julio 12, 2008

L´ESCOLLIT


Aitor es sorprengué en ser cridat pel seu superior, si bé era cert i li constava (li ho havien fet saber en més d'una ocasió) que estaven molt satisfets amb la seva feina com a dissenyador d'hologrames hexadimensionals, rar era convocar a un empleat de la classe A5 només de 30 anys com ell a les reunions del Centre.
Mentre el transportador ascendia fins la planta 64 de l'edifici, el seu cap no parava de donar voltes a l'assumpte. Que deurien voler d'ell?


- Control k64 identifiquis, si us plau.
La veu impersonal del control k64 el va treure el seu capficament, introduí la tarja en la ranura i uns centelleigs blaus l'hi indicaren que tenia el pas lliure. Continua pel llarg passadís que el conduí fins la porta del Centre de reunions, esperà uns segons i aquesta s'obri de manera automàtica, entrà, la sala estava buida, decidí esperar....
Dos minuts transcorregueren fins que una petita porta al fons s'obri per donar pas al seu superior, que adreçant-se a ell amb una amable somriure el convidà a asseure's.



Així ho va fer Aitor que esperà ansiós les seves paraules....
- Veurà Aitor, suposo que estarà intrigat per que l’hàgim fet venir fins aquí, convindrem que no és un fet gens normal.
Aitor assenti sense dir res més.
- És cert, vostè ha estat es collir per desenvoluparà una tasca molt especial, única diria jo, i ho hem fet per varis motius, un d’ells que és el millor creador d’hologrames hexadimensionals que tenim, en segon lloc es imaginatiu i ordenat i té també una qualitat no massa comuna, sensibilitat, a banda que sapiguem, no manté cap relació estable. Es així?
Aitor havia enrogit davant tantes lloances.
En l’últim que ha dit es cert, quan a l'anterior crec exagera vostè els meus mèrits, jo nomes intento fer tant bé com sé la feina que em donen, com Gates ens va ensenyar.
El Superior somreia.
- No! Aitor, no exagero i hauria vostè de saber-ho, a banda que no estic aquí per lloar-lo perquè si i perquè vostè contesti amb falsa modèstia, així que permeti’m continuar... Pel que li he explicat fins ara, sàpiga que ha estat vostè escollit per dur a terme una important tasca que estem convençuts pot assolir i a la que com ja deu saber no es pot oposar, d'acord.
Aitor va assentir, podria preguntar de que es tractava però era perdre el temps, no li seria comunicat fins que el Superior ho considerés oportú, i a banda ja sabia que no podia dir que no.
El Superior es va aixecar. Bé és hora d'anar per feina, faci el favor de seguir-me.
Abandonaren la sala i el transportador els baixà fins al soterrani de l'edifici, allí un home alt i prim de llargs cabells blancs els estava esperant.
- És ell? - preguntà
Sí, és el nostre home, l’escollit.
- Sembla molt jove
Potser si, però és la persona correcte, li asseguro que ha estat seleccionat escrupolosament, i sap també que no anem sobrats de temps.
- D’acord doncs, mentre s'adreça a Aitor. Faci el favor d'acompanyar-me.
Aitor s'acomiadà del seu superior i segui a l'home alt i prim de llargs cabells blancs, agafaren un transportador biònic que els conduí per sota la Megàpolis durant cinc minuts, en baixar Aitor i el seu acompanyant es trobaven en una sala exactament igual a l'anterior, avançaren per un passadís i una porta s'obrí davant d'ells.




Aitor començà a percebre una olor diferent, desconeguda per a ell, una olor antiga, embriagadora. De sobte es trobà davant d'una enorme porta de fusta, devia ser molt antiga, almenys del segle XX pel que havia vist en alguns reportatges. Aitor estava cada vegada més intrigat, però l'home alt i prim de llargs cabells blancs no deia res i ell persistí en el seu silenci tambe.
L'home va picar tres cops amb la balda que hi havia a la banda dreta de la porta, passats dos minuts aquesta s'obri i aparegué un home menut i rodanxó que aparentava tenir molts anys, almenys 180 o potser més - es va dir Aitor -.
Benvinguts, us estava esperant, arribeu a temps de prendre una tassa de té.
Té?, que estrany, es va dir Aitor, si ja no n’hi ha.
L'home alt i prim de llargs cabells blancs no a contestar i es limità a seguir l'home menut i rodanxó que els hi havia ofert el té.
A mida que s'anaven endinsant en l'edifici Aitor començava a comprendre, intuïa ja perquè havia estat escollit, un ancià n'hi havia parlat una vegada d'aquesta feina i ell sincerament no se’l va creure, però ara començava a entreveure que l'ancià sabia el que es deia.
Continuà caminant, sabia que era a cent metres sota terra, dins d'un edifici singular i únic, malmès per l’última gran catàstrofe del 2035, però que malgrat tot havia sobreviscut i havia estat recuperat tot i que s'havia mantingut sota terra per evitar l’espoli i agressió dels supervivents incontrolats que deambulaven per la superfície. Ell, Aitor havia estat escollit per ser el guardià i restaurador de la joia del que en quedava d'Estat, la que havia sobreviscut a totes les desgracies dels anys anteriors, “el Museu del Prado”.