dit el mosso.

- Ja! Però fa rĂ bia, jo m’espero, ara ja es qĂĽestiĂł d’amor propi, no pot tardar molt a passar el tren o a aixecar-se les barreres.
Rere seu s’havien anat acumulant cotxes de manera que tampoc podien donar la volta llevat que ho fessin tots ells. Els qui anaven arribant fins no sabien de que anava, no podien informar als posteriors i l’embĂşs s’anava complicant.Un home gran s’acostĂ  acompanyat d’un noi.

- Que saben que passa? – adreçant-se a l’home i la dona

- Doncs no, contestaren alhora, només que no ve cap tren i no s'aixequen les barreres.

– I els mossos –afegĂ­ ella

– tampoc, però diuen que no podem passar que estĂ  prohibit, que si de cas donem la volta.

- Si home, i fer 6 quilòmetres.....

- Ja els hi ho he dit, però diuen que es que no i es que no.

En aquestes un enorme estrèpit rere seu els cridĂ  l’atenciĂł. Un trĂ iler de 25 tones que devia venir badant, s’havia encastat contra els Ăşltims cotxes de la cua fent la tisora i barrant-los el pas i per tant qualsevol possibilitat de sortir de l’atzucac. Afortunadament com els ocupants eren fora dels seus vehicles ningĂş havia pres mal, llevat del xofer del camiĂł a qui li estaven dient de tot els indignats automobilistes a qui els hi havia xafat els cotxes.

Una dona gran que ho contemplava tot des l’altre banda de la via els hi va dur un parell d’ampolles d’aigua, feia calor i portaven ja gairebĂ© una hora aturats sota el sol estiuenc. Li agraĂŻren. El conductor del trĂ iler que havia aconseguit sobreviure a les ires dels propietaris dels cotxes que havia xafat s’adreçà a l’home, la dona i l’home gran.-Que collons estĂ  passant aquĂ­? PreguntĂ  amb veu un xic embarbussada i un fort olor a alcohol.

La dona secament li va dir: Que vostè ha provocat un accident perquè les seves condicions no son les mĂ©s adequades i tambĂ© que portem una hora esperant que passi el tren o aixequin les barreres i ni una cosa ni l’altre.

- I els mossos?.

- Diuen que no es pot passar, que donem la volta, però vostè ha avortat aquesta possibilitat, ara estem atrapats en aquesta ratera entre el seu camió i les barreres.

- Vaig a parlar amb ells va dir el conductor del trĂ iler decidit.

- Vagi, però perdrĂ  el temps. El temps i la llibertat puig en encarar-se als mossos i intentar agredir-los aquests el varen reduir, emmanillant-lo fins que una dotaciĂł el vinguĂ© a recollir. AixĂł si el trĂ iler continuava travessat sense que ningĂş s’hi acostĂ©s.

La tarda anava caient i a ranvespre l’home li comentĂ  a la dona:

- Que fem?, marxem i deixem els cotxes aquĂ­?

- Seria el més raonable, li contestà ella, però, i si aixequen les barreres?

- Es veritat, cap aquesta possibilitat, però no podem passar la nit al ras.

- I si parlĂ vem amb els mossos, potser ens diran que fer.

Però els mossos no els podien ajudar, quan acabes el seu torn, els substituiria una altra patrulla, potser ells els podrien donar la solució. Ells no hi podien fer res, no estaven autoritzats. La parella que substituí als mossos no tenia cap solució per oferir, nomes que no es podia travessar el pas a nivell: està prohibit.

L’home intentĂ  fer-les-hi comprendre que portaven ja mes de sis hores aturats allĂ­ i que estaven atrapats, que com a mĂ­nim es fessin cĂ rrec en cas de que s’aixequessin les barreres de retirar els seus cotxes encara que fos amb una grua, però que no podien passar la nit allĂ­, al ras. Res a fer, una paret, Ă©s mĂ©s receptiva que un agent de la llei i l’ordre.

- Que fem? Preguntà a la dona i a la resta, home gran inclòs.

- Anar a sopar i a dormir, a veure si demà tenim més sort.

Segon dia

--------------

A les vuit del matĂ­ la situaciĂł continuava exactament igual. El mĂ©s preocupant era que ningĂş havia vingut a retirar el camiĂł que tapava la seva sortida, i les barreres continuaven abaixades exactament igual que el dia anterior. S’havien acostat uns quants periodistes i familiars alertats pels usuaris dels automòbils. L’home gran va tenir la idea de fer torns, mentre ell anava a casa, la seva neta es quedĂ  a ocupar el seu lloc per si aixecaven les barreres. L’home li va dir a la dona:

- No has avisat ningĂş?

- No hi ha ningĂş a avisar. I tu?

- Tampoc, sĂłc vidu i visc sol.

- Vaja! AixĂ­ que som dues Ă nimes solitĂ ries.

- Es veu que si. Si vols jo em cuidaré del teu cotxe i tu del meu.

- Ja,ja,ja! Ella esclatĂ  a riure. La veritat Ă©s que m’Ă©s igual no haver arribat, no tenia cap interès en anar-hi.

- Alguna cita- potser? – pregunta l’home

- MĂ©s o menys, que importa?

- Es evident que a tu no, però i a ell?

- Ell?

- Ja et pots imaginar pel que em volia, el conec prou.- Ja! I tu? Tenies pressa per arribar allĂ  on anessis?

- Cap tampoc, ni tan sols tenia ningĂş que m’esperĂ©s.

- Vaja! Escolta’m, perquè no anem a donar un tombi xerrem tranquil·lament tot passejant.

- I si passa el tren o aixequen les barreres?

- Que s’esperin!, no ho estem fent nosaltres?.
--

Un any més tard.

-------------------------

La petita comunitat d’esperadors de barreres que no s’aixecaven estava de festa, joia i gatzara, puig fruit de la seva uniĂł sentimental, l’home i la dona havien tingut un nen. En aquest espai de temps, havien passat mĂ©s coses: l’home gran que hi entenia una mica de tot, s’havia fet un hortet en el parc abandonat al costat d’on estaven i allĂ­ hi havia plantat tomaqueres, patates i el que pertoquĂ©s segons el temps. El pa s'el feien a l'obrador d'una Farinera abandonada no feia gaire, i els veins i fins i tot alguna entitat financera col·laboraben tambĂ©. La neta de l'home gran s’havia quedat a viure amb ell perquè no estĂ©s sol i aixĂ­ vivien tots en pau i harmonia. Avui era un dia espècial, possiblement d’acĂ­ a una setmana passaria el tren i aixecarien les barreres, qui els ho havia dit sabia la noticia de molt bona font. De fet no es que la noticia els alegres massa, ja s’havien acostumat a viure allĂ­, però si passava el tren i aixecaven les barreres no tindrien mĂ©s remei que anar-se’n cadascĂş a casa seva..
-----
Un any i una setmana més tard.

------------------------------------
Sobre les onze del matĂ­, un brunzit que s’acostava els cridĂ  l’atenciĂł, venia del pas a nivell, concretament de la banda dreta, s’hi atansaren poc a poc i, aleshores majestuĂłs, impecable i puntual amb vint-i-dos anys de retard, passĂ  l’AVE i les barreres s’aixecaren uns instants desprĂ©s que ho fes el tren mĂ©s rĂ pid i alhora mĂ©s lent en tota la historia del mĂłn mundial.

aquest conte estĂ  dedicat als soferts usuaris de rodalies RENFE.

Publica un comentari a l'entrada

0 Comentaris