marzo 03, 2008

OH BONGÒNIA!


Hi havia una vegada un petit país sense estat, manat per un senyor petit també, amb pinta de botiguer i que semblava ser tenia problemes amb el joc. Aquest senyor feia ja molts anys que manava, tants, que al cap de la oposició, que era molt sorneguer, els cabells i el bigoti se li havien tornat blancs de tant de temps esperant arrabassar-li el càrrec. N’hi havia un altre que sempre estava emprenyat, també li havien sortit cabells blancs i malgrat tenir molta iniciativa, tampoc se’n va sortir, fins al punt que va plegar.Un que parlava rar i es deia PePe, deambulava per allí sense saber on dar-la.Finalment un de grassonet que concentrava tot el cabell que li mancava al cap en el seu poblat bigoti,sempre estava donant la tabola, però no és que li fessin massa cas, tampoc.Malgrat aquesta fauna variada, el país anava fent sortosament d’esquenes a ells, però com gairebé era tan petit com la poca amplitud de mires de la majoria dels seus habitants,instal·lats – gràcies al senyor botiguer abans esmentat – en un cofoisme provincià i un constant, aquí em queixo,aquí rondino, però sense ser capaços de fer valer els drets reals que tenien sobre el seu propi territori, anaven perdent competitivitat a marxes forçades i regalant – gracies a la brillant gestió del botiguer – dos bilions de pessetes cada any al país veí.
Amb els cosins del sud del principat no s’hi entenien gaire, potser perquè hi manava un cosí d’en PePe, tot i que s’ha de dir que, aquests, instal·lats en una terra mítica, cada vegada anaven més bé, ja que el cosí d’en PePe era molt amic d’un senyor que també era baixet, aquest proveït d’un estrany bigoti i poca cosa més era l’oncle d’en PePe i qui manava al país veí.Aquest petit país doncs, cofoi i convençut de la seva capacitat de treball i productivitat, perdia pistonada dia rere dia, mentre es mirava i remirava al mirall com la madrastra de na Blancaneus, repetint-se que maco era i que bé que ho feia tot, però no era capaç d’adonar-se que el seu idioma, molts dels seus costums ancestrals i sobretot la seva identitat com a poble, s’anaven perdent, immers en disbauxes consumistes i altres servituds de poca volada, sense politics d’alçada – i no em refereixo a la física – sense intel·lectuals – n’hi havia però no es veien o no els deixaven veure, o no els escoltaven. No hi havia doncs cap referència on agafar-se.Aquest petit país, com un vaixell amb el casc foradat, s’anava ensorrant mica en mica sense que ningú fes absolutament res per evitar el naufragi, condemnat a desaparèixer com a identitat i com a poble, no tenia salvació, entre tots el varen matar i ell sol s’anava morint, enterrant-se en els seus fonaments.
L’únic que es pot dir en desgreuge d’ell i dels seus ciutadans és que la seva lenta desaparició estava envoltada d’una certa dosi de dignitat i que almenys, aquest procés es feia sense deixar rere seu un rastre de violència i sang.
Previous Post
Next Post
Related Posts

0 comentaris: