junio 13, 2015

L'HOME QUE VA TENIR UN SOMNI


Un dia, un home va tenir un somni, somiava amb un parc tematic especial, molt especial. Tothom li deia que era una utopia, un somni imposible de cumplir, que mai seria rendible i que no perdés el temps amb aquestes bajanades. Pero el nostre home era tossut i persistent i no tenia cap pressa, llevat de la que li propiciava la il·lusió d'aconseguir-ho.
Després de molt de temps, i de parlar amb tothom que el podia ajudar, va trobar una persona que el va escoltar atentament. L'home, apassionat li explicava el seu projecte. No és qüestió de molts diners - li deia convençut - no en fan falta molts, el més important es el terreny, la resta la farà la il·lusio de la gent i la col·laboració que anem recollint pel camí.

La persona que l'escoltava atentament, va trigar, però finalment es va deixar convèncer. Ell, en tenia un de terreny, deu hectàrees a L'Empordà, a la vora de la Tallada, i no l'usava per res, l'havia heretat del seu pare i ni tan sols havia anat mai a veure'l. Potser es arribada l`hora de donar-hi una ullada a veure si us sembla bé - li va dir - però tinc la sensació que serà un fracàs, no hi anirà ningú.

Magrat les seves reticències, finalment anaren a veure el terreny; a l'home que havia tingut el somni li va encantar, el trobava perfecte, i a la persona que l'escoltava atentament, potser contagiat per'entusiasme de l'home, tambè li va semblar bé. Ja podem començar cuan vulguis - li va dir. 

L'home que havia tingut un somni estava exultant, es va posar en contacte amb els seus amics, que ho varen fer amb altres i aquests amb altres. A mesura que s'anava escampant la idea cada vegada hi havia més gent que hi volia col·laborar. En qüestió d'un parell de mesos i molt d'esforç, prepararen l'esborrall del Parc, el mes important ja estava fet, ara mancava estructurar-ho tot.

Aquesta part ja els va portar més feina, però la il·lusió i la fe fan miracles, fins i tot en els agnòstics, i tres mesos mes tard, el dia 23 d'abril d'aquell any, com era preceptiu i gairebé obligatori, es va procedir a la inauguració oficial del parc....



..... cansat d'escriure el que ja estava escrit, he retratat la resta del conte...









Aquest conte té deu anys, el vaig trobar en un racó perdut, i el publico tal qual, malgrat en Miquel ja no hi és. En aquest temps, no he sentit parlar més del parc temàtic dedicat a Miquel Martí i Pol a Roda de de Ter, no sé si s'ha arribat a fer o no, la veritat és que no ho he sabut trobar. El que si veig hi ha és una ruta literaria

abril 24, 2015

L'HEROI URBÀ


En Sebastià Poch, sense voler-ho va assolir la categoria d'heroi urbà, encara que a un preu prou alt, va tenir els seus cinc minuts de glòria i fins i tot va sortir a TV3. Tenint en compte que en Sebastià era allò que s'en pot dir un dropo, quelcom devia fer per aconseguir aquest ressó, o potser no, vosaltres ho jutjareu.

En Sebastià no havia treballat mai en els seus cinquanta anys de vida, i consti que alguna vegada fins i tot ho havia intentat, però les feines que trovaba no el satisfeien i es frustrava, a més com els pares tenien diners d'uns terrenys que el Florenci (el seu pare ja traspassat) havia venut a 'Núñez y Navarro', no tenia cap necessitat de treballar. 
Sa mare l'Enriqueta, era una veia bruta i malcarada que anava en cadira de rodes i el putejava tant com podia, segons ella, en Florenci el seu marit havia mort per culpa del seu fill una vegada que varen anar a caçar sanglars a Berga, i a aquest se li va disparar accidentalment l'escopeta. La justicia ho va considerar un accident però ella no es podia treure de cap que el dropo del seu fill havia matat son pare.

En Sebastià, s'havia embolicat amb una romanesa petita i bellugadissa que havia conegut un dia pel Raval, però sa mare no la volia veure ni en pintura per casa.
- Que no ho veus que es un putot - li etzivaba - , que va per tu només pels quartos, i tu no en tens ni cinc, els quartos són meus, burru, més que burru!

*  *  *

Mals pensaments varen instal·larse al cervell d'en Sebastià, entre la romanesa que el començava a apressar i sa mare, no hi havia dubte a l'hora d'escollir, la veia sobrava, era l'obstacle que l'impedia viure feliç amb el seu amor romanés. Aviat va traçar un pla, tenia que semblar un accident, que ningú sospités que ell hi tenia res a veure, però que sa mare no en sortís viva.
Un dilluns, malgrat ser un dia especialment espés, mentre feia la migdiada va trobar la solució, la manera de carregar-se impunement a sa mare.

*  *  *

Avinguda Diagonal, lateral dret direcció Plaça Francesc Macià, trànsit intens, una del migdia, en Sebastià porta sa mare amb la cadira de rodes, semàfor de vianants en vermell, i un munt de cotxes que s'acosten a tota pastilla, no hi ha ningú mès esperant per travessar....

O ara o mai! es diu en Sebastià, que decidit empeny molt fort  la cadira de rodes cap al mig de la calçada......

..... però en Sebastià ha comès un error, el 'no me olvides' que li va regalar la romanesa se li enganxa amb el mànec esquerra de la cadira i el seu braç i de rebot ell surt darrere la cadira i sa mare, i el camió de la Damm que aconsegueix esquivar la cadira i sa mare, malauradament l'atropella a ell....

L'endemà tots els mitjans parlen d'en Sebastià com l'heroi que havia arriscat la seva vida per salvar sa mare que imprudentment havia intentat travessar el lateral de la Diagonal, saltant-se el semàfor dels vianants en vermell com es preceptiu en un jubilat o jubilada que es preui...

sis mesos més tard:

En Sebastià, l'heroi urbà, va quedar confinat a una cadira de rodes com sa mare a ran de l'accident en que se la volia carregar; la romanesa, li va dir 'sayonara baby' en veure el panorama, i el dropo, els fals heroi urbà, és va quedar sense romanesa, i amb sa mare fent competició a veure qui corria més amb la cadira de rodes, que a la mare tambè li faltava un bull. Ah! i sense no me olvides.

moralitat: si et  vols carregar a ta mare, no portis no me olvides. L'error, no l'oblidaràs mai.


abril 03, 2015

HABITACIÓ 4828


Hospital General de Catalunya - 4 d'abril de 2015 - 10:00 - Havia baixat a la cafeteria per esmorzar i després treure el tiquet de la TV perquè el meu pare que estava ingressat pogués veure el futbol del cap de setmana. Surto i truco l'ascensor, pugem una infermera, un metge i jo. L'ascensor arrenca i de seguida s'atura.
Vaja! exclama el metge.
Ja ens trauran - contesto - el de seguretat vindrà de seguida ......
A la mitja hora encara no havia aparegut ningú i començàvem a posar-nos nerviosos.
Al cap de mitja hora més, l'ascensor comença a baixar lentament fins a arribar al nivell de la planta baixa, però la porta no s'obre, encara que aixó no es cap problema, entre els tres aconseguim obrir-la.
Pugem a peu, els tres anem a la quarta planta ...
Però la quarta planta és buida, ens n'adonem de seguida que alguna cosa no va bé, potser és el silenci, o el passadís buit, amb només un carro mèdic a un costat, però cap infermera, ni pacients ni visitants.


Una a una revisem totes les habitacions, no hi ha ningú, els llits estan desfets, tot està desordenat, els televisors resten encesos, i els efectes dels acompanyants són a l'habitació, però no hi ha ningú, ni malalts, ni acompanyants, ni visitants ni metges, ni infermeres, la quarta planta de l'Hospital és buida.
Arribem a l'habitació on està el meu pare, buida també, i després fins al final, on hi ha la sortida d'emergència ... NO PASSAR diu el rètol penjat amb un tros de tela.

Passem, des de l'exterior, a l'inici de l'escala d'emergència es veu l'esplanada de l'aparcament gairebé buida de cotxes, però plena, horriblement plena de cadàvers apilats en una horrible piràmide humana. Tots els residents acompanyants, visitants i personal de l'Hospital menys nosaltres hi són allí, amuntegats, morts.

Al seu voltant uns éssers petits i corpulents acaben de col·locar-los, mentre una nau d'enormes dimensions es posa a sobre seu i comença literalment a aspirar-los de manera que en poc menys d'un minut l'aparcament queda sense cap cadàver dels centenars que hi havia feia un moment.

- Som menjar? se m'acut preguntar estùpidament.
- Una cosa així, suposo, exclama el metge amb veu a penes audible.
- I ara .... ¿que fem? pregunta la infermera...

SILENCI.


 - - - - - - - - -

Mentre els éssers petits i corpulents així com la nau han desaparegut, encara que sobre l'horitzó, a sobre de Sant Cugat, s'observen un munt de naus iguals a la que ha aspirat els cadàvers de l'Hospital.
- Si nosaltres hem sobreviscut, altres ho poden haver fet també - comenta el doctor. I afegeix: El més raonable seria esperar a veure si s'en van i sortir per veure de trobar algun supervivent, llevat que vostès tinguin una idea millor.
La infermera no contesta, i jo tampoc ....


No hem d'esperar molt, la nau ha tornat i d'ella baixen una dotzena d'éssers petits i corpulents .....

marzo 28, 2015

FOSCOR ESTRANYA


El varen trobar mort al camí nou del bosc de can Deu, una de les moltes parelles que hi anàven a passejar se'l va trobar al terra amb la boca oberta i una expressió d'angoixa infinita als ulls; al seu costat la màquina de retratar encesa encara enfocava impàvida enlloc esperant a ser disparada. L'Amparo i en Rafael que eren qui el varen trobar, el coneixíen de vista del barri i des del seu propi mòbil varen trucar a una ambulància.

La mare em va trucar, la veu tranquila, aparentment: el pare és mort, l'han trobat al bosc de can Déu, m'hi pots acompanyar?
Vàrem fer el camí en silenci, en arribar al bosc ja vàrem veure l'ambulància que no s'havia pogut endinsar-se on era el pare, amb els camins encara barrats pels arbres caiguts a la ventada del desembre passat.

- Un infart, va dir el metge. 
- Patia del cor?
- No! que jo sàpiga, contestà la mare.

Després del funeral m'en vaig anar uns dies casa amb la mare per què no estes sola, m'acabava de separar, i com ella no volia venir a la meva, ho vaig fer al inrevès. 

Un dissabte al mati vaig recordar la màquina de retratar que duia a la mà quan va patir l'infart, la càmera que sempre l'acompanyava anès on anès. S'havia esgotat la bateria, però la vaig carregar i vaig baixar les fotos a l'ordinador.

N'hi havia 5, a qual més estranya, a la primera hi aparexía una senyora d'uns cinquanta anys amb un cotxet d'aquests de minusvàlids però no al bosc, sinó en una acera urbana, a la segona un senyor d'uns seixanta, amb el seu vestit amb camisa i corbata assegut a la barra d'un bar amb una copa a la mà, que somreia a la càmera com ho feia tambè la senyora de la primera foto. A la tercera una senyora en banyador estava en un xiringuito a la platja. Vaig començar a preocupar-me, i en veure la quarta fotografía ho vaig comprendre tot. A la foto hi havia l'oncle Florenci al pati de casa seva amb un porro a la má esquerra i saludant amb la dreta. No coneixia a la dona ni a l'home, ni a la senyora del banyador a la platja, però si a l'oncle Florenci, nomès que aquest feia 10 anys que habia traspassat. La següent foto, la cinquena era un autorretrat, (el pare mai n'hauria dit selfie) i aquesta foto era terrible, la pitjor de totes, malgrat ser aquella infausta tarda en que va morir, radiant, amb un cel blau nitid, rere seu, a la fotografia, tot era fosc, d'una foscor estranya, terriblement estranya, infinitament estranya......