Emohonle era conscient que el seu temps i el de la seva companya estava arribant a la seva fi. Afortunadament havia aconseguit arribar al planeta blau on hi havia dipositat les seves esperances, seguint l’encàrrec de Uedle. La seva companya i el bebè dormien plàcidament dins els seus habitacles. Desconnectà el control automàtic i començà la maniobra d’acostament.
La zona escollida era suficientment deshabitada com perquè passés desapercebuda la seva arribada.Passats un parell de minuts diposita suament la nau al bell mig d’un rocam que dissimularà la seva presència. Revisa tots els controls i activa el sistema de manteniment mentre obre les càpsules de la seva companya i el nadó.
- Hem arribat?, pregunta la seva companya.
- Si! Hem arribat bé i ja s’ha acabat el nostre viatge, agafa el nen i continuarem amb el pla establert.
Emohonle comprova la temperatura exterior, així com la densitat de l’aire, tot respón a la previsió de Ivasle, aquest planeta era ideal pel nen, i pels qui haguessin vingut abans, llàstima que ningú els volgués escoltar i ara estaven escampats en milions de partícules pel cosmos. Anodonal, la seva companya, agafa el nadó i baixaren de la nau trepitjant per primer cop la sorrenca i argilenca terra. Emohonle dona una ullada al inhòspit i ressec paisatge.
Més endavant trobarem més vegetació i aigua – es diu – No passa més d’un dia perquè Emohonle s’adoni que els efectes de la radiació absorbida començen a fer-li efecte a ell i a la seva companya, el nadó, atès havia estat aïllat des del primer moment semblava tal i com estava previst haver escapat als seus nocius efectes. Mira de reüll la seva companya que presenta un aspecte macilent, igual o pitjor que el seu, insinua un lleu somriure i s’abracen. No era res de nou el seu estat, tot i que segons els càlculs de Ivasle havien d’haver tardat més a patir el resultat terminal dels efectes, la idea era que el nadó creixés fins a poder valer-se per si sol, però malauradament ja veia a venir que aixó no seria possible.
Dos dies més tard morí Anodonal, al costat d’un rierol que varen trobar i on s’havien instal·lat, Emohnle l’enterrà amb les poques forces que li quedaven i diposità al nen enmig d’unes roques protegint-lo amb branques dels depredadors, just després caié al seu costat i expirà..
A l’home i la dona que caminaven a prop del lloc dels fets els cridà l’atenció el plor insistent d'un nadó.
- Ho sents – exclamà ella.
- Sí! és el plor d’un nadó.
S’acostaren cap el lloc d’on venien els plors, tragueren les branques que el protegíen i la dona l'agafà entre els seus braços.
Du un vestit rar, i aquesta cinta al cap, que deu ser?
Qui l’ha pogut abandonar?
No l’han abandonat – va dir l’home – rere teu i ha un home vestit com ell, mort, deu ser el seu pare.
No seran àngels? Es preguntà la dona.
Ni àngels ni dimonis, però deuen haver vingut del cel, recorda aquell objecte metàl·lic tan gran i rar que varem veure abans d’ahir, segur que arribaren amb ell.
Podríem quedar-nos el nen, allí a Betlem on anem ningú ens coneix, direm que és el nostre fill i tothom s’ho creurà, ja li canviaré la roba.
Que et sembla Josep?
El que tu diguis Maria, però pensa que aquest nen no és com els altres, ha vingut del cel, i aixó el fa especial.
Maria somriu amb el nen en braços que ha deixa’t de plorar.
Tots els nens ho són d’especials Josep.
D'acord, ens el quedarem - contesta ell - si l'abandonem aquí morirà.
I la parella, després que en Josep tapés el cadàver amb pedres, marxa amb el nen en braços de Maria cap a Betlem....
0 Comentaris
dejad vuestro comentario: