marzo 19, 2008

ELLS




Estic espantat, molt espantat i a més a més tinc por, d'aquesta por que t’entra per l’espinada, gelada, incontrolable. No se si em donarà temps d’explicar-vos la meva història o ells acabaran abans amb mi, no se si física però si que m’estan fent molt de mal psíquicament. Intentaré explicar-vos-ho quan més aviat millor. El pitjor de tot es que sembla que aquesta invasió en tota regla, ningú sigui capaç d’adonar-se’n, nomes jo.Haig de reconèixer que al principi no els hi vagi donar la menor importància, s’adaptaven fins i tot a l’entorn del paisatge, era un toc de color i modernitat, però any rere any anaren proliferant com els cap grossos quan plou, fins que un any em vaig adonar que eren quelcom més que un toc de modernitat.He estat durant molts anys un atent i apassionar observador de la evolució dels usos i costums de la gent, i he intentat adaptar-m’hi, evidentment, en unes coses més que en altres que no he comprés però he tolerat. 
Però ara han tornat a venir ells i en més quantitat que en anys anteriors, i se que porten males intencions, ho sé! Es un projecte a llarg termini que pretén acabar controlant i dominant la nostra societat; un projecte letal i asfixiant que lenta per inexorablement va complint pas a pas el principal dels seus objectius, envair-nos.Avui diumenge 24 de Desembre ja no he gosat sortir al carrer, però els puc veure perfectament com avancen pels balcons des de la finestra, malgrat en veurem es queden quiets, i el pànic cerval ha tornat a apoderar-se de mi. No penso sortir més de casa, no em sento segur, si ha de passar prefereixo que m’agafin a casa meva, almenys aquí podré defensar-me fins l’últim alè, i os asseguro que no m’agafaran viu, ho tinc tot previst i estudiat per quan arribi aquest moment, i no fallaré.
Quina tristesa, recordo la meva dona, els fills el meu pare, els amics, tots se n’han anat i jo m’he quedat sol, sense esperança, sense possibilitats de sobreviure. Si! Ja se que com ells podria intentar marxar, però on, si son per a tot arreu. El millor que podria fer es acabar amb tot d’una vegada, així els hi donaria una lliçó pel fet de prendre una decisió personal que ells no s’esperarien mai. O atacar primer jo, dur-me’n uns quants per davant, al cap i a la fi, a qui l’importo, aixó es el que haig de fer, enfrontar-me a ells, no podré amb tots – ho sé - però uns quants se n’aniran a l’altre barri amb mi. Aquest es el meu destí – ara ho veig clar - seré el primer màrtir de la creuada.
*
Que ha passat? - Pregunta una senyora que s’ha acostat al carrer en veure l’aldarull que hi ha.

Un senyor gran, amb bata de botiguer li contesta:

- Ai senyora, un sonat que s'ha liat a trets ambs els Pare Noel que hi han penjats dels balcons. Però no es preocupi ja l’ha detingut la policia.

-Ai senyor! Exclama la senyora, el món està ben girat

-Ja ho pot ben dir – li contesta el botiguer mentre pausadament encén la seva pipa, ja ho pot ben dir.
Previous Post
Next Post
Related Posts

0 comentaris: