noviembre 08, 2014

ELS CONFINS DE L´UNIVERS




El doctor Bastos tenia motius sobrats per estar nerviós, més que nerviós, excitat exactament, i no era per a menys, en unes poques hores la Nau Galaxy XII tornaria del seu periple de trenta anys de viatge, i no tornava la nau d’un viatge qualsevol, no! La nau Galaxy venia dels confins de l’Univers, del final o el principi.

Gràcies al professor Store que havia descobert el koltryp que permetia viatjar a deu vegades la velocitat de la llum i el fet d’aprofitar els atalls dels forats negres, en uns poques hores el doctor Bastos tindria moltes preguntes a fer al Comandant Hartley.
Els nervis de Bastos venien donats perquè l’última comunicació que havia rebut de amb Hartley abans d’hivernar per la tornada, l’havia deixat preocupat, sobre tot de la manera en que li havia parlat aquest, fins al punt de saber de memòria el missatge gravat pel cosmonauta:

“Hola Jack, Ja estic de tornada, voldria explicar-te moltes coses, però no se per on començar, ara no t’ho penso pas dir, és massa delicat, inaudit diría jo, gairebé sobrepassa la meva capacitat de comprensió humana. Quan arribi espero em tinguis preparat un bon i enyorat got de Bourbon, o millor encara l’ampolla sencera, després t’ho explicaré tot, i si no arribés, millor faràs en desconèixer el que he descobert, nomes ho sé jo, ni a cap dels companys li he dit.
Adéu! Fins d’ací a vuit mesos.”


vuit mesos després.
------------------------




Pels voltants de les tres de la matinada el Centre de Control de Houston confirmà l’entrada a l’atmosfera terrestre del Galaxy XII i en menys de quinze minuts aquesta aterrava a la pista central. Fetes totes les operacions de rutina, es procedí a entrar a la nau, primer el doctor Bastos seguit d’un equip mèdic de reconeixement. Hartley i els seus ajudants estaven acabant de recollir les seves pertinences quan ells entraren a l’estança principal de la nau. Hartley mirà fixament a Bastos, ambdós s’abraçaren, no varen intercanviar més que les clàssiques paraules de benvinguda, no era aquí el lloc on li havia d’aclarir Hartley el misteri al Doctor Bastos.
.
Feta la revisió als cosmonautes Hartley i Bastos se n’anaren al despatx d’aquest últim. Una botella de Bourbon i dos gots eren damunt la tauleta. Ambdós es varen asseure i Bastos neguitós li digué:
- Amic meu, aquí tens el Bourbon, ara explica’t que em tens dels nervis des que em vares deixar l’últim i críptic missatge fa vuit mesos.
Hartley s’ompli el got i prengué una llarga glopada, fiblà la llengua i encengué una cigarreta, aspirà profundament i deixà anar poc a poc el fum…
- Jack, el que t’explicaré nomes ho sabrem tu i jo, ja et vaig dir en l’últim missatge que els meus ajudants Scott i Radowski, no han estat informats de la veritat que vaig descobrir.
Veuràs:
Tal com havíem programat varem arribar al final de l’Univers, allí on suposàvem hi hauria el no res, tot era correcte i havíem arribat al lloc adequat, però hi havia una cosa en la que no hi havíem comptat…
- Qué! El va interrompre neguitós el Doctor.
- Espera’t, deixa’m acabar…
Bé, en realitat fou l’ordinador qui ho va detectar, atès que donades les mides de tot el conjunt era impossible que nosaltres ens en donéssim compte. Recordo perfectament que quan va enviar la informació jo estava sol., Scout estava descansat i Radowski havia anat a reparar uns sensors de la part posterior de la nau. Vaig llegir l’informe tres o quatre vegades perquè em semblava una bogeria, vaig demanar confirmació a l’ordinador i va insistir en la mateixa resposta.
- Però! Que cony deia el missatge – l’interrompi Bastos nerviós.
- Una cosa molt simple amic meu, el nostre sistema solar, tot l’univers que ens envolta, es nomes una petitíssima i ínfima molècula ubicada en l’interior d’un cos viu d'unes dimensions i estructura inimaginables per a nosaltres.,
- Déus! N’estàs segur?
- Seguríssim totes les coordenades, totes les dades son correctes.
- Aleshores vol dir que dins de cada un de nosaltres podria haver-hi tot un Univers?
- Exactament, i en el nostre cas som una petitíssima part d’un tot que pot ser una altra part d’un altre tot, i així fins l’infinit.
- I que hem de fer, no es pot donar aquesta noticia així com així.
- No donarem la noticia Jack, perquè no existirà, he destruït tota la informació. Hi ha coses que és millor no se sàpiguen, es muntaria massa enrenou i no serviria per a res, llevat de deixar sota mínima el nostres ego com a espècie.
- Tens raó Jack, posa’m un Bourbon a veure si li posem una mica de marxa a les nostres Galàxies interiors…..

septiembre 26, 2014

ES VEIA VENIR...



Es veia venir que tard o d’hora passaria. Ho havien avisat reiteradament els apocalíptics de torn, però ningú els va fer cas. Hi havien insistit també molts científics seriosos i d’altres que no ho eren tant, però a aquests tampoc els escoltà ningú. Tothom n’era més o menys conscient, però no es va prendre cap tipus de mida o precaució. És el progrés, deien molts, ja se sap, sempre n’hi ha de negativistes i apocalíptics, son els mateixos que deien que el avions no volarien, o que l’automòbil estava condemnat al fracàs, o que el cinema era tant sols un simple experiment curiós. La ciència és infal·lible i el món sempre va endavant.La supèrbia i l’estultícia humanes no tenen límit, i l’ambició tampoc. Finalment i tal com es veia venir, va succeir: Un dilluns del mes d’abril del 2010, la majoria dels usuaris de telèfon mòbil de tot el món és quedaren fora de joc. Obnubilats, passejaven amunt i avall com posseïts, parlant constantment amb un interlocutor imaginari i, malgrat que s’anaven quedant sense bateria continuaven xerrant sense parar.Les imatges que és podien contemplar des de la finestra del meu apartament a la cinquena Avinguda a Nova York eren esgarrifoses, gairebé tant com la sensació d’estupor i esglai que m’envaïa davant la tragèdia que estava contemplant, amb la impotència de no poder fer-hi res.Òbviament, les zones més afectades foren les més desenvolupades, i un cop és començà a quantificar la magnitud de la tragèdia, i a tenir-ne l’abast real, les xifres d’afectats al primer mon eren esgarrifoses.Al segon (que no se quin és) i al tercer, afectava tant sols (és clar) als privilegiats. Governs, exercits, ajuntaments, empreses, escoles, universitats, botigues, supermercats, etc. Tot quedà fora de servei, el caos era total i ben poca gent de l’àrea de poder conservava el coneixement.

Qui us escriu aquest missatge, Conxita Bassas, corresponsal de Catalunya Radio a Nova York, va ser una de les poques persones, no de l’àrea de poder, sinó de conservar el coneixement, i, no pas per mèrits propis, si més no, degut a la seva joventut, perquè, una de las hipòtesi que es varen tenir més en compte a l’hora de barallar les causes, va ser l’ús del mòbil per un espai llarg de temps, (sobre uns deu anys, mes o menys) i referit sempre als de la tercera generació, que en varen ser els causants de tot l’enrenou.

Els pocs reporters que quedàvem en condicions, ens reunirem a la seu de les Nacions Unides, i, a la vista del panorama que allí hi havia, decidirem desplaçar-nos fins a Washington (en cotxe, ja que els avions no anaven) per veure que en quedava del Govern de la Nació. I de fet, ben poca cosa hi havia. Un sots-secretari que sordejava i tres o quatre senadors republicans d’allò més reaccionari, que no havien estat mai per l’invent.Amb nosaltres es desplaçà el Secretari General de l’ONU que tenia al·lèrgia a les ones, i per tant, mai havia usat l'estri. Tot plegat érem una trentena de supervivents en condicions de intentar prendre alguna decisió.

Des d’allí és va intentar contactar amb la majoria de Governs d’altres països, amb uns resultats molt desiguals. Quan més nivell més afectats. El quadre era caòtic, però dins del drama, una escletxa de llum sens va aparèixer. Sorprenentment, al Senegal i alguns altres Estats de Centre Àfrica, l’efecte no s’havia manifestat, ni tant sols a nivell de classes elevades i benestants, usuaris habituals i pràcticament únics del mòbil.Allí és varen reunir el supervivents de la Conferencia de Països Africans, amb els que estàvem en contacte permanent, però ningú sabia quina n’era la causa que feia que a ells no els afectes l’efecte 2010 com ja se l’havia anomenat. Aleshores, i després d’aconseguir trobar a Boston un pilot jubilat, sord com una tàpia, que ens va dir que estava en condicions de pilotar un reactor, malgrat els seus setanta vuit anys, (era tot el que teníem), ens desplaçarem tots en avió cap el Senegal. Urgia trobar una solució urgent, la gent afectada ni menjava ni dormia, només caminaven amunt i avall com posseïts fins que queien al terra esgotats, i els altres, els no afectats, l’única solució que tenien era dedicar-se al pillatge de menjar i d’altres actes similars per tal de sobreviure a tot l’enrenou.

Vàrem marxar cap el Senegal amb el cor en un puny, conscients que era molt important trobar una solució, i quan més aviat millor.Quan el pillatge comença a fer estralls, el caos està assegurat i ningú pot controlar la situació, encara que us tinc de confessar que no anàvem gaire carregats d’optimisme. Un cop arribats sans i estalvis a l’aeroport de Dakar, ja ens estaven esperant uns enviats de la Conferencia que ens transportaren fins al Palau de Convencions on estaven reunits els mandataris de la majoria de països Africans, i d’alguns altres que havien arribat a la mateixa conclusió que nosaltres. Allí, i un cop fetes les presentacions de rigor anàrem directes a l’assumpte que ens afectava i preocupava, però no sabíem rés, tant sols que allí no succeïa.Després de gairebé tres hores debatent les possibilitats més versemblants i quan més angoixats estàvem per no trobar-ne la solució, va irrompre en la reunió un missioner, dominic per ser més exactes, que va demanar per parlar, ja que creia saber els motius de la no afectació a aquella zona del planeta de l’efecte de les ones dels mòbils. En altres circumstancies no li haurien fet ni cas, però tal com estava tot plegat, i veient que no en traurien l’aigua clara, per hores i hores que estiguessin divagant, li van demanar que parles, i us puc assegurar que l’escoltaren amb molta atenció.
I això és el que ens va dir..."Senyors, senyores, permetin disculpar-me per haver-los molestat, però crec que estic en condicions d’assegurar quina és la causa que ha aïllat al nostre País de l’efecte devastador de les ones dels mòbils.No es sentia volar una mosca, tothom estava pendent de les paraules del dominic.

Continuï – si us plau – el va apressar excitat el President de la Conferencia.El dominic tornà a agafar la paraula...Veuran, aquí al Senegal i a alguns països de les rodalies, degut al seu lent desenvolupament i a la gran quantitat de tribus de diferents ètnies i religions que hi habiten, el mitjà de transmissió de noticies habitual continua sent el tam-tam, com s’ha fet des de temps immemorials. I, crec, millor dit, creiem el germà Joan i jo, que algun tipus de distorsió deu generar el seu só monòton i sincopat en les ones inalambriques dels mòbils, que anul·la el seu efecte perniciós.- continuà -- Nosaltres, a la comunitat ja fa molt de temps que tenim un GSM3 d’última generació per comunicar-nos, i no hem estat pas afectats, malgrat que, el fem servir bastant – va fer un gest ostensiu amb les mans - Qui més qui menys te família i, surt molt més econòmic trucar, que anar a Europa o Amèrica, i a la inversa.
En arribar a aquest punt, va fer una pausa.
- Potser els semblarà una bajanada, però davant la manca de solucions que és evident que no tenen, no costaria rés provar-ho. És tot quan els volia dir, ara son vostès els qui tenen de prendre la decisió.


És va produir un murmurí entre els assistents a l’acte, fins que finalment el president de la Conferencia va agafar la paraula...

- Li agraïm molt sincerament el seu suggeriment, i en prenem nota, però deixin’s abans de prendre cap determinació, analitzar-ho entre tots nosaltres, i, si us plau, vostè no se’n vagi, per si el poguéssim necessitar.
La Conferencia va encetar una encesa discussió sobre las possibilitats que hi havia de seguir el mètode del Dominic, i finalment arribaren la conclusió que, com no hi havia cap més alternativa, no costava res provar-ho. Malgrat que el Secretari General de l’ONU volia que és comencés primer pel govern dels Estats Units, la seva proposta va ser rebutjada per unanimitat, ja que seria gairebé impossible saber si faria efecte la solució, car, la diferencia entre l’estat mental anterior dels seus dirigents i l’actual seria molt difícil d'esbrinar, i, aleshores, es va decidir de començar per Anglaterra, almenys, aquests, encara que també eren anglòfils, semblaven un xic més assenyats.Un cop recollides unes gravacions del tam-tam, ens desplaçarem fins a Londres, aquesta vegada en un avió Oficial del Senegal, temptar una altre vegada la sort amb l’avi de Boston, era ja jugar amb foc.Un cop arribats a Heatrow, ens dirigirem en un microbús cap a al 10 de Downing Street, però allí no hi havia cap membre del govern.


El funcionari que va obrir la porta - sord com una tapia - ens va dir que estaven escampats, o donant tombs pel carrer, o al Parlament.Cap allí ens desplaçarem i, deu ni do del batibull que hi havia. Un ordenança que no estava afectat ens va acompanyar cap el departament on hi havia la megafonia, des d’allí passarem el só gravat del tam-tam, amb els dits creuats i pendents del resultat de l’experiment. Afortunadament, aquest va resultar un èxit total, i a mida que els ministres, sots-secretaris i parlamentaris en general, sentien el soroll monòton i repetitiu del tam-tam, recobraven la normalitat. Ràpidament és va començà a emetre per tots els mitjans possibles el só a tot el mon, Radio, Televisió, Internet, Intranet, etc., i la gent que mica en mica s’anava incorporant a la normalitat, era informada del que havia passat i col·laborava instal·lant altaveus des de les ciutats més importants a las contrades mes remotes.

En qüestió d’un més, gairebé tothom estava ja curat. El perill havia passat, ara venia la tasca de normalitzar-ho tot, i d’analitzar els perquès que havien estat a punt de causar una autèntica catàstrofe a nivell planetari.És varen crear les corresponents comissions i sots comissions que després de moltes i profundes investigacions arribaren a la conclusió que la causa n’eren les ones dels mòbils (gran conclusió) i aquests varen estar rigorosament prohibits a tot el món, fins a nova ordre.
Del dominic ningú se’n va recordar, i al cap d’un temps ja estava tot oblidat, però la gent necessitava dels mòbils, no sabien viure sense ells i demandaven urgentment que en fabriquessin ja, i que no fossin perillosos pels ciutadans. Era una qüestió de mercat fabricar-los, qui ho aconseguís es faria multimilionari, i totes les companyies telefòniques més importants del mon, es dedicaren a investigar aferrissadament per tal de trobar-ne la solució.Al cap d’un parell d’anys la COMUTEMO, Corporació Mundial de Telefonia Mòbil, va anunciar amb gran parafernalia mediática el mòbil de la cinquena generació, el GSM5, que asseguraven era totalment innocu i no presentava cap perill, l'havien experimentat, provat i reprovat i no presentava cap signe d'interferència en la ment humana. Òbviament, la gent s’hi llançaren com a bojos a comprar-ne, després de més de dos anys d’abstinència, la temptació era irresistible i fins i tot molts que encara no n’havia tingut mai, s’hi va apuntar. Al cap i a la fi, em deia sorneguer un company de la SER, si alguna cosa no rutlla, ja ens posaran el tam-tam. Tot estava doncs com al principi i, l’espectacle quotidià pels carrers era la parafernalia de gent xerrant constantment amunt i avall, amb el telèfon penjat de l'orella, però ara sense estar obnubilats, o sí?No cal que us digui que jo també en vaig fer servir un, i aquesta vegada la cagada si que va ser grossa. Aquests mòbils aparentment innocus, atacaven directament a les neurones del cervell i l’efecte era rapidissim, un parell d’anys i la gent es quedava totalment embeneitida, i no hi havia tam-tam que ho solucionés. Al Senegal i rodalies ja no n’hi havia cap, la factura per haver donat la solució s’havia pagat amb carreteres, habitatges, polígons industrials, etc. i el vuitanta per cent de la població tenia el seu mòbil. L'altre vint per cent eren a Almeria.


No hi havia res a fer, ara si que era la fi de tot.Estic escrivint aquestes línies, tot i afectada com començo a estar ja per l’efecte 2015, i ho faig, perquè almenys quedi constància del que ens ha passat.Si algú ho pot arribar a llegir algun dia, que serveixi d’avís per tal de no tornar a caure en el mateix err or qu e no sal tres, en cara qu e ho dubt o...................rppppppprprprprprprprp............................................. Conx i i ii ta Ba s sa s , C a t a l u n y yyya rrrrrrrrrrrradio, N oooooova qwe ,,.tyuiop`. . . .vbvbvnvnv, ghm,fk hc jº8509485158 vcg Yorrrrrrrr......kk..........qqqqqqqqqq Yoooooorrrrrrkkkkk.................................................................................................................................................., merda.


aquest conte va aconseguir el primer premi de prosa en el certàmen literari Ramón Romeu i Roca convocat per l'Ajuntament de Bigues i Riells.

septiembre 16, 2014

LA BOIRA


El matí és radiant, ja des de primera hora que el cel s'ha quedat d'un blau netíssim i el sol escalfa de valent. Les ventades del dia abans han deixat el paisatge net i descontaminat, les muntanyes semblen retallades de nítides que es veuen. 
Surto a caminar Carretera de Prats avall cap al centre. En arribar a la plaça Marcet em trobo la boira, no és molt espesa ni tampoc frequent en aquesta época ni en aquesta zona de la ciutat, però hi ha boira. 
Que estrany, - em dic - .
Mentre continúo caminant se m'acosta una figura que reconec però que no hauria d'estar acostant-se cap a mi.Du el seu vestit beige, camisa blanca, corbata i ben enclenxinat com en ell és habitual.

Quan arriba davant meu, astorat l'increpo.
- Tu no pots estar aquí, estàs mort, et varen enterrar fa quinze dies....
- Somriu, amb el seu somriure de sempre, franc i un xic burleta.
- Ja ho sé que estic mort, i tu tambè ho estàs, he vingut a buscarte.
Que? balbucejo sorprès.
Que he vingut a buscarte.

Anem, tindrem molt de temps per xerrar de literatura, tot el temps del món.

EL SENTIT REAL DEL JOC



El joc, la juguesca, per un avorrit com jo semblava interessant. Es tractava d'anar a trenc d'alba amb el cotxe a tota merda des de la Plaça Francesc Macià fins la plaça Tetuàn i tornar sense respectar semàfors ni cap regla. Aixó si, cada vianant atropellat (d'atrezzo) restava cinc punts del total, i si apareixien els Mossos o la Policía l'organització s'en desentenía.

No va ser fins el segon vianant que em vaig carregar que em vaig adonar que no eren d'atrezzo, eren reals, amb les sabates enganxades al bell mig del paviment de la Diagonal. Aquest era el sentit real del joc, i jo me'n vaig assabentar massa tard.

agosto 16, 2014

LA PORTA


Des de feia temps, cada vegada que passava per davant del que havia estat la nau tèxtil enderrocada que ocupava una illa de cases i estava envoltada per una paret com preceptivament ordena l'ajuntament, sentia la necessitat imperiosa d'obrir una petita porta folrada d'alumini que hi havia al bell mig del no res de les parets d'obra que envoltaven el solar.
Tenia la sensació que no l'havia d'obrir, i fins avui així havia estat, però un dijous del mes d'agost en passar per davant de la porta no va poder contenir-se i agafant curosament la maneta mentre esperava neguitós que no li permetés obrir-la, aquesta, es va anar girant facilitant-li el pas al solar.
Quan va veure que hi havia dins aquell ermot, es va adonar que millor no haver traspassat el seu llindar: Davant seu, hi havia una serie de cadàvers disposats de diferents maneres: una parella estirada a terra agafats de la mà, ambdós vestits de nuvis, dos senyors grans drets, un d'ells amb bastó semblaven fer petar la xerrada, mentre que al costat, una parella d'avis asseguts en un sofà semblava talment que estiguessin veient la Tele. Al costat dels dos avis, estirada a terra hi havia l'Esperanza.... i aquí és on es va esglaiar; Esperanza havia mort el dia abans, li havia dit Pablo el seu germà, i era ella, segur, com segur era que coneixia als dos avis asseguts veient la tele, traspassats feia pocs dies.
Era evident que aquells essers només els podia veure ell, ates el descampat, no des del carrer, però si era visible des de qualsevol balcó dels pisos que l'envoltaven i encara que la gent no sol sortir gaire al balcó ni es fixa en res, algú els hauria d'haver vist.
Tota aquesta posada en escena l'havia deixat amb un calfred al cos, però el que més el va deixar astorat, va ser en adonar-se que al costat d'on estava Esperanza hi havia una cadira de color festuc, una cadira d'aquestes que es fan servir als despatxos i a casa per treballar amb l'ordinador, i aquella cadira....., n'estava cert, ben cert,.... era la seva.

abril 24, 2014

L´HEROI URBÀ

En Sebastià Poch, sense voler-ho va assolir la categoria d'heroi urbà, encara que a un preu prou alt, va tenir els seus cinc minuts de glòria i fins i tot va sortir a TV3. Tenint en compte que en Sebastià era allò que s'en pot dir un dropo, quelcom devia fer per aconseguir aquest ressó, o potser no, vosaltres ho jutjareu.
En Sebastià no havia treballat mai en els seus cinquanta anys de vida, i consti que alguna vegada fins i tot ho havia intentat, però les feines que trovaba no el satisfeien i es frustrava, a més com els pares tenien diners d'uns terrenys que el Florenci (el seu pare ja traspassat) havia venut a 'Núñez y Navarro', no tenia cap necessitat de treballar. 
Sa mare l'Enriqueta, era una veia bruta i malcarada que anava en cadira de rodes i el putejava tant com podia, segons ella, en Florenci el seu marit havia mort per culpa del seu fill una vegada que varen anar a caçar sanglars a Berga, i a aquest se li va disparar accidentalment l'escopeta. La justicia ho va considerar un accident però ella no es podia treure de cap que el dropo del seu fill havia matat son pare.

En Sebastià, s'havia embolicat amb una romanesa petita i bellugadissa que havia conegut un dia pel Raval, però sa mare no la volia veure ni en pintura per casa.
- Que no ho veus que es un putot - li etzivaba - , que va per tu només pels quartos, i tu no en tens ni cinc, els quartos són meus, burru, més que burru!

*  *  *

Mals pensaments varen instal·larse al cervell d'en Sebastià, entre la romanesa que el començava a apressar i sa mare, no hi havia dubte a l'hora d'escollir, la veia sobrava, era l'obstacle que l'impedia viure feliç amb el seu amor romanés. Aviat va traçar un pla, tenia que semblar un accident, que ningú sospités que ell hi tenia res a veure, però que sa mare no en sortís viva.
Un dilluns, malgrat ser un dia especialment espés, mentre feia la migdiada va trobar la solució, la manera de carregar-se impunement a sa mare.

*  *  *

Avinguda Diagonal, lateral dret direcció Plaça Francesc Macià, trànsit intens, una del migdia, en Sebastià porta sa mare amb la cadira de rodes, semàfor de vianants en vermell, i un munt de cotxes que s'acosten a tota pastilla, no hi ha ningú mès esperant per travessar....

O ara o mai! es diu en Sebastià, que decidit empeny molt fort  la cadira de rodes cap al mig de la calçada......

..... però en Sebastià ha comès un error, el 'no me olvides' que li va regalar la romanesa se li enganxa amb el mànec esquerra de la cadira i el seu braç i de rebot ell surt darrere la cadira i sa mare, i el camió de la Damm que aconsegueix esquivar la cadira i sa mare, malauradament l'atropella a ell....

L'endemà tots els mitjans parlen d'en Sebastià com l'heroi que havia arriscat la seva vida per salvar sa mare que imprudentment havia intentat travessar el lateral de la Diagonal, saltant-se el semàfor dels vianants en vermell com es preceptiu en un jubilat o jubilada que es preui...

sis mesos més tard:

En Sebastià, l'heroi urbà, va quedar confinat a una cadira de rodes com sa mare a ran de l'accident en que se la volia carregar; la romanesa, li va dir 'sayonara baby' en veure el panorama, i el dropo, els fals heroi urbà, és va quedar sense romanesa, i amb sa mare fent competició a veure qui corria més amb la cadira de rodes, que a la mare tambè li faltava un bull. Ah! i sense no me olvides.

moralitat: si et  vols carregar a ta mare, no portis no me olvides. L'error, no l'oblidaràs mai.