marzo 25, 2008

UNA HISTÒRIA VOLÀTIL


La història que avui us narraré, malgrat haver transcorregut quaranta anys, deixem-ho en que pot ser certa o no, i al seu protagonista li direm X, per no comprometre a ningú, atès que malgrat el pas del temps, aquests fets tenen a veure amb l’exèrcit espanyol i els seus serveis secrets:.
X era un “cabo” que feia el servei militar a Palma de Mallorca, concretament a la “Subinspección Militar de Baleares”. La seva feina a unes oficines militars era poca i avorrida, de fet la ùnica feina que hi havia al seu departament era fer les llistes del soldats que anaven i tornaven de permis, i augmentava quan hi havia canvi de reemplaç. Ara bé, per fer aquesta enorme tasca hi havia un Comandant, un Tinent, un capità, un sergent primer, un sergent, el "cabo primeru" i ell que era "cabo" a seques. Com veureu doncs X, molta feina, alló que s'en diu molta feina no tenia.Quan li varen donar l’ordre, X, no es va sorprendre, potser perquè en ser la primera vegada no sabia tot el que havia de saber sobre la delicada tasca que li havien encomanat, i acostumat com estava ja a l'exercit, es limità a complir les ordres que li havien donat i que significaven també, trencar una mica la rutina monótona del dia dia.Agafà el vaixell regular a Palma que el va dur fins al port de Maó, la mar estava tranquil·la i el viatge fou d’allò més plàcid. En arribar al port, baixà a terra, allí un caporal l’estava esperat amb unes gàbies, dues concretament.
- Bon dia, aquestes son les gàbies que ha de dur a Barcelona, l’adreça i el nom del veterinari són en aquest sobre, així com els diners.
- X es va sorprendre.
- Perdoni Caporal, però aquestes gàbies estan buides. Ja se que a la mili no s’han de fer preguntes i obeir les ordres, però no entenc perquè haig de dur dues gàbies buides a Barcelona, i menys encara a un veterinari.
- El Caporal es va somriure.
- No t’han dit res Oi?
- No! fou la contesta del sorprès i intrigat X.
- Veuràs, en aquestes gàbies haurien d’haver-hi quatre coloms missatgers, que s’han de dur a Barcelona a la Via Laietana a passar la revisió en un Veterinari cada sis mesos. Aquests coloms (Q.E.P.D.) emprats durant la guerra per enviar informació secreta de Maó a Palma i de Palma a Barcelona, i viceversa, varen morir fa ja anys i com la guerra havia acabat feia anys també ja no se’n varen entrenar més.
- Però, aleshores...
- Ja ho sé, continuà impertorbable el Caporal: Perquè dur unes gàbies buides a Barcelona a una adreça determinada, abonar una factura i tornar-les a Maó.
Continuà...
- Doncs perquè l’exèrcit és l’exèrcit i ningú es va recordar o va pensar en revocar l’ordre, i per tant mentre ningú resolgui el contrari, es seguiràn portant les dues gàbies buides cada sis mesos a Barcelona, i el soldat que ho faci gaudirà d’un parell de dies de permís, que no està malament.
- Doncs no!, contesta X, que agafà les gàbies i sense més preguntes tornà a embarcar-se cap a Barcelona, a gaudir d'un parell de dies de descans amb la seva familia.



marzo 22, 2008

CONTE DE NADAL





Emohonle era conscient que el seu temps i el de la seva companya estava arribant a la seva fi. Afortunadament havia aconseguit arribar al planeta blau on hi havia dipositat les seves esperances, seguint l’encàrrec de Uedle. La seva companya i el bebè dormien plàcidament dins els seus habitacles. Desconnectà el control automàtic i començà la maniobra d’acostament.

La zona escollida era suficientment deshabitada com perquè passés desapercebuda la seva arribada.Passats un parell de minuts diposita suament la nau al bell mig d’un rocam que dissimularà la seva presència. Revisa tots els controls i activa el sistema de manteniment mentre obre les càpsules de la seva companya i el nadó.

- Hem arribat?, pregunta la seva companya.

- Si! Hem arribat bé i ja s’ha acabat el nostre viatge, agafa el nen i continuarem amb el pla establert.

Emohonle comprova la temperatura exterior, així com la densitat de l’aire, tot respón a la previsió de Ivasle, aquest planeta era ideal pel nen, i pels qui haguessin vingut abans, llàstima que ningú els volgués escoltar i ara estaven escampats en milions de partícules pel cosmos. Anodonal, la seva companya, agafa el nadó i baixaren de la nau trepitjant per primer cop la sorrenca i argilenca terra. Emohonle dona una ullada al inhòspit i ressec paisatge.

Més endavant trobarem més vegetació i aigua – es diu – No passa més d’un dia perquè Emohonle s’adoni que els efectes de la radiació absorbida començen a fer-li efecte a ell i a la seva companya, el nadó, atès havia estat aïllat des del primer moment semblava tal i com estava previst haver escapat als seus nocius efectes. Mira de reüll la seva companya que presenta un aspecte macilent, igual o pitjor que el seu, insinua un lleu somriure i s’abracen. No era res de nou el seu estat, tot i que segons els càlculs de Ivasle havien d’haver tardat més a patir el resultat terminal dels efectes, la idea era que el nadó creixés fins a poder valer-se per si sol, però malauradament ja veia a venir que aixó no seria possible.

Dos dies més tard morí Anodonal, al costat d’un rierol que varen trobar i on s’havien instal·lat, Emohnle l’enterrà amb les poques forces que li quedaven i diposità al nen enmig d’unes roques protegint-lo amb branques dels depredadors, just després caié al seu costat i expirà..

A l’home i la dona que caminaven a prop del lloc dels fets els cridà l’atenció el plor insistent d'un nadó.

- Ho sents – exclamà ella.

- Sí! és el plor d’un nadó.

S’acostaren cap el lloc d’on venien els plors, tragueren les branques que el protegíen i la dona l'agafà entre els seus braços.

Du un vestit rar, i aquesta cinta al cap, que deu ser?

Qui l’ha pogut abandonar?

No l’han abandonat – va dir l’home – rere teu i ha un home vestit com ell, mort, deu ser el seu pare.

No seran àngels? Es preguntà la dona.

Ni àngels ni dimonis, però deuen haver vingut del cel, recorda aquell objecte metàl·lic tan gran i rar que varem veure abans d’ahir, segur que arribaren amb ell.

Podríem quedar-nos el nen, allí a Betlem on anem ningú ens coneix, direm que és el nostre fill i tothom s’ho creurà, ja li canviaré la roba.

Que et sembla Josep?

El que tu diguis Maria, però pensa que aquest nen no és com els altres, ha vingut del cel, i aixó el fa especial.

Maria somriu amb el nen en braços que ha deixa’t de plorar.

Tots els nens ho són d’especials Josep.

D'acord, ens el quedarem - contesta ell - si l'abandonem aquí morirà.

I la parella, després que en Josep tapés el cadàver amb pedres, marxa amb el nen en braços de Maria cap a Betlem....

marzo 20, 2008

RECORDS D'ESTIU


Recordo, igual que explicava la iaia, un estiu passat a Santa Maria de L'Estany. Acabava d'arribar després que l'escola havia tancat les seves portes fins a setembre i els meus pares m'havien enviat aquí, amb una sensació que encara ara em perdura de que en aquella època, amb només vuit anys, més aviat els feia nosa i m'aparcaven allí, com ho feren a Cervera del Rio Alhama l'any següent, o a Sant Feliu de Codines l'altre i l'altre.Però aquesta seria ja una altra historia.Suposo que també influïa en aquest estat d'ànim el fet de tenir un germà, en Lluís de només un any, que no anava - òbviament - de vacances. Es quedava per tant a casa i a mi em feien foraO així és com ho veia jo en aquell tempsLa primera setmana em vaig enyorar molt, era la primera vegada que sortia sol de casa, a més a més, la tia, l'oncle i la Maria eren perfectes desconeguts per a mi, tot i que em tractaven amb molta cura perquè no em sentis estrany. Malgrat les seves atencions, trobava a faltar la meva casa, l'habitació, el patí i als meus companys de la plaça del Taulí i també encara que menys als meus pares. Pensava que m'avorriria molt en un petit poble on no hi coneixia ningú i era evident que poca activitat hi deuria haver. 
Venint d'Anoharra on a l'any 53 lentament començava a haver-hi de tot, se'm presentava feixuga la meva estada en aquest petit nucli rural.Però aquest estat va durar poc, la Maria em va presentar en Franciscu que era un cosí meu llunyà i aquest en Josep i ben aviat congeniarem un cop superades les aprensions inicials. Tot i pertànyer a la mateixa cultura, jo venia d'un món molt diferent i el seu ho era també per a mi, però fórem capaços d'adaptar-nos aportant cadascú les seves experiències. Jo els parlava de la vida a ciutat i ells m'ensenyaven com es vivia a pagès.Poc vaig aportar de fet jo, en canvi vaig aprendre moltes coses d'ells, coses petites però importants, com reconeixer els arbres del bosc pel seu nom, caçar crancs al riu, diferenciar el blat de l'ordi o la civada, veure per primera vegada vaques, porcs, gallines o conills. Tot un mon desconegut fins aquell moment per a mi. 
Per a un vailet de ciutat acostumat a aceres i asfalt, tot i que a Anoharra en aquella època molts dels carrers encara eren de terra i fang quan plovia, els costeruts carrers de Santa Maria de l'Estany empedrats desigualment, provocaven freqüents caigudes que feien que anés permanentment amb els genolls pelats. La tia deia que semblava el nafres, però que així aprendria a caminar i córrer com un vailet de poble.L'oncle era pagès, tenia arrendats dos o tres terrenys - els tros en deia - on hi cultivava blat que ell mateix segava i, també un altre on hi havia trapadella pel bestiar, que era cosa de la Maria i fins i tot meva, atès que amb cura i vigilant-me, de vegades em deixava segar-la amb la falç petita i l'esclopet.L'oncle tenia mal caràcter i tractava a la tia com els homes d'aquell temps tractaven les dones. La veritat és que no ens enteníem gaire ell i jo, sempre rondinava per tot i és queixava que jo era molt llengut i li contestava.Malgrat tot, alguna vegada havia observat en ell un cert punt de tendresa que de seguida desapareixia, com si li fes vergonya mostrar-se. 
Amb el pas dels anys, penso que era una bon home, del seu temps però.Tenia unes mans nervudes i la pell assaonada, duia una gorra de visera d'aquelles d'abans que no es treia mai i pantalons gairebé sempre de pana amb un gros cinturó. L'escuradents a la boca i amb aquella sensació que encara dona algun home avui en dia, d'estar constantment mastegant un tros de cansaladaLa tia sempre traficava amunt i avall, tenia un somriure angelical i uns ulls que li brillaven intensos i murris. Poques vegades la veuríeu asseguda i si ho estava era per pelar mongeta tendra, patates o el que calgués.Ella era qui sovint es cuitava d'apagar el foc de les nostres picabaralles.Que no ho veus que es una criatura - li deia -Un carallot i un llenguerut és el que és - contestava ell - però gràcies a ella sempre acabàvem fent les paus.Després de la guerra de la que mai se'n comentava res, potser perquè jo era molt petit o simplement perquè a molts pobles no se'n parlava, viure era molt dur.Els deportats de L'Estany els mataren a Sant Quirze de Safaja, o fins i tot a Vinyoles d'Orís, però això ho vaig saber mols anys després.Les guerres a part de morts provoquen silencis, odis i rancúnies difícils d'empassar i més encara d'oblidar i, el que és pitjor encara, ens porten a la postguerra, època feixuga per a tots, vencedors i vençuts.La Maria tenia vint anys i un xicot que es deia Valentí. Bon noi i treballador - deia la tia - misèria de per vida - afegia -Els diumenges al matí anàvem a missa de dotze amb la tia i la Maria. L'oncle no hi venia mai atès que sentia una aversió visceral envers els capellans.En sortir de l'església anàvem a fer el vermut al cafè de la plaça. El vermut era de garrafa que jo trobava boníssim i encara el recordo barrejat amb sifó, acompanyat d'olives i anxoves.Allí hi havia l'oncle jugant a les cartes o al dòmino, matant el temps mentre lentament passava el diumenge.A la tarda amb la Maria, anàvem a berenar a la font, llevat que vingués el Senyor de Santa Eulàlia de Riuprimer que portava la màquina de fer cine i al casal projectava pel·lícules en blanc i negre, amb un só infame que nosaltres contemplàvem fascinats i embadalits.Eren pel·lícules espanyoles, de Imperio Argentina, Miguel Ligero i d'altres per l'estil, però per a nosaltres allò era tot un mon nou que se'ns obria als ulls d'infants àvids de conèixer-ho tot.A Santa Maria de l'Estany, hi venien estiuejants de Barcelona, pocs, però n'hi havien. Uns d'ells que tenien la torre amb jardí i fins i tot garatge per el seu automòbil, s'estaven al costat mateix del monestir. Tenien tres o quatre vailets, però no es barrejaven gaire amb nosaltres.El monestir romànic era el monument més important del poble - de fet l'ùnic - a part de la bellesa del campanar i l'absis clàssic ben conservats, tenia també el claustre on de vegades hi anàvem. Cada columna tenia el seu capitell esculpit amb motius religiosos que ens agradava molt i el pati interior ben cuidat amb herba i flors on i entrava el sol que les mantenia gemoses.El mossèn era un altre vell rondinaire que pràcticament no recordo, llevat d'una dia que ens va empaitar perquè ens haviem cagat al costat mateix de l'absis. Ho recordo bé perquè aprofitant el meu desconeixement de la natura, en Franciscu em va enredar i em vaig eixugar el cul amb fulles d'ortiga que abundaven a la part del darrere del monestir.Fins que no vaig dipositar el meu paner en un rec d'aigua fresca la coïssor se'm feia insuportable, però reconec que fou la millor manera de reconèixer la maleïda planta per sempre més.Després, jugaven a tocar-la sense respirar i la veritat és que la cosa funcionava.Darrera de l'era de Can Guardia, un camí de terra pujava cap on hi havia els pallers i més amunt dalt d'un turó, quan n'era el temps, hi havia la concentració més gran i espectacular de papallones que jo hauria imaginat mai.Ens asseiem allí enmig contemplant-les i admirant la bellesa i varietat dels seus colors. Fou aquesta la primera vegada en que vaig tenir la sensació que es podia aturar el temps, que era possible detenir-lo i manipular-lo.Anys més tard llegint Sartre ho vaig entendre, era la felicitat en estat pur, quan la pots retenir encara que només sigui un instant, un instant en que tot està bé, on tot és al seu lloc.En Franciscu ens explicava que el seu pare li havia dit que les papallones naixien i morien el mateix dia, però nosaltres mai n'haviem trobat cap de morta al terra. Malgrat la manca d'evidències ens ho creiem. Al pare d'en Franciscu li deien el Sr. Prat doncs era l'encarregat de la fàbrica tèxtil que hi havia davant el Monestir. Sap de lletres i números - deia sempre la tia - i és molt viatjat - afegia -En baixar del turó de les papallones, tallàvem trossos de didortes que ens fumàvem d'amagat, picava molt als llavis i al paladar, però semblava talment que ens fuméssim una cigarreta. Les didortes son unes herbotes recolzades als marges i de tronc color veig clar amb ratlles un xic més fosques, dubto que ara les fumi algú i aneu a saber si jo mateix seria capaç avui en dia de reconeixer-les.Com succeeix a qualsevol poble, o fins i tot les ciutats o grans urbs, la vida quotidiana estava instal·lada en una rutina cíclica, que molt de tant en tant es veia alterada per un fet diferent que trencava aquesta monotonia.Malgrat aquest aspecte, a L'Estany i als vuit anys hi havia molts motius per passar-s'ho bé cada dia. En aquesta època d'aprenentatge i constants descobriments qualsevol fet que als ulls d'un adult no tindria cap importància, per a un vailet de vuit anys era tot un esdeveniment digne d'atenció.Amb la Maria, quan l'oncle anava a segar al tros, li portàvem el dinar. Sota un sol de justícia caminàvem més d'una hora per un camí polsegós i allí sota una olivera que a penes donava ombra, dinàvem sempre el mateix, escudella, gra o cansalada, pa més aviat sec i la bota de vi calent i agre que l'oncle duia sempre a sobre.Un dia que la Maria no es trobava gaire bé, vaig anar-hi tot sol.Després de dinar. L'oncle em va dir:- Vailet, fot el camp cap el poble que està a punt de ploure i t'agafarà la tempesta.- Però si fa sol - fou la meva contesta -- Fes-me cas, ¿veus aquelles boires que venen de la banda de Santa Maria d'Oló?.- Si! però son molt lluny.Va somriure sorneguer dient-me sense dir-ho que - aquests de ciutat no en sabem res de la natura -- Creu-me i fes-me cas, ves-te'n o t'agafarà la pluja.No sens l'olor del vent humit i la flaira de terra mullada que ens arriba?Aleshores ho vaig notar, és una olor extraordinària que t'entra pel nas - per a on sino - i es percep en tots els sentits.- Sí que ho sento ara - li vaig dir - Teniu raó, me'n vaig.A mida que m'anava acostant cap l'Estany el cel s'anava ennegrint i l'olor a terra mullada, aquell aire humit ple de sensacions era més perceptible.I la vaig veure, per primera vegada vaig poder veure on començava la pluja. Davant meu, a uns vint metres - més o menys - les grosses gotes s'incrustaven dins el terra polsós del camí marcant una perfecta línia horitzontal que avançava ràpida cap a mi.No duia paraigües ni el volia, vaig deixar que la pluja m'envoltes i calés en tot el meu cos mentre aspirava a fons i agraïa el seu contacte.Vaig arribar xop a can Guardia, però satisfet. Havia vist començar la pluja per primera vegada i havia notat el seu efecte reparador i fresc.La tia i la Maria en veure'm arribar mullat com un peix no compartiren els meus pensaments, però tampoc es que rondinessin gaire. Les dones contemplen amb més benignitat les petites bajanades de la infantesa.Encara no m'havia acabat de canviar de roba que la tempesta ja havia passat, el sol brillava de nou i una lleugera boirina producte de la evaporació embellia el paisatge, tot feia olor de net, a nou.En aquestes es varen presentar en Franciscu i en Josep.- Ja has arribat? T'hem vingut a buscar per si vols venir a collir cargols, després de ploure és el moment.- Cargols? Aneu a collir cargols?- Sí! - contestà sorneguer en Josep - cargols, aquells que porten la casa a sobre i s'arrosseguen pel terra.- Que no n'has vist mai?- Sí! alguna vegada, però perquè els voleu collir?En Francesc i en Josep intercanviaren una irònica mirada. Aquests de ciutat no saben res de res, és devien dir.- Escolta'm, que no ho saps que els cargols es mengen?- No!- Doncs ara ja ho saps, vols venir o què?- Si, i és clar. Anem.Em va fer una mica de mania agafar el primer, però com a totes les coses un s'acostuma aviat i vaig acabar collint-ne un munt.En Franciscu que era el més gran i molt espavilat, va tenir la idea de fabricar-nos uns estris capaços de desenvolupar altes velocitats.La idea era molt senzilla - un cop vista - es tractava d'una construcció de fusta triangular amb tres coixinets a la base, fixes els del darrere i mòbil el davanter que era una mica més gran.Aquest anava travessat per un eix d'acer que servia de volant. Guiat amb els peus mentre ens aguantàvem d'una corda lligada als extrems de l'esmentat eix, aconseguíem a la baixada de la font del Castell, unes velocitats encomiables i més d'una rebolcada també.S'ha de tenir en compte que en aquella època els vehicles que transitaven per aquella carretera que portava a Santa Maria d'Oló o a Santa Eulàlia de Riuprimer cap a Vic si et desviaves a la dreta, era escassisim, atès que el cotxe de línia del Sagalés només arribava fins l'Estany i llevat d'alguna excepció, l'ùnic vehicle segur era el camió de Harinera de Tardienta que passava cada dijous a primera hora del matí cap a Moià.No hi havia doncs més perill que el que nosaltres mateixos amb la inconsciència propia de l'edat representàvem, atès el poc cap i menys enteniment encara que teníem sobre nostre.De més gran sempre he pensat que si es que n'hi ha algun de déu, deu ser un que és dedica exclusivament a protegir als infants de les seves entremaliadures, doncs de no ser així la majoria no hauríem arribat a adults.Un cop a baix, on començava el pla ja no seguíem, en primer lloc perquè s'havia acabat la baixada, però bàsicament ho teníem "prohibit" atès que una mica més avall hi havia la finca dels "moros". Aquesta finca era una masia, mansió millor dit que envoltada de moltes hectàrees de terreny havia adquirit un xeic àrab que hi passava llargues temporades.Hi anava amb un helicòpter - deien - que mai ningú havia vist i - deien també - que la finca estava protegida per sicaris fortament armats.L'ùnic que en sabia alguna cosa era el de Can Tuneu el carnisser, que els hi anava a dur el menjar i queviures, que no és que en parles massa de l'assumpte i no se si arribaré mai a esclarir que hi havia realment de veritat i de llegenda en tota aquesta historia, però la qüestió es que no passàvem de la font del Castell malgrat la tafaneria que ens podia envair per esbrinar tota aquesta historia.Tornant a la nostra baixada, o millor dit, quedant-nos a la font del Castell, a la riera hi agafàvem crancs de riu, d'aquells que hi havia abans no els extingissin els americans, els crancs americans em vinc a referir.Però això va ser després, l'ùnic americà que hi havia a l'Estany a l'any 53, era un Buick que venia de Barcelona alguna vegada a veure el Monestir i l'arribada de la primera Coca-Cola.Buf! Quin record més dolent en tinc d'aquella llunyana experiència. Potser perquè era calenta, o simplement perquè en aquells moments no em va agradar, però recordo que la vaig trobar horrible.Entre d'altres coses, jo només estava acostumat a veure aigua, una mica de vermut els diumenges, un xic de cava per Nadal i la festa Major, o algun traguet de vi de tant en tant, ah! i per berenar una llesca de pa amb vi i sucre o pa amb oli i sucre.Després m'hi vaig anar acostumant, com a moltes altres coses de la vida a mida que et vas fent gran.Un dels fets extraordinaris, de fet el més especial de tots, es produïa a finals de juny.Quan el blat era a punt de segar, anàvem tota la colla de nanos gairebé fins a Moià a peu per la carretera a esperar l'arribada de la màquina de batre.Ens arribàvem fins Magadins Nou, que d'una vella masia, ara s'ha transformat en un restaurant. Allí l'esperàvem i escortàvem la màquina i els segadors fins a l'entrada del poble.Aquells homes i la seva màquina, per a nosaltres, eren com éssers vinguts d'un altre planeta, tenint en compte que eren èpoques de poc viatjar i gent com aquella que anava per tot arreu, exercia sobre nosaltres una extraordinària fascinació.Després, veiem com feien els pallers. Els homes amb barret de palla, ulleres i un mocador a la cara, talment com si fossin bandolers. La màquina que amb un soroll eixordador anava llençant palla pel tub, i mentre uns recollien el gra en sacs, els altres amb les forques li anaven donant forma al paller, fins arribar a dalt.I així, era rera era, poble rera poble, cada més de Juliol, amarats de suor, tirant de bota de vi. Negres com el carbó de tantes hores sota el sol, i unes mans fortes de venes marcades i dits gruixuts. De treballador, d'home de la terra.Fou un bon estiu aquell a Santa Maria de l'Estany. Un estiu d'aquells que no s'obliden.

marzo 19, 2008

ELLS




Estic espantat, molt espantat i a més a més tinc por, d'aquesta por que t’entra per l’espinada, gelada, incontrolable. No se si em donarà temps d’explicar-vos la meva història o ells acabaran abans amb mi, no se si física però si que m’estan fent molt de mal psíquicament. Intentaré explicar-vos-ho quan més aviat millor. El pitjor de tot es que sembla que aquesta invasió en tota regla, ningú sigui capaç d’adonar-se’n, nomes jo.Haig de reconèixer que al principi no els hi vagi donar la menor importància, s’adaptaven fins i tot a l’entorn del paisatge, era un toc de color i modernitat, però any rere any anaren proliferant com els cap grossos quan plou, fins que un any em vaig adonar que eren quelcom més que un toc de modernitat.He estat durant molts anys un atent i apassionar observador de la evolució dels usos i costums de la gent, i he intentat adaptar-m’hi, evidentment, en unes coses més que en altres que no he comprés però he tolerat. 
Però ara han tornat a venir ells i en més quantitat que en anys anteriors, i se que porten males intencions, ho sé! Es un projecte a llarg termini que pretén acabar controlant i dominant la nostra societat; un projecte letal i asfixiant que lenta per inexorablement va complint pas a pas el principal dels seus objectius, envair-nos.Avui diumenge 24 de Desembre ja no he gosat sortir al carrer, però els puc veure perfectament com avancen pels balcons des de la finestra, malgrat en veurem es queden quiets, i el pànic cerval ha tornat a apoderar-se de mi. No penso sortir més de casa, no em sento segur, si ha de passar prefereixo que m’agafin a casa meva, almenys aquí podré defensar-me fins l’últim alè, i os asseguro que no m’agafaran viu, ho tinc tot previst i estudiat per quan arribi aquest moment, i no fallaré.
Quina tristesa, recordo la meva dona, els fills el meu pare, els amics, tots se n’han anat i jo m’he quedat sol, sense esperança, sense possibilitats de sobreviure. Si! Ja se que com ells podria intentar marxar, però on, si son per a tot arreu. El millor que podria fer es acabar amb tot d’una vegada, així els hi donaria una lliçó pel fet de prendre una decisió personal que ells no s’esperarien mai. O atacar primer jo, dur-me’n uns quants per davant, al cap i a la fi, a qui l’importo, aixó es el que haig de fer, enfrontar-me a ells, no podré amb tots – ho sé - però uns quants se n’aniran a l’altre barri amb mi. Aquest es el meu destí – ara ho veig clar - seré el primer màrtir de la creuada.
*
Que ha passat? - Pregunta una senyora que s’ha acostat al carrer en veure l’aldarull que hi ha.

Un senyor gran, amb bata de botiguer li contesta:

- Ai senyora, un sonat que s'ha liat a trets ambs els Pare Noel que hi han penjats dels balcons. Però no es preocupi ja l’ha detingut la policia.

-Ai senyor! Exclama la senyora, el món està ben girat

-Ja ho pot ben dir – li contesta el botiguer mentre pausadament encén la seva pipa, ja ho pot ben dir.

marzo 18, 2008

ELLS NO HO SABEN


Nomes arribar a casa seva va saber que alguna cosa no anava bé, l’holograma favorit de la seva dona havia desaparegut de la paret de l’entrada, símptoma inequívoc que se n’havia anat i l’havia deixat. Tanca la porta i engega el Videotext, apareix la imatge de la seva ja exdona, ja s’imaginava que li podia dir, però malgrat tot com un últim acte de deferència decideix escoltar-lo.

“Hola Joan, ho sento per me n’he anat, la teva maleïda no afició, aquest vici que t’ha agafat de repent et portarà molts problemes i jo, ho sento, (acompanyant d’un sobreactuat “snif”) però no vull veure-m’hi involucrada, d’un moment a l’altre vindran a buscar-te per interrogar-te i a mi podrien acusar-me de complicitat, i ho sento (“snif” un altre cop) no em sento suficientment forta en aquests moments per afrontar-ho. Adéu, que tinguis molta sort.!"

Desconnecta l’aparell i d’una potada tomba el gerro de plàstic, amb flors de plàstic de la tauleta. Estúpida! Ets com tots, millor que te n’hagis anat, pel que em servies; quan tingui ganes de fer l’amor llogaré una androide i assumpte resolt, almenys aquestes no es queixen de tot i per tot com tu, estan pel que han d’estar i ja està. Mentre mentalment ballestreja contra la seva exdona, se'n va cap la cuina i es prepara quelcom de menjar, tot i que no te molta gana vol celebrar haver-se desfet d’un mort com la seva ex. Agafa una de les ampolles d’aigua reservada per a les ocasions especial i la beu pausadament.Ah! No hi ha res com una ampolla d’aigua ben fresca, sembla que tot te un altre color, per fi, ja no hi haurà qui em digui, no facis, alló, fes alló altre, saps a qui he vist avui…., soc lliure, lliure com un ocell.

L’home s’entristeix de sobte, fins i tot ja no troba el mateix gust a l’aigua, s’acaba d’adonar que fa anys que ja no hi ha ocells i per tant no hi ha llibertat, la sensació que l’havia envaït en saber que l’havia abandonat la seva dona, l’hi havia fet oblidar la dura realitat del seu entorn i el problema al que ella al·ludia al vídeo. Era un problema realment greu, però…. No podia, era totalment impossible per a ell poder fer-ho, quan s’adreçava allí, li entrava una sensació de pànic que l’envaïa i no tenia mes remei que sortir corrents, era superior a les seves forces.Hauria de provar-ho un altre cop – es diu – sinó se que estic en perill, ella ja m’ha abandonat perquè es possible que sàpiga alguna cosa, que sigui mes que una intuïció.

Si! Haig d’intentar-ho un altre cop. Igual sense la pressió de la meva dona ara ho aconsegueixo.

S’aixeca, la caçadora se l’hi incorpora i surt al carrer, en cinc minuts arriba al lloc, esta curull de gent com gairebé sempre. Dubta uns moments però es decideix i entra. A mida que va avançant una suor freda l’envaeix, les cames li tremolen….No puc!, no puc! Exclama. Uns guardies de seguretat se’l queden mirant i ell surt corrents, esperitat cap el carrer. Durant una bona estona vagueja pels carrers, fins que finalment torna a casa seva. En arribar s’adona que la porta està entreoberta quan ell està segur d’haver-la tancat. Ja son aqui! Es diu mentre intenta retrocedir, però un home alt i corpulent l’agafa per l’esquena.- Senyor, faci el favor d’acompanyar-nos, es una formalitat de rutina, no ha de témer res.

Un hidroneumatic els transportà fins un lloc desconegut per a ell.

Allí, l’introdueixen dins una petita habitació en la que per únic mobiliari hi ha una taula i un parell de cadires antigues, una llum il·lumina tètricament l’estança. Li ordenen s’assegui i esperi…Després de deu interminables minuts, la porta de l’habitació s’obra i apareix un home d’uns quaranta anys que entra i s’asseu en una cadira davant seu.

Vol una cigarreta – li diu

–No estan prohibides?

Aquí no, aquí som els que prohibim, no els que patim les prohibicions, aclareix l’home..I, afegeix, que hem de fer amb vostè?

Res, jo no he fet res, perquè m’han dut fins aquí?

Vostè ho sap perfectament, sentencia l’home mentre dona una llarga calada a la seva cigarreta. De l’interior de la seva caçadora treu una targeta groga que en vermell du impreses les paraules T.I.J.

- Sap que es aixó, veritat?

- Sí! Hi és clar, una Tarja d’identitat de jugador.

Exactament, i és la seva que fa més de tres mesos que no ha fet servir en cap dels múltiples jocs d’atzar o plaer que l’estat posa a la disposició dels ciutadans perquè siguin feliços. Podria dir-me perquè no l’ha feta servir?

L’home empal·lideix. No ho sé- contestà – és que no ho puc evitar, és superior a les meves forces, quan m’acosto a un dels locals de joc o felicitat que l’estat generosament posa a la meva disposició, m’entra una sensació de pànic, començo a suar i les cames em tremolen, m’ofego i haig de sortir corrents, deu ser algun tipus d’al·lèrgia.

El seu interlocutor impassible, continuà amb l’interrogatori.

Però vostè, suposo que deu tenir ganes de ser feliç, de guanyar diners, practicar sexe diotronic, viatjar, ja sap, tot el que te de lúdic i que omple de felicitat la gent.

Si! Hi és clar, però ja l’hi dic que per a mi es impossible. Ho he provat, però es superior a mi. Ho sento, no puc fer-hi més.

Aleshores vostè es un perill per la comunitat.

JO! Un perill, perquè, si no he fet mai mal a ningú en la meva vida.

Li repeteixo que vostè es un perill, està transgredint el sistema i tot alló que alteri o transgredeixi el sistema es un perill en potencia s’ha de separar de la societat.

Vostè pertany a X-324 del 2035, no es el primer cas defectuós, es veu que hi havia un cap de fabricació inexpert i bastant irresponsable que produïa alteracions en els neofetus. No es preocupi, no es culpa seva.

I, aleshores que faran amb mi, - preguntà.

No li puc dir, ni es decisió meva. Ja ho sabrà quan pertoqui. Bona nit.

L’home abandona l’habitació, deixant al ciutadà sol i preocupat, li consta que hi havia gent que de sobte desapareixia i mai més se’n sabia d’ells, el que no sabia es si els eliminaven o els enviaven a algun lloc, tot i que aviat ho sabria. Es prepara doncs pel pitjor sabedor que la seva sort estava ja decidida-Als deu minuts dos homes i una dona entren en la habitació, ells l’agafen per l’espatlla mentre ella li arremanga el braç i li posa una injecció, una sensació de sopor l’envaeix i tot s’enfosqueix al seu voltant............

La tebiesa dels raigs del sol el desperta, obre els ulls i li costa reconèixer quan estava veient, un prat de veritat verd i ple de flors l’embolcalla i el cel es d’un blau intens com recordava haver vist en alguna retrofotografia digital de petit, uns ocells picolen al seu costat mentre deixen anar els seus trins, dalt d’un turó una casa de fusta amb una xemeneia que desprèn un fum fugisser sembla cridar-li. S’aixeca i travessa un rierol d’aigua fresca i neta. Al porxo un home gran de llarga barba i amb una pipa a la boca que treu més fum que la xemeneia l’espera somrient.

Benvingut a la Reserva! Li diu mentre li acosta la mà que ell sorprès i atordit encaixa.

La reserva? Pregunta.

Sí, amic meu, aixó no és el cel, es la reserva com li diuen ells, aquí hi porten tots els que tenim alguna deficiència de fabricació, la llei androiana del 2022 no els permet d’eliminar-nos. Aquí - continua – ho hem de fer tot, buscar el menjar, treballar al camp, caçar, dormir quan pertoca, patir calor, fred… no hi ha videotext, televisió, radio, diaris, politics,. policies. No hi ha res de tot aixó, aquí vivim com els primitius .

I som molts- pregunta l’home atordit encara –

Un centenar, ara els coneixerà, estem ben avinguts, i som tants homes com dones, no es preocupi són tots molt bona gent.

Aleshores exclamà l’home, aixó és com estar al paradís.

Sí! Contesta l’home de la barba mentre dona una calada a la seva pipa i deixa anar un núvol blanc de fum:
PERÒ ELLS NO HO SABEN.

marzo 15, 2008

EL MISSATGE


Es pregunta qui pot ser, qui cada dissabte a la matinada li deixa lliscar un missatge dins d'un sobre per sota la seva porta. Sap que és de matinada perquè ella s'en va tard a dormir, i a partir del primer que va rebre, vigila abans de recollir-se. No hi ha mai res, però l'endemà al matí se'l troba.I no és precisament un missatge d'amor. Bé, d'amor si, pero dir-te:"no obris els ulls si és possible i acariat amb les teves mans tan boniques, ho he somiat tantes vegades, m'agradaria veure-ho, veure-les sobre la teva pell, així, i jo estaría aquí, ningú ens veurà i jo estaria aquí, acariciant el teu sexe, poc a poc, estimada"és, dit curt i ras un missatge d'alt voltatge eròtic.
El que més intriga l'Alba, és qui pot ser el seu anònim enamorat, doncs a l'escala on viu, no hi ha cap dels seus veins que doni el tipus, que encaixi amb el contingut de les missives. Al bloc, de tres pisos amb dos a cada replà, hi habiten dos matrimonis grans al primer A i al primer B, jubilats i amb no massa salut. Aquests ja els pot descartar d'entrada. Al segon, ella al A i el B està desocupat fa m,és d'un any. Queda el tercer, a l'A, el Senyor Geroni, un pre-jubilat entranyable, de cabells i bigoti blancs com la neu. No! ell tampoc, és diu, no sembla el tipus de persona que faria una cosa així. I ja tan sols li queda el veí del tercer B, feia poc s'hi havia traslladat un estudiant d'económiques li semblava haver sentit, però tampoc podia ser, era molt jove i l'Alba frega just la quarentena, Oh! a veure si seré uns misses Robinson - es diu - convençuda que l'estudiant d'económiques era l'ùnic amb possibilitats de ser el seu anònim i eròtic enamorat. Però no pot fer res, tan sols esperar, tard o d'hora el missatge setmanal li donarà alguna pista, cal doncs esperar que passi el temps..."Sento el meu cos sobre el teu, tu em deixes fer, però m'agafes fort amb els teus braços, continuo furgant dins teu, els teus llavis cerquen els meus i les nostres llengues parlen d'amor i desig, baixes les mans i m'agafes per les natges, apressant-me, fins gairebé fer-me mal i em sento encara més dins teu, com si fóssim un sol cos, encès de passió i desig"I així setmana rere setmana, sense donar cap pista, cap senyal. L'Alba està ja més que intrigada, no sap ben be que fer i finalment decideix quedar-se de guardia el cap de setmana següent,a veure si d'una vegada pot esbrinar qui és l'autor de les missives.
*
Gairebé s'ha adormit quan pel voltant de les quatre de la matinada un sobre llisca per sota la seva porta, l'obre d'immediat, però tan sols encerta a veure unes cames que fugen escales amunt seguit d'una porta que es tanca, sense tenir l'Alba cap certessa de quina de les dues és. Decidida, puja proveïda tan sols delseu barnus i veient llum sota la porta de l'estudiant, truca al timbre. Li obre el noi proveit només d'una tovallola...Qui és? pregunta una veu femenina des del fons de la casa.Ai perdó! exclama l'Alba, és que algu ha intentat entrar a robar a casa i m'he posat molt nerviosa, ja està, sigui que sigui ha marxat corrents escales avall, no crec que torni. Perdoneu i bona nit.El noi tanca la porta amab cara estranyada i l'Alba es troba al replà sense saber que fer. La porta del tercer A s'obre i apareix el Sr. Geroni. Somriu amablement com sempre.Que li passa? la veig molt trasbalsada. Vol prendre un cafè o una copeta, li anirà bé, no he pogut evitar sentir la conversa sobre l'intent de robatori, i....L'Alba somriu. Sí, gracies, una copa m'anirà bé.L'home s'aparta i ella entra dins la casa, mentre s'asseu al sofà ellporta una ampolla de Conyac i un parell de copes. S'asseu al seu costat mentre les omple. Així que l'han volgut robar?L'Alba decideix explicar-li tota la veritat, abaixant la vista i mentre el conyac lentament va omplit de calor el seu cos, li parla dels missatges setmanals i com avui s'ha quedat vigilant tota la nit.Hi ja ha llegit el missatge d'avui?No! contesta ella sorpresa.Llàstima, diu ell, era el més bonic de tots, diu així:"M'agrada mirar-te, t'he mirat durant aquest temps, i encara que no ho sabies, jo et sentia com si ja fossis meva, si em vols fer aquest favor, puja ara mateix al tercer A, encara que tan sols sigui per a una sola nit, crec no demano molt, puja, i simplement tanca els ulls i deixa'm que t'acaricíi i, per una nit, per una sola nit, seràs de veritat meva."L'Alba aixeca els ulls i s'el mira, s'acosta a ell i abraçantlo el besa als llavis. S'ho ha guanyat Sr. Geroni, a mi també m'agrada Alessandro Baricco. Tindrà la seva nit - li diu - mentre el barnús llisca lentament fins arribar al terra...

marzo 14, 2008

EL SENYOR GERONI


Al Senyor Jeroni no li havien agradat mai les flors i menys encara els geranis, no era res personal, simplement les detestava cordialment. Però la Maria la seva dona n’estava enamorada i en tenia per tot el pis, fins i tot a llocs on és suposava que no podien créixer en condicions favorables, ella aconseguia que florissin gemosos.Eren l’enveja i l’admiració de tots els veïns i, fins i tot un dia hi varen anar els de la Televisió per fer-ne un reportatge. La Senyora Maria els hi explicava amb veu pausada i tranquil·la les característiques de totes i cadascuna de les plantes, davant la mirada atempta del Sr. Jeroni que no deia res, només somreia. Eren un matrimoni d'aquells que ningú en pot dir cap mal. 
Tenien una filla casada, eren educats i agradables amb els seus veïns, i mai havien donat cap motiu de crítica per part d'aquests, ans al contrari, la gran majoria de les dones del barri, posaven al Senyor Jeroni com a exemple als seus marits.Quan ell és va jubilar, després de tota una vida dedicada al Banc d'Anoharra, li varen donar un rellotge d'or (banyat) i una placa commemorativa que guardava com un tresor a casa seva, i amb la Maria donaven llargues passejades agafats de bracet. La gent en veurel's els saludava cofoia, feien tan bona parella, deien. 
El temps anava passant i la Maria continuava amb la seva afecció als geranis. Ell no deia rés, ja se n'havia fet a la idea, i cada vegada ni havien més de geranis, a més llocs i cada vegada més bonics, i la Maria estava que no hi cabia de goig en veurel’s. Però un dia, ella va anar a comprar a la plaça i ja no va tornar. 
El Senyor Jeroni, estranyat per la seva tardança va anar a cercar-la, però a la plaça ningú l'havia vist, ni en sabien res d'ella. Aleshores es va posar en contacte amb la seva filla, que tampoc en sabia res. Deu haver anat a casa d'alguna amiga seva i xerrant, xerrant se li ha fet tard - li va dir - per tal de tranquil·litzar-lo; però a la una del migdia quan ja feia cinc hores que havia marxat, el Senyor Jeroni va tornar a trucar a la seva filla molt preocupat, i finalment decidiren avisar a les autoritats.Durant més de tres mesos ho varen regirar tot. Policia, mossos d’esquadra, familiars i amics, participaren en la recerca, però va ser una tasca inútil, no la varen trobar per enlloc, fins que varen considerar que estava desapareguda i aturaren la recerca. El Senyor Jeroni estava molt trist i sol, però la vida continuava i malgrat la seva falta d’amor per les plantes i sobre tot pels geranis, els continuà cuitant en homenatge a la seva companya desapareguda. Si algun dia torna, que vegi que li he cuitat les plantes - deia a tothom - perquè tornarà, se que un dia tornarà, repetia incansable. I el temps continuava passant. 
El Senyor Jeroni continuava vivint sol i cuitant els geranis amb molt d’amor. La seva filla volia que anés amb ells de vacances o a passar-hi uns dies, li preocupava la seva solitud, però ell no volia. A la Maria no li agradaria que deixés abandonats els geranis, li deia.Mica en mica i en veure que ell estava bé, el deixaren fer la seva, fins que un dia, desprès de les vacances de setmana santa, a la seva filla se li va ocórrer de trucar-lo per tal de veure com estava, però en no contestar-li al telèfon, estranyada, i desprès de provar-ho deu o dotze vegades, va anar a casa seva.

Malgrat trucar tres o quatre cops, i en veure que no l'obria, provà amb la seva clau, però la porta estava tancada amb el baldó. Insistí en trucar el timbre, però no responia ningú. Va preguntar a la seva veïna, però aquesta tampoc en sabia res d’ell.

Em pensava que estava amb vostès, - li va dir - ja fa dies que no el veig.

- Doncs, no! Amb mi no era. – li contestà – ara ja molt preocupada.

Finalment, i tement-se ja el pitjor, decidiren avisar a la Policia que va tenir de rebentar la porta per tal de poder entrar a la casa. En fer-ho, una forta olor a descomposició els va confirmar el que ja es temien i, tal com s’esperaven, al ben mig del menjador i rodejat de geranis, hi havia, estirat al terra, el cadàver del senyor Jeroni.Per l’estat en que estava, era evident que ja feia dies de la seva mort.

Atac de cor, va dictaminar el forense posteriorment, va ser instantani, ni tant sols se’n va adonar.Pobre home, deien els veïns, tant bo com era, no va poder superar l’absència de la Maria, el va matar l’amor que sentia per ella.Després de l’enterrament, i un cop passats uns dies, la seva filla va fer inventari de les pertinences del seu pare, de fet, poca cosa.

Els quatre mobles i quatre coses més que tenia les va donar als Drapaires D’Emaüs, però li va saber greu donar els geranis i, després de convèncer al seu marit, un diumenge al mati els anaren a buscar amb la seva furgoneta.Començaren a baixar-los, amb tanta mala sort que un dels testos va caure per l’escala. Aleshores i, en trencar-se i escampar-se pel terra aparegueren les restes dels ossos d’una mà humana.

No va ver falta regirar molts testos per esbrinar com, quan, on i perquè havia desaparegut la senyora Maria.

EL MAG




A meitat dels anys cinquanta i havia un mag a la Gran Bretanya que es va fer molt popular, el seu joc de màgia més conegut consistia en enviar llibres a traves de les ones als seus receptors. Eren llibres petits, de contes, de receptes culinàries, de poesia o de jardineria. D'un format 15x15. Es va fer molt popular i durant gairebé cinc anys tenia una programa setmanal en una emissora de la City. Ningú s'explicava com ho feia, el Mag entrava a l'estudi, i parlava amb la gent de la radio sobre literatura, música i una mica de tot, aleshores, en un moment donat, enviava a un oient, al que a ell li semblava un llibre a través de les ones i aquest el rebia. S'havia comprovat moltes vegades i no hi havia manera de trobar el truc, si és que n'hi havia. 
Els receptors dels llibres no tenien res a veure amb el Mag, i eren - aixó sí - oients de la emissora, i el llibre que desapareixia de la emissora i apareixia a casa de l’oient era el mateix, aixó si s’havia comprovat.Quan va sortir la televisió li varen demanar al Mag que fes el mateix, tenia el seu que, en directe veure com un llibre desapareixia i anava a parar a casa d'un televident, era molt més atractiu que no pas quan ho feia per la radio. Ell es mostrava reticent, però davant la pressió i els dubtes que generava la seva negativa a fer l'experiment per la televisió, finalment ho acceptà.Fou un fracàs, no hi ha haver manera d'aconseguir enviar ni un sol llibre, i la capacitat del Mag d'enviar-los a traves de la radio quedà en entredit, fins el punt que li varen rescindir el contracte i el programa, i el Mag decebut es retirà a la seva granja de Sussex. Havia guanyat prou diners per viure de renda la resta de la seva vida i tal i com havien anat les coses, considerà que era el millor que podia fer.No va tornar a actuar mai més i res se’n sabia d'ell, fins que uns anys més tard a ran d'una actuació d'un famós Mag nord-americà a Londres, una periodista es va recordar d'ell i el va localitzar.
Es mostrà reticent a parlar però finalment i davant la insistència de la periodista accedí.Parlaren duran més de dues hores del temps passats i una mica de tot, ell insistia que no hi havia truc que els llibres es traslladaven a través de les ones de la radio i no entenia perquè no passava el mateix a la televisió. Però un dia i vaig caure-hi, li va dir a la periodista, i era obvi, tan obvi que ho hauria d'haver comprés des del primer moment:

La radio és cultura, per aixó passaven els llibres.......

marzo 12, 2008

EL CICLE ECOLÒGIC

El descapotable avançava a gran velocitat per la carretera estatal A-200 SBD, donava la sensació que l’havien feta tan sols per l’ocupant de l’automòbil que portava un bon grapat de quilòmetres sense creuar-se ni avançar a cap altre vehicle. La ràdio informava que una tempesta s’acostava i així ho certificaren unes grosses gotes que començaren a petar al parabrises del vehicle.El conductor va reduir la velocitat i prement el botó corresponent, la capota és va tancar lentament. Sembla que va de veritat – és va dir – ja era hora que les boires deixessin anar d’una punyetera vegada un bon ruixat, sobretot perquè després de gairebé tres mesos sense caure ni una gota, ja feia falta i no crec que ningú protesti perquè ara es posi a ploure.L’home tornà a prémer l’accelerador, després de gairebé tres hores al volant la bufeta el començava ja a importunar, però en aquesta carretera no hi havia un àrea de servei ni per casualitat, d’acord que estava en una de les zones mes despoblades del país, però això no era obstacle perquè de tant en tant els serveis mínims estiguessin garantits. Sort que l’havien avisat abans de sortir i portava el dipòsit ple de benzina, l’avi que li va dir, va ésser molt convincent.Jove, fins arribar a Gran Canyon no hi ha una sola àrea de servei, i això vol dir més de quatre-cents quilòmetres sense trobar res que és bellugui, llevat de conills, corbs, i voltors, ah! I procuri no tenir cap avaria, perquè el mòbil no li servirà de res, les antenes repetidores són per les zones civilitzades, i on vostè va està deixat de la mà de Déu des que aquest va crear el món.- Molt poderoses – continuà – deuen ser les raons que el porten a agafar aquest camí, allí, tan sols hi van els que fugen o els que cerquen quelcom molt personal i, al cap i a la fi, ambdues coses porten al mateix lloc, vostè sabrà que es fa, però vagi en compte.Mentre pensava en les paraules de l’avi, el cotxe continuava devorant l’asfalt, tenia raó el vell – va pensar – Fugir o cercar, ell feia ambdues coses, fugia del monstre que havia creat i cercava la llibertat que ell mateix havia contribuït a minvar, però ara ja havia pres la decisió, s’havia escapolit i Gran Canyon era un dels pocs llocs on estaria de moment, sa i estalvi.Un indicador a la seva dreta el va distreure dels seus pensaments.A deu quilòmetres, el Gran Steak li oferia els seus serveis de tot tipus, vaja, com una espècie d’oasi per l’automobilista. L’avi no n’hi havia parlat, però el lloc existia i era idoni per aturar-se, la bufeta l’apressava casa vegada més i l’agulla de la benzina estava a un quart i escaig de capacitat. Sí! seria millor aturar-se i de passada descansaria una mica, que també li aniria bé.La distància que el separava de l’àrea de servei va transcórrer ràpidament, però en arribar, oh decepció!, el Gran Steak estava tancat i per la seva aparença atrotinada i abandonada, era més què evident què duia així molt de temps.S’acostà a la porta d’entrada, aturà el motor del cotxe i baixà. Donà una ullada al seu voltant. L’aspecte era d’abandonament total, els batents de la porta d’entrada havien oblidat la seva posició horitzontal i penjaven indolents, sotmesos al brandeig del vent, mentre, part del sostre s’havia ensorrat i del que n'havia estat una benzinera de la “Shell” tant sols en quedaven les restes, el rètol penjava també, però estava partit per la meitat i l’herba ho havia envaït tot. Sí! Era evident que feia molt de temps que el Gran Steak havia tancat les seves portes i abandonada la seva activitat, aspecte que tampoc és què sorprengués molt a l’home, donada la nul·la activitat que és detectava a la zona, de fet, seria si més no curiós saber qui va ser l'agosarat que va decidir instal·lar-se en aquell lloc, llevat que en altres èpoques el trànsit fos més fluid.En fi – és va dir – ja que he arribat fins aquí, el millor que puc fer és satisfer la necessitat més urgent que és la d’orinar.Va registrar minuciosament la zona que ocupava en un radi de tres a quatre metres quadrats al seu entorn. En el primer resultat de l’examen ocular no va percebre cap detector ecològic, malgrat tot decidí realitzar una segona inspecció més a fons, no volia problemes, però el resultat va ser el mateix, aparentment no n’hi havia cap; de fet, difícilment n’havien pogut posar algun en una zona tan inhòspita com aquesta. A més, ell, que n’era el pare de l’invent no tenia cap constància de la seva col·locació en zones deshabitades. Maleït invent – és va dir – en mala hora vaig decidir acceptar la tasca de crear un monstre semblant, i a més, un d’ells és va emportar la meva dona, per això estic aquí fugint de tot aquest disbarat, obsessionat, cercant detectors on segur que no n’hi ha.Un cop acabada de manera definitiva la seva revisió de la zona, és baixà la cremallera del pantaló i començà a orinar.Quin descans – es va dir – ja no podia més.De sobte, un zum-zum a la seva esquerra el va alertar. Empal·lidí. Sabia què era aquest maleït zumzeig, i és va quedar totalment quiet, era qüestió de no posar-se nerviós i no li passaria res greu, si no perdia la calma, tot aniria bé. Ella la va perdre i per això la màquina va actuar, maleït invent! Semblava impossible que en un lloc tan aïllat com aquest l’haguessin instal·lat, a no ser que...Va donar una ullada al seu voltant i aleshores s’adonà que uns metres enrera un indicador l’avisava que era a l’Estat d’Arkansas.Merda! – és va dir – ja he traspassat l’Estat, s'havia preocupat tan de registrar el terra que havia oblidat el més elemental, donar una ullada al seu entorn menys proper.I això volia dir que estava dins d’un Estat Ecològic Protegit en la seva totalitat, per tant, la instal·lació de detectors era obligatòria des de feia un any, normativa, a la que ell s’havia oposat des del primer moment, doncs era conscient del perill que representava. S’havien produït massa casos d’errors com el de la seva companya. Però ells no li varen fer cas. "La preservació ecològica és el primer" – li varen dir – i per això i, per altres coses, és pel que havia deixat la seva feina i, ara, aquest maleït detector l’havia localitzat.Era estrany, però no havia aconseguit trobar-lo, en canvi ell si que l’havia detectat. Devia ser de l’última generació.El zum-zum provenia d’un petit periscopi que havia emergit de sota uns matolls, estava perfectament camuflat i per això no havia aconseguit detectar-lo.A la part superior del cilindre d’uns trenta cm d’alçada hi havia un petit canó de raigs làser i d’alguna part del mateix sorgí una veu metàl·lica que en un to monocord va llençar un missatge molt poc tranquil·litzador...

"BONA TARDA! AQUEST ÈS UN PRIMER AVIS PER A L'INFRACTOR. ESTÀ CONTAMINANT UNA ZONA ECOLÓGICA PROTEGIDA, DEIXI DE FER-HO IMMEDITAMENT O SERÀ DEGUDAMENT SANCIONAT D’ACORD AMB LA LLEI 1223 PARAGRAF 12 DEL VIGENT REGLAMENT INTERTERRITORIAL DE L’ESTAT D’ARKANSAS"

L’home recollí el seu penis amb molta cura, estava suant, la mà li tremolava i, aleshores..., aleshores, va passar el que més temia, el que no havia d’haver succeït mai, l’última gota, la maleïda última gota és va escapolir, la va veure baixar com si ho fes a càmera lenta, per ell, va tardar una eternitat en arribar al terra, però ho va fer i, aleshores és va sentir un lleuger-ís-sim “plop” quan va caure dins el petit bassal que havia format la seva pròpia orina.Transcorregueren tant sols uns segons, que per ell és feren eterns fins que l’artefacte llençà el seu segon missatge.

"SEGON I ÚLTIM AVÍS. OBSERVO QUE MALGRAT L’ANTERIOR ADVERTÈNCIA, HA CONTINUAT CONTAMINANT LA ZONA PROTEGIDA, PROCEDEIXO DONCS A SANCIONAR D’ACORD A L’INSTRUCCIÓ 1234.PROCÉS ACTIVAT"

L’home estava engarrotat, intentà de moure’s, sortir corrents, però ja era tard, estava enfocat i localitzat, el canó del làser va disparar al seu cap que va volar en mil trossos. Ja estava mort en caure al terra, mentre, l’aparell va emetre el seu tercer i últim missatge.

"LAMENTO EL FET D’HAVER HAGUT DE SANCIONAR-LO, SI DESITJA PRESENTAR ALGUNA RECLAMACIÓ TRUQUI AL 00110.12 DEL DEPARTAMENT DE CONTROL ECOLÒGIC DEL COMPTAT. BONA TARDA"

L’aparell és va tornar a recollir dins el seu cau, esperant que arribés la següent víctima de la burocràcia informatitzada.Un corb va cuclejar des del sostre del Gran Steak i els voltors començaren a planejar per sobre del seu sopar. Mentre, la tarda queia lentament sobre l’àrida terra d’Arkansas i, com si d'un llarg “travelling” es tractés, el Gran Steak s’anava fent petit amb el cos a terra del nostre home al costat del seu vehicle.Mentre, l’ombra del capvespre confonia les imatges en una sola mitja llum i els voltors cada vegada més a la vora ensumaven ja la seva presa.El cicle ecològic estava a punt de tancar.

marzo 10, 2008

DE VAQUES




La vaca boja

Un matí de primavera, la vaca boja anava pasturant per un prat, i en veure a les altres dues, la cega i la de la mala llet, se’n fotia d’elles.- Ei! Vosaltres no sou tan famoses com jo, els hi retreia, mentre les seves extremitats posteriors li fallaven estrepitosament. Sou molt més antigues que jo (reblava) i ni tan sols heu sortit per la televisió; gairebé ja ni es parla de vosaltres, i, en canvi jo estic de plena actualitat, no hi ha dia que no parlin de mi.- Que hi teniu a dir?.- No us dono enveja?La vaca de la mala llet la va mirar de reüll, però no li va fer ni cas – li queden tres telediaris (es va dir) – i continuà pasturant tranquil·lament, però la vaca cega, alçant el cap como si talment l’estès veient, va dir-li:-Escolta’m vaca boja, i escolta’m bé, potser si que tu actualment ets més famosa que nosaltres, però el que si et puc dir, es que a nosaltres ens ha creat la inspiració dels poetes i a tu la dèria dels homes.- I que? Preguntà la vaca boja, a qui ja li fallaven també els rems davanters i amb prou feines s’aguantava dreta.I contestà la vaca cega: Doncs que fins ara, els poemes han sobreviscut sempre a les dèries dels homes. I abaixant el cap, continuà pasturant impertorbable davant la mirada aprovatòria de la vaca de la mala llet.
--
Les vaques
--
I succeí que un dia, anaven pasturant per un Prat, la vaca cega i la de la mala llet, l’una al nord i l’altra al sud. Com aquest no era molt gran, mica en mica s’anaren acostant tot menjant herba, fins que, en arribar el moment de creuar-se, l’una que no hi veia i l’altre que estava emprenyada, s’ignoraren totalment continuant cadascuna el seu camí, perdent-se doncs un moment històric per intercanviar parers sobre llurs poemes que les havien fet immortals arreu del principal.I és que, les vaques no estan per la poesia i els poetes, i malauradament, la majoria de la gent, tampoc.

marzo 05, 2008

DES DEL SAFAREIG


Des del safareig del meu pis veig passar la vida.
Sóc un observador amagat darrera els rectangles de formigó que em separen de l'exterior. És com una presó invertida, un segon pis que permet la visió global del meu entorn. Gaudeixo d'una situació privilegiada que em permet tenir-ho tot controlat, escoltar les converses de la gent, observar-los i agafar paraules soltes al vent, com si fos una espècie de voyeur de la vida que passa sota meu.Dues dones fa més de mitja hora que estan xerrant. Una li està explicant a l'altra les desgracies de la seva filla: "És que el meu gendre é un barrut i un poca-solta. I mira que la vaig avisar la nena, ves en compte que no m'agrada gens aquest noi, que jo tinc experiència i se el que em dic, però ja saps com és el jovent d'avui en dia, es pensen que ho saben tot i no saben res, ni et fan cap cas, i mira ara el que li passa.- I que ho diguis Maria - assevera l'altra amb to de complicitat.Finalment i després d'acomiadar-se set o vuit vegades, les dues dones se’n van cadascuna cap a casa seva. Mentre, passa l'Antonio que ve de comprar el diari i com sempre xerrant amb ell mateix. Em pregunto si li agradaria saber que l'he fet sortir en un conte que he escrit, o ans al contrari si és sentiria ofès, i em pregunto a mi mateix fins a quin punt un te dret a explicar la vida dels altres sense el seu consentiment. L’Antonio és el que ara en diuen un “border line”, però a mi m’agrada molt xerrar amb ell, parlem sobre tot de futbol, puig es un fanàtic del Sabadell. Ara, quan t’atures a xerrar amb ell, agafa-t’ho amb calma, puig comença i mai acaba, però és molt bon jan i no em costa res donar-li conversa.A tot aixó, els de la fruiteria de l'altra banda del carrer estan pintant l'interior, han tret les taules i prestatgeries al carrer i qui més qui menys quan passa per davant i dona una ullada. El drapaire de la pipa puja empenyent el seu carretó curull de deixalles, mentre la pipa treu fum com si d'una màquina de tren amb un sol vagó es tractés. Un somier, un escalfador i una munió de ferralla variada és el seu botí. Tot aprofitable, aixó si que és reciclar.En Miquel, el veí del primer, ha tret al gos a fer les seves necessitats. En mirar cap amunt em veu i saluda, li retorno la salutació, mentre m'obro una cervesa.Continuo contemplant el meu entorn, és la vida que va i bé en les seves petites cuites quotidianes.
Dono una glopada a la cervesa quan sona el telèfon, és l'Anna P. diu que no ve a dinar, que menjarà qualsevol cosa al costat de la perruqueria. Li ho dic a Nuri que em comenta que precisament avui hi havia un dinar dels que a ella li agraden. No et preocupis que no passarà gana - li contesto.Mentre va passant el temps i els petits esdeveniments, em sento con una espècie de petit Déu controlador de l'espai inferior, tot i que de fet, fer de déu és fàcil, es tracte tan sols de mirar i no fer res, no comprometre's en res. És un tipus de feina que no comporta cap responsabilitat.
Mentrestant, el dissabte avança lentament i la vida ho fa també parsimoniosa seguint la seva cadència. Aixeco els ulls per comprovar si surt el sol d'una punyetera vegada mentre demano a crits la dimissió d'en Mauri. Sol i calor, havia dit la nit abans i portem tot el sant dia ennuvolat i més aviat fresqueja. En abaixar la vista observo a la senyora del gos vell que està fent el mateix que jo, però des d'un cinquè pis i davant mateix de casa meva. Em molesta, encara te més controlada la situació que jo, que ja no sóc l’únic del barri que vigila. Sempre hi ha algú que està per sobre teu, que controla tot el que tu controles i a més a més a tu mateix.I és que tots plegats som actors permanents, secundaris o protagonistes - depèn del moment que ens pertoqui - d'aquest espectacle estrany, fascinant i tediós alhora que és la vida.

marzo 03, 2008

LA VISIÓ


.

Era una nit dantesca. Llamps i trons acompanyats d’una pluja persistent i una molesta boira impedia destriar la visibilitat més enllà de quatre o cinc metres. Una nit per quedar-se a casa tranquil·lament en comptes d’anar per la carretera, és deia l’home que conduïa l’automòbil.Anava poc a poc, com a conductor experimentat sabia dels risc de la carretera en aquestes condicions, però tenia ganes d’arribar al seu punt de destí, a penes li quedava un centenar de quilòmetres i coneixia bé la ruta, per tant, tant sols era qüestió d’anar amb cura – és va dir – i més o menys dins d'una hora i quart seria a casa seva. Dos mesos fora de casa era massa temps i tenia ja ganes de veure a la seva dona i els fills.
Anava donant voltes a aquests pensaments, quan malgrat la foscor i la boira, abans d’arribar a la doble corba la va veure. Era molt difícil no veure a una noia rossa i angelical, embolcallada dins d’un vestit de núvia de gasa i que malgrat estar amarada, resplendia amb una estranya fosforescència. Reduí la velocitat de l’automòbil i s’aturà al seu costat.La noia era molt bonica i li somreia.
- Bona nit! – li va dir, i gràcies per aturar-se. Li faria rés acostar-me al poble més proper, és que hi ha hagut un accident després de la corba, una parella de nuvis s’ha estimbat en el seu cotxe, una enorme pedra s’ha després i ha quedat aturada al mig de la calçada, no han pogut evitar-la i han xocat contra ella, crec que han mort tots dos.L’home empal·lidí, i començà a suar grosses gotes fredes, havia sentit explicar tantes vegades aquesta història, i mai se l’havia cregut. Bajanades, deia, però ara, tenia a la noia allí, mullada i vestida de núvia. No sabia que fer, però finalment és va decidir...
- Pugi, l’acostaré al poble més proper, és a un parell de quilòmetres d’aquí.La noia és va asseure al seu costat.
- Gràcies, és vostè mol amable, em dic Alba, ah! I vagi en compte en arribar a la corba, recordi que hi ha la pedra al ben mig de la carretera, si passa pel costat esquerra li serà més fàcil esquivar-la.
L’home arrencà l’automòbil suaument i, en efecte, en arribar a la corba i tal com li havia dit la noia al mig hi havia la pedra, aturà el vehicle, baixà i donà una ullada al seu entorn, però no hi havia cap senyal d’accident ni del suposat vehicle, ni dels suposats nuvis. És va somriure. De fet era lògic, de l’accident que parlava la noia vestida de núvia ja en feia temps, molt de temps.En donar-se la volta per tornar al cotxe, la noia havia desaparegut. No el va sorprendre tampoc, seguint el fil de l’historia era fins i tot lògic.
En tornar a pujar a l’automòbil s’adonà que ni tant sols el terra del cotxe, ni el seient on s'havia assegut la noia, estaven mullats. Uf! – va pensar – mai més me’n riuré quan m’expliquin histories d’aquestes.Arrancà el vehicle i arribà fins el poble, tenia d’avisar de la pedra per tal que la traguessin, no fos que algú hi prengués mal, el detall de la noia, el va ometre. Per què ho havia de dir, tampoc el creurien, com a molt aconseguiria intercanviar alguna mirada de complicitat amb algun dels ocupants habituals del bar i rés més. Aprofità ja que era al Bar per trucar a la seva companya i avisar de la seva arribada.
Va prendre un cafè i continuà el seu camí. La boira estava escampant mica en mica i la visibilitat havia millorat bastant, va prémer una mica més el pedal del gas, tenia una llarga recta pel davant que li permetria recuperar part del temps perdut. En arribar al final reduí la velocitat i en entrar a la corba, el cotxe en trepitjar una taca d’oli i després de donar varies voltes com una baldufa es precipità per un barranc. En arribar a baix, l’automòbil era ja un pilot de ferros recargolats i l’home estava moribund.
Una figura fosforescent aparegué flotant per sobre del vehicle. Anava vestida de núvia i el seu vestit estava amarat. Era rosa i angelical, però ara somreia cínicament.
Estúpid – li va dir – No et creguis mai les histories fantàstiques que expliquen sobre aparicions. Solen ser falses. Imaginacions de la gent.
I el seu riure gutural i fantasmagòric ressonà enmig del silenci de la nit.....

OH BONGÒNIA!


Hi havia una vegada un petit país sense estat, manat per un senyor petit també, amb pinta de botiguer i que semblava ser tenia problemes amb el joc. Aquest senyor feia ja molts anys que manava, tants, que al cap de la oposició, que era molt sorneguer, els cabells i el bigoti se li havien tornat blancs de tant de temps esperant arrabassar-li el càrrec. N’hi havia un altre que sempre estava emprenyat, també li havien sortit cabells blancs i malgrat tenir molta iniciativa, tampoc se’n va sortir, fins al punt que va plegar.Un que parlava rar i es deia PePe, deambulava per allí sense saber on dar-la.Finalment un de grassonet que concentrava tot el cabell que li mancava al cap en el seu poblat bigoti,sempre estava donant la tabola, però no és que li fessin massa cas, tampoc.Malgrat aquesta fauna variada, el país anava fent sortosament d’esquenes a ells, però com gairebé era tan petit com la poca amplitud de mires de la majoria dels seus habitants,instal·lats – gràcies al senyor botiguer abans esmentat – en un cofoisme provincià i un constant, aquí em queixo,aquí rondino, però sense ser capaços de fer valer els drets reals que tenien sobre el seu propi territori, anaven perdent competitivitat a marxes forçades i regalant – gracies a la brillant gestió del botiguer – dos bilions de pessetes cada any al país veí.
Amb els cosins del sud del principat no s’hi entenien gaire, potser perquè hi manava un cosí d’en PePe, tot i que s’ha de dir que, aquests, instal·lats en una terra mítica, cada vegada anaven més bé, ja que el cosí d’en PePe era molt amic d’un senyor que també era baixet, aquest proveït d’un estrany bigoti i poca cosa més era l’oncle d’en PePe i qui manava al país veí.Aquest petit país doncs, cofoi i convençut de la seva capacitat de treball i productivitat, perdia pistonada dia rere dia, mentre es mirava i remirava al mirall com la madrastra de na Blancaneus, repetint-se que maco era i que bé que ho feia tot, però no era capaç d’adonar-se que el seu idioma, molts dels seus costums ancestrals i sobretot la seva identitat com a poble, s’anaven perdent, immers en disbauxes consumistes i altres servituds de poca volada, sense politics d’alçada – i no em refereixo a la física – sense intel·lectuals – n’hi havia però no es veien o no els deixaven veure, o no els escoltaven. No hi havia doncs cap referència on agafar-se.Aquest petit país, com un vaixell amb el casc foradat, s’anava ensorrant mica en mica sense que ningú fes absolutament res per evitar el naufragi, condemnat a desaparèixer com a identitat i com a poble, no tenia salvació, entre tots el varen matar i ell sol s’anava morint, enterrant-se en els seus fonaments.
L’únic que es pot dir en desgreuge d’ell i dels seus ciutadans és que la seva lenta desaparició estava envoltada d’una certa dosi de dignitat i que almenys, aquest procés es feia sense deixar rere seu un rastre de violència i sang.

marzo 01, 2008

GUILLEM




Guillem sabia que era rar des que va tenir us de raó, els seus propis pares li ho explicaren el primer dia,abans de portar-lo al centre de desenvolupament de joves. Al començament no entenia gaire tot quan li havien explicat, tampoc és que l’importes massa, el que ell volia era jugar, tenir amics i passar-s’ho bé, cert era però que amics en tenia pocs i tots eren com ell rars. A mida que anava creixent, Guillem comença a prendre consciencia real de la seva situació, va comprendre que tenia moltes més dificultats per entendre i aprendre qualsevol cosa que un nen normal, a més la majoria d’aquests nens eren o rossos i alguns n’hi havien amb els cabells negres, però es que ell era pel roig com sa mare, lo que també el feia diferent dels altres. No seria cert dir que Guillem per totes aquestes circumstàncies estes massa acomplexat, i menys avui en que el seu preceptor havia avisat als seus pares per felicitar-los de lo be que es portava i aprenia, malgrat les seves dificultats.Quan Guillem va complir els quinze anys fou separat dels seus pares com tots els nens i enviat a la Unitat de Destins Futurs, per programar la seva orientació dins la societat de la que hauria de formar part en acabar els seus estudis. En aquesta unitat s’hi va estar fins els vint-i-dos anys, dos mes que un nen normal, Aspecte que Guillem conscient de les seves limitacions considerava normal.
L’últim dia a la Unitat fou cridat al despatx del seu preceptor, aquest molt amablement el va convidar a seure i li va dir:
- Guillem, suposo t’haurà sorprès que t’hagi fet venir al meu despatx, no es dins del protocol ni se sol fer, però no et preocupis que no es res dolent per a tu, ans al contrari, ets un dels joves mes afortunats d’aquesta unitat, el teu futur ja està decidit d’acord amb el teu coeficient i els resultats que has anat traient en els teus estudis, i haig de dir-te que estic – bé, estem molt satisfets amb tu. Ací a fora hi ha dues persones que suposo desitjaràs veure abans d’incorporar-te a la teva nova Unitat, aprofita per acomiadar-te d’ells, puig tardaràs temps en tornar a veure’ls.
Au, surt i abraça els teus pares.
Guillem estava realment sorprès, res del que li estava passant era dins del seu protocol de comportament, ni la seva estada al despatx del Preceptor, ni la presència dels seus pares que no anaven mai a cap Unitat. Durant els set anys que havia estat allí havia parlat amb ells cada setmana per virtual conferencia i pel dia de Gracia de “K” el suprem s’havia reunit amb ells a l’esplanada de la Unitat, com era normal i preceptiu en qualsevol estudiant. S’aixecà després de donar les gràcies al seu preceptor i sortí del despatx esperitat,allí al passadís hi havia els seus pares, s’abraçà a ells sense dir res una bona estona.
Després, són pare el va apartar suaument i agafant-lo per les espatlles mentre li mirava als ulls, li va dir: Fill meu, hem vingut perquè aquest es un moment molt important en la teva vida, ha arribat la hora de que sàpigues tota la veritat, puig és molt important per al teu futur. Anem al jardí perquè t’ho pugui explicar tot abans no t’incorporis a la nova Unitat.
Sortiren els tres de l’edifici, allí hi havia un senzill jardí amb un parell de bancs, si assegueren i el pare d’en Guillem començà a parlar.....Fill, saps que des de petit, fins i tot abans tinguessis tot l’ús de raó, t’hem dit que eres diferent a la majoria dels nens, rar com et diuen els altres, però diferent per a nosaltres, i ara ha arribat l’hora de que sàpigues que es el que et fa diferent: Guillem, fill, al contrari de la resta dels nens, tu has estat engendrat al ventre de la teva mare, suposo que aixó deu ser complicat d’entendre per a tu però abans els nens naixien tots així, no et preocupis que al teu nou destí et posaran al corrent de tot i t’ho explicaran d’una manera menys maldestre que la meva.En Guillem,començava a entendre-ho tot.
Aleshores – preguntà – jo no he nascut genèticament perfecte com els altres?
El seu pare somreia.
No fill, tu has nascut meravellosament imperfecte, com la natura, el més intel·ligent i lúcid dels imperfectes, per aixó vas a un altre destí, la cúpula més alta, “K” et necessita, sap que de tant en tant necessita menys lúcides per tirar endavant els seus projectes i aquestes – encara – no les saben crear genèticament.
Refet de la seva sorpresa, en Guillem xerrà amb els seus pares duran una bona estona fins que arribà l’hora d’acomiadar-se.
Mentre s’allunyaven, Guillem tornà cap l’interior de l’edifici, somreia mentre es deia que al cap i a la fi, ser rar tampoc era tan dolent com es pensava.