marzo 25, 2008

UNA HISTÒRIA VOLÀTIL


La història que avui us narraré, malgrat haver transcorregut quaranta anys, deixem-ho en que pot ser certa o no, i al seu protagonista li direm X, per no comprometre a ningú, atès que malgrat el pas del temps, aquests fets tenen a veure amb l’exèrcit espanyol i els seus serveis secrets:.
X era un “cabo” que feia el servei militar a Palma de Mallorca, concretament a la “Subinspección Militar de Baleares”. La seva feina a unes oficines militars era poca i avorrida, de fet la ùnica feina que hi havia al seu departament era fer les llistes del soldats que anaven i tornaven de permis, i augmentava quan hi havia canvi de reemplaç. Ara bé, per fer aquesta enorme tasca hi havia un Comandant, un Tinent, un capità, un sergent primer, un sergent, el "cabo primeru" i ell que era "cabo" a seques. Com veureu doncs X, molta feina, alló que s'en diu molta feina no tenia.Quan li varen donar l’ordre, X, no es va sorprendre, potser perquè en ser la primera vegada no sabia tot el que havia de saber sobre la delicada tasca que li havien encomanat, i acostumat com estava ja a l'exercit, es limità a complir les ordres que li havien donat i que significaven també, trencar una mica la rutina monótona del dia dia.Agafà el vaixell regular a Palma que el va dur fins al port de Maó, la mar estava tranquil·la i el viatge fou d’allò més plàcid. En arribar al port, baixà a terra, allí un caporal l’estava esperat amb unes gàbies, dues concretament.
- Bon dia, aquestes son les gàbies que ha de dur a Barcelona, l’adreça i el nom del veterinari són en aquest sobre, així com els diners.
- X es va sorprendre.
- Perdoni Caporal, però aquestes gàbies estan buides. Ja se que a la mili no s’han de fer preguntes i obeir les ordres, però no entenc perquè haig de dur dues gàbies buides a Barcelona, i menys encara a un veterinari.
- El Caporal es va somriure.
- No t’han dit res Oi?
- No! fou la contesta del sorprès i intrigat X.
- Veuràs, en aquestes gàbies haurien d’haver-hi quatre coloms missatgers, que s’han de dur a Barcelona a la Via Laietana a passar la revisió en un Veterinari cada sis mesos. Aquests coloms (Q.E.P.D.) emprats durant la guerra per enviar informació secreta de Maó a Palma i de Palma a Barcelona, i viceversa, varen morir fa ja anys i com la guerra havia acabat feia anys també ja no se’n varen entrenar més.
- Però, aleshores...
- Ja ho sé, continuà impertorbable el Caporal: Perquè dur unes gàbies buides a Barcelona a una adreça determinada, abonar una factura i tornar-les a Maó.
Continuà...
- Doncs perquè l’exèrcit és l’exèrcit i ningú es va recordar o va pensar en revocar l’ordre, i per tant mentre ningú resolgui el contrari, es seguiràn portant les dues gàbies buides cada sis mesos a Barcelona, i el soldat que ho faci gaudirà d’un parell de dies de permís, que no està malament.
- Doncs no!, contesta X, que agafà les gàbies i sense més preguntes tornà a embarcar-se cap a Barcelona, a gaudir d'un parell de dies de descans amb la seva familia.



marzo 22, 2008

CONTE DE NADAL





Emohonle era conscient que el seu temps i el de la seva companya estava arribant a la seva fi. Afortunadament havia aconseguit arribar al planeta blau on hi havia dipositat les seves esperances, seguint l’encàrrec de Uedle. La seva companya i el bebè dormien plàcidament dins els seus habitacles. Desconnectà el control automàtic i començà la maniobra d’acostament.

La zona escollida era suficientment deshabitada com perquè passés desapercebuda la seva arribada.Passats un parell de minuts diposita suament la nau al bell mig d’un rocam que dissimularà la seva presència. Revisa tots els controls i activa el sistema de manteniment mentre obre les càpsules de la seva companya i el nadó.

- Hem arribat?, pregunta la seva companya.

- Si! Hem arribat bé i ja s’ha acabat el nostre viatge, agafa el nen i continuarem amb el pla establert.

Emohonle comprova la temperatura exterior, així com la densitat de l’aire, tot respón a la previsió de Ivasle, aquest planeta era ideal pel nen, i pels qui haguessin vingut abans, llàstima que ningú els volgués escoltar i ara estaven escampats en milions de partícules pel cosmos. Anodonal, la seva companya, agafa el nadó i baixaren de la nau trepitjant per primer cop la sorrenca i argilenca terra. Emohonle dona una ullada al inhòspit i ressec paisatge.

Més endavant trobarem més vegetació i aigua – es diu – No passa més d’un dia perquè Emohonle s’adoni que els efectes de la radiació absorbida començen a fer-li efecte a ell i a la seva companya, el nadó, atès havia estat aïllat des del primer moment semblava tal i com estava previst haver escapat als seus nocius efectes. Mira de reüll la seva companya que presenta un aspecte macilent, igual o pitjor que el seu, insinua un lleu somriure i s’abracen. No era res de nou el seu estat, tot i que segons els càlculs de Ivasle havien d’haver tardat més a patir el resultat terminal dels efectes, la idea era que el nadó creixés fins a poder valer-se per si sol, però malauradament ja veia a venir que aixó no seria possible.

Dos dies més tard morí Anodonal, al costat d’un rierol que varen trobar i on s’havien instal·lat, Emohnle l’enterrà amb les poques forces que li quedaven i diposità al nen enmig d’unes roques protegint-lo amb branques dels depredadors, just després caié al seu costat i expirà..

A l’home i la dona que caminaven a prop del lloc dels fets els cridà l’atenció el plor insistent d'un nadó.

- Ho sents – exclamà ella.

- Sí! és el plor d’un nadó.

S’acostaren cap el lloc d’on venien els plors, tragueren les branques que el protegíen i la dona l'agafà entre els seus braços.

Du un vestit rar, i aquesta cinta al cap, que deu ser?

Qui l’ha pogut abandonar?

No l’han abandonat – va dir l’home – rere teu i ha un home vestit com ell, mort, deu ser el seu pare.

No seran àngels? Es preguntà la dona.

Ni àngels ni dimonis, però deuen haver vingut del cel, recorda aquell objecte metàl·lic tan gran i rar que varem veure abans d’ahir, segur que arribaren amb ell.

Podríem quedar-nos el nen, allí a Betlem on anem ningú ens coneix, direm que és el nostre fill i tothom s’ho creurà, ja li canviaré la roba.

Que et sembla Josep?

El que tu diguis Maria, però pensa que aquest nen no és com els altres, ha vingut del cel, i aixó el fa especial.

Maria somriu amb el nen en braços que ha deixa’t de plorar.

Tots els nens ho són d’especials Josep.

D'acord, ens el quedarem - contesta ell - si l'abandonem aquí morirà.

I la parella, després que en Josep tapés el cadàver amb pedres, marxa amb el nen en braços de Maria cap a Betlem....

marzo 20, 2008

RECORDS D'ESTIU


Recordo, igual que explicava la iaia, un estiu passat a Santa Maria de L'Estany. Acabava d'arribar després que l'escola havia tancat les seves portes fins a setembre i els meus pares m'havien enviat aquí, amb una sensació que encara ara em perdura de que en aquella època, amb només vuit anys, més aviat els feia nosa i m'aparcaven allí, com ho feren a Cervera del Rio Alhama l'any següent, o a Sant Feliu de Codines l'altre i l'altre.Però aquesta seria ja una altra historia.Suposo que també influïa en aquest estat d'ànim el fet de tenir un germà, en Lluís de només un any, que no anava - òbviament - de vacances. Es quedava per tant a casa i a mi em feien foraO així és com ho veia jo en aquell tempsLa primera setmana em vaig enyorar molt, era la primera vegada que sortia sol de casa, a més a més, la tia, l'oncle i la Maria eren perfectes desconeguts per a mi, tot i que em tractaven amb molta cura perquè no em sentis estrany. Malgrat les seves atencions, trobava a faltar la meva casa, l'habitació, el patí i als meus companys de la plaça del Taulí i també encara que menys als meus pares. Pensava que m'avorriria molt en un petit poble on no hi coneixia ningú i era evident que poca activitat hi deuria haver. 
Venint d'Anoharra on a l'any 53 lentament començava a haver-hi de tot, se'm presentava feixuga la meva estada en aquest petit nucli rural.Però aquest estat va durar poc, la Maria em va presentar en Franciscu que era un cosí meu llunyà i aquest en Josep i ben aviat congeniarem un cop superades les aprensions inicials. Tot i pertànyer a la mateixa cultura, jo venia d'un món molt diferent i el seu ho era també per a mi, però fórem capaços d'adaptar-nos aportant cadascú les seves experiències. Jo els parlava de la vida a ciutat i ells m'ensenyaven com es vivia a pagès.Poc vaig aportar de fet jo, en canvi vaig aprendre moltes coses d'ells, coses petites però importants, com reconeixer els arbres del bosc pel seu nom, caçar crancs al riu, diferenciar el blat de l'ordi o la civada, veure per primera vegada vaques, porcs, gallines o conills. Tot un mon desconegut fins aquell moment per a mi. 
Per a un vailet de ciutat acostumat a aceres i asfalt, tot i que a Anoharra en aquella època molts dels carrers encara eren de terra i fang quan plovia, els costeruts carrers de Santa Maria de l'Estany empedrats desigualment, provocaven freqüents caigudes que feien que anés permanentment amb els genolls pelats. La tia deia que semblava el nafres, però que així aprendria a caminar i córrer com un vailet de poble.L'oncle era pagès, tenia arrendats dos o tres terrenys - els tros en deia - on hi cultivava blat que ell mateix segava i, també un altre on hi havia trapadella pel bestiar, que era cosa de la Maria i fins i tot meva, atès que amb cura i vigilant-me, de vegades em deixava segar-la amb la falç petita i l'esclopet.L'oncle tenia mal caràcter i tractava a la tia com els homes d'aquell temps tractaven les dones. La veritat és que no ens enteníem gaire ell i jo, sempre rondinava per tot i és queixava que jo era molt llengut i li contestava.Malgrat tot, alguna vegada havia observat en ell un cert punt de tendresa que de seguida desapareixia, com si li fes vergonya mostrar-se. 
Amb el pas dels anys, penso que era una bon home, del seu temps però.Tenia unes mans nervudes i la pell assaonada, duia una gorra de visera d'aquelles d'abans que no es treia mai i pantalons gairebé sempre de pana amb un gros cinturó. L'escuradents a la boca i amb aquella sensació que encara dona algun home avui en dia, d'estar constantment mastegant un tros de cansaladaLa tia sempre traficava amunt i avall, tenia un somriure angelical i uns ulls que li brillaven intensos i murris. Poques vegades la veuríeu asseguda i si ho estava era per pelar mongeta tendra, patates o el que calgués.Ella era qui sovint es cuitava d'apagar el foc de les nostres picabaralles.Que no ho veus que es una criatura - li deia -Un carallot i un llenguerut és el que és - contestava ell - però gràcies a ella sempre acabàvem fent les paus.Després de la guerra de la que mai se'n comentava res, potser perquè jo era molt petit o simplement perquè a molts pobles no se'n parlava, viure era molt dur.Els deportats de L'Estany els mataren a Sant Quirze de Safaja, o fins i tot a Vinyoles d'Orís, però això ho vaig saber mols anys després.Les guerres a part de morts provoquen silencis, odis i rancúnies difícils d'empassar i més encara d'oblidar i, el que és pitjor encara, ens porten a la postguerra, època feixuga per a tots, vencedors i vençuts.La Maria tenia vint anys i un xicot que es deia Valentí. Bon noi i treballador - deia la tia - misèria de per vida - afegia -Els diumenges al matí anàvem a missa de dotze amb la tia i la Maria. L'oncle no hi venia mai atès que sentia una aversió visceral envers els capellans.En sortir de l'església anàvem a fer el vermut al cafè de la plaça. El vermut era de garrafa que jo trobava boníssim i encara el recordo barrejat amb sifó, acompanyat d'olives i anxoves.Allí hi havia l'oncle jugant a les cartes o al dòmino, matant el temps mentre lentament passava el diumenge.A la tarda amb la Maria, anàvem a berenar a la font, llevat que vingués el Senyor de Santa Eulàlia de Riuprimer que portava la màquina de fer cine i al casal projectava pel·lícules en blanc i negre, amb un só infame que nosaltres contemplàvem fascinats i embadalits.Eren pel·lícules espanyoles, de Imperio Argentina, Miguel Ligero i d'altres per l'estil, però per a nosaltres allò era tot un mon nou que se'ns obria als ulls d'infants àvids de conèixer-ho tot.A Santa Maria de l'Estany, hi venien estiuejants de Barcelona, pocs, però n'hi havien. Uns d'ells que tenien la torre amb jardí i fins i tot garatge per el seu automòbil, s'estaven al costat mateix del monestir. Tenien tres o quatre vailets, però no es barrejaven gaire amb nosaltres.El monestir romànic era el monument més important del poble - de fet l'ùnic - a part de la bellesa del campanar i l'absis clàssic ben conservats, tenia també el claustre on de vegades hi anàvem. Cada columna tenia el seu capitell esculpit amb motius religiosos que ens agradava molt i el pati interior ben cuidat amb herba i flors on i entrava el sol que les mantenia gemoses.El mossèn era un altre vell rondinaire que pràcticament no recordo, llevat d'una dia que ens va empaitar perquè ens haviem cagat al costat mateix de l'absis. Ho recordo bé perquè aprofitant el meu desconeixement de la natura, en Franciscu em va enredar i em vaig eixugar el cul amb fulles d'ortiga que abundaven a la part del darrere del monestir.Fins que no vaig dipositar el meu paner en un rec d'aigua fresca la coïssor se'm feia insuportable, però reconec que fou la millor manera de reconèixer la maleïda planta per sempre més.Després, jugaven a tocar-la sense respirar i la veritat és que la cosa funcionava.Darrera de l'era de Can Guardia, un camí de terra pujava cap on hi havia els pallers i més amunt dalt d'un turó, quan n'era el temps, hi havia la concentració més gran i espectacular de papallones que jo hauria imaginat mai.Ens asseiem allí enmig contemplant-les i admirant la bellesa i varietat dels seus colors. Fou aquesta la primera vegada en que vaig tenir la sensació que es podia aturar el temps, que era possible detenir-lo i manipular-lo.Anys més tard llegint Sartre ho vaig entendre, era la felicitat en estat pur, quan la pots retenir encara que només sigui un instant, un instant en que tot està bé, on tot és al seu lloc.En Franciscu ens explicava que el seu pare li havia dit que les papallones naixien i morien el mateix dia, però nosaltres mai n'haviem trobat cap de morta al terra. Malgrat la manca d'evidències ens ho creiem. Al pare d'en Franciscu li deien el Sr. Prat doncs era l'encarregat de la fàbrica tèxtil que hi havia davant el Monestir. Sap de lletres i números - deia sempre la tia - i és molt viatjat - afegia -En baixar del turó de les papallones, tallàvem trossos de didortes que ens fumàvem d'amagat, picava molt als llavis i al paladar, però semblava talment que ens fuméssim una cigarreta. Les didortes son unes herbotes recolzades als marges i de tronc color veig clar amb ratlles un xic més fosques, dubto que ara les fumi algú i aneu a saber si jo mateix seria capaç avui en dia de reconeixer-les.Com succeeix a qualsevol poble, o fins i tot les ciutats o grans urbs, la vida quotidiana estava instal·lada en una rutina cíclica, que molt de tant en tant es veia alterada per un fet diferent que trencava aquesta monotonia.Malgrat aquest aspecte, a L'Estany i als vuit anys hi havia molts motius per passar-s'ho bé cada dia. En aquesta època d'aprenentatge i constants descobriments qualsevol fet que als ulls d'un adult no tindria cap importància, per a un vailet de vuit anys era tot un esdeveniment digne d'atenció.Amb la Maria, quan l'oncle anava a segar al tros, li portàvem el dinar. Sota un sol de justícia caminàvem més d'una hora per un camí polsegós i allí sota una olivera que a penes donava ombra, dinàvem sempre el mateix, escudella, gra o cansalada, pa més aviat sec i la bota de vi calent i agre que l'oncle duia sempre a sobre.Un dia que la Maria no es trobava gaire bé, vaig anar-hi tot sol.Després de dinar. L'oncle em va dir:- Vailet, fot el camp cap el poble que està a punt de ploure i t'agafarà la tempesta.- Però si fa sol - fou la meva contesta -- Fes-me cas, ¿veus aquelles boires que venen de la banda de Santa Maria d'Oló?.- Si! però son molt lluny.Va somriure sorneguer dient-me sense dir-ho que - aquests de ciutat no en sabem res de la natura -- Creu-me i fes-me cas, ves-te'n o t'agafarà la pluja.No sens l'olor del vent humit i la flaira de terra mullada que ens arriba?Aleshores ho vaig notar, és una olor extraordinària que t'entra pel nas - per a on sino - i es percep en tots els sentits.- Sí que ho sento ara - li vaig dir - Teniu raó, me'n vaig.A mida que m'anava acostant cap l'Estany el cel s'anava ennegrint i l'olor a terra mullada, aquell aire humit ple de sensacions era més perceptible.I la vaig veure, per primera vegada vaig poder veure on començava la pluja. Davant meu, a uns vint metres - més o menys - les grosses gotes s'incrustaven dins el terra polsós del camí marcant una perfecta línia horitzontal que avançava ràpida cap a mi.No duia paraigües ni el volia, vaig deixar que la pluja m'envoltes i calés en tot el meu cos mentre aspirava a fons i agraïa el seu contacte.Vaig arribar xop a can Guardia, però satisfet. Havia vist començar la pluja per primera vegada i havia notat el seu efecte reparador i fresc.La tia i la Maria en veure'm arribar mullat com un peix no compartiren els meus pensaments, però tampoc es que rondinessin gaire. Les dones contemplen amb més benignitat les petites bajanades de la infantesa.Encara no m'havia acabat de canviar de roba que la tempesta ja havia passat, el sol brillava de nou i una lleugera boirina producte de la evaporació embellia el paisatge, tot feia olor de net, a nou.En aquestes es varen presentar en Franciscu i en Josep.- Ja has arribat? T'hem vingut a buscar per si vols venir a collir cargols, després de ploure és el moment.- Cargols? Aneu a collir cargols?- Sí! - contestà sorneguer en Josep - cargols, aquells que porten la casa a sobre i s'arrosseguen pel terra.- Que no n'has vist mai?- Sí! alguna vegada, però perquè els voleu collir?En Francesc i en Josep intercanviaren una irònica mirada. Aquests de ciutat no saben res de res, és devien dir.- Escolta'm, que no ho saps que els cargols es mengen?- No!- Doncs ara ja ho saps, vols venir o què?- Si, i és clar. Anem.Em va fer una mica de mania agafar el primer, però com a totes les coses un s'acostuma aviat i vaig acabar collint-ne un munt.En Franciscu que era el més gran i molt espavilat, va tenir la idea de fabricar-nos uns estris capaços de desenvolupar altes velocitats.La idea era molt senzilla - un cop vista - es tractava d'una construcció de fusta triangular amb tres coixinets a la base, fixes els del darrere i mòbil el davanter que era una mica més gran.Aquest anava travessat per un eix d'acer que servia de volant. Guiat amb els peus mentre ens aguantàvem d'una corda lligada als extrems de l'esmentat eix, aconseguíem a la baixada de la font del Castell, unes velocitats encomiables i més d'una rebolcada també.S'ha de tenir en compte que en aquella època els vehicles que transitaven per aquella carretera que portava a Santa Maria d'Oló o a Santa Eulàlia de Riuprimer cap a Vic si et desviaves a la dreta, era escassisim, atès que el cotxe de línia del Sagalés només arribava fins l'Estany i llevat d'alguna excepció, l'ùnic vehicle segur era el camió de Harinera de Tardienta que passava cada dijous a primera hora del matí cap a Moià.No hi havia doncs més perill que el que nosaltres mateixos amb la inconsciència propia de l'edat representàvem, atès el poc cap i menys enteniment encara que teníem sobre nostre.De més gran sempre he pensat que si es que n'hi ha algun de déu, deu ser un que és dedica exclusivament a protegir als infants de les seves entremaliadures, doncs de no ser així la majoria no hauríem arribat a adults.Un cop a baix, on començava el pla ja no seguíem, en primer lloc perquè s'havia acabat la baixada, però bàsicament ho teníem "prohibit" atès que una mica més avall hi havia la finca dels "moros". Aquesta finca era una masia, mansió millor dit que envoltada de moltes hectàrees de terreny havia adquirit un xeic àrab que hi passava llargues temporades.Hi anava amb un helicòpter - deien - que mai ningú havia vist i - deien també - que la finca estava protegida per sicaris fortament armats.L'ùnic que en sabia alguna cosa era el de Can Tuneu el carnisser, que els hi anava a dur el menjar i queviures, que no és que en parles massa de l'assumpte i no se si arribaré mai a esclarir que hi havia realment de veritat i de llegenda en tota aquesta historia, però la qüestió es que no passàvem de la font del Castell malgrat la tafaneria que ens podia envair per esbrinar tota aquesta historia.Tornant a la nostra baixada, o millor dit, quedant-nos a la font del Castell, a la riera hi agafàvem crancs de riu, d'aquells que hi havia abans no els extingissin els americans, els crancs americans em vinc a referir.Però això va ser després, l'ùnic americà que hi havia a l'Estany a l'any 53, era un Buick que venia de Barcelona alguna vegada a veure el Monestir i l'arribada de la primera Coca-Cola.Buf! Quin record més dolent en tinc d'aquella llunyana experiència. Potser perquè era calenta, o simplement perquè en aquells moments no em va agradar, però recordo que la vaig trobar horrible.Entre d'altres coses, jo només estava acostumat a veure aigua, una mica de vermut els diumenges, un xic de cava per Nadal i la festa Major, o algun traguet de vi de tant en tant, ah! i per berenar una llesca de pa amb vi i sucre o pa amb oli i sucre.Després m'hi vaig anar acostumant, com a moltes altres coses de la vida a mida que et vas fent gran.Un dels fets extraordinaris, de fet el més especial de tots, es produïa a finals de juny.Quan el blat era a punt de segar, anàvem tota la colla de nanos gairebé fins a Moià a peu per la carretera a esperar l'arribada de la màquina de batre.Ens arribàvem fins Magadins Nou, que d'una vella masia, ara s'ha transformat en un restaurant. Allí l'esperàvem i escortàvem la màquina i els segadors fins a l'entrada del poble.Aquells homes i la seva màquina, per a nosaltres, eren com éssers vinguts d'un altre planeta, tenint en compte que eren èpoques de poc viatjar i gent com aquella que anava per tot arreu, exercia sobre nosaltres una extraordinària fascinació.Després, veiem com feien els pallers. Els homes amb barret de palla, ulleres i un mocador a la cara, talment com si fossin bandolers. La màquina que amb un soroll eixordador anava llençant palla pel tub, i mentre uns recollien el gra en sacs, els altres amb les forques li anaven donant forma al paller, fins arribar a dalt.I així, era rera era, poble rera poble, cada més de Juliol, amarats de suor, tirant de bota de vi. Negres com el carbó de tantes hores sota el sol, i unes mans fortes de venes marcades i dits gruixuts. De treballador, d'home de la terra.Fou un bon estiu aquell a Santa Maria de l'Estany. Un estiu d'aquells que no s'obliden.

marzo 19, 2008

ELLS




Estic espantat, molt espantat i a més a més tinc por, d'aquesta por que t’entra per l’espinada, gelada, incontrolable. No se si em donarà temps d’explicar-vos la meva història o ells acabaran abans amb mi, no se si física però si que m’estan fent molt de mal psíquicament. Intentaré explicar-vos-ho quan més aviat millor. El pitjor de tot es que sembla que aquesta invasió en tota regla, ningú sigui capaç d’adonar-se’n, nomes jo.Haig de reconèixer que al principi no els hi vagi donar la menor importància, s’adaptaven fins i tot a l’entorn del paisatge, era un toc de color i modernitat, però any rere any anaren proliferant com els cap grossos quan plou, fins que un any em vaig adonar que eren quelcom més que un toc de modernitat.He estat durant molts anys un atent i apassionar observador de la evolució dels usos i costums de la gent, i he intentat adaptar-m’hi, evidentment, en unes coses més que en altres que no he comprés però he tolerat. 
Però ara han tornat a venir ells i en més quantitat que en anys anteriors, i se que porten males intencions, ho sé! Es un projecte a llarg termini que pretén acabar controlant i dominant la nostra societat; un projecte letal i asfixiant que lenta per inexorablement va complint pas a pas el principal dels seus objectius, envair-nos.Avui diumenge 24 de Desembre ja no he gosat sortir al carrer, però els puc veure perfectament com avancen pels balcons des de la finestra, malgrat en veurem es queden quiets, i el pànic cerval ha tornat a apoderar-se de mi. No penso sortir més de casa, no em sento segur, si ha de passar prefereixo que m’agafin a casa meva, almenys aquí podré defensar-me fins l’últim alè, i os asseguro que no m’agafaran viu, ho tinc tot previst i estudiat per quan arribi aquest moment, i no fallaré.
Quina tristesa, recordo la meva dona, els fills el meu pare, els amics, tots se n’han anat i jo m’he quedat sol, sense esperança, sense possibilitats de sobreviure. Si! Ja se que com ells podria intentar marxar, però on, si son per a tot arreu. El millor que podria fer es acabar amb tot d’una vegada, així els hi donaria una lliçó pel fet de prendre una decisió personal que ells no s’esperarien mai. O atacar primer jo, dur-me’n uns quants per davant, al cap i a la fi, a qui l’importo, aixó es el que haig de fer, enfrontar-me a ells, no podré amb tots – ho sé - però uns quants se n’aniran a l’altre barri amb mi. Aquest es el meu destí – ara ho veig clar - seré el primer màrtir de la creuada.
*
Que ha passat? - Pregunta una senyora que s’ha acostat al carrer en veure l’aldarull que hi ha.

Un senyor gran, amb bata de botiguer li contesta:

- Ai senyora, un sonat que s'ha liat a trets ambs els Pare Noel que hi han penjats dels balcons. Però no es preocupi ja l’ha detingut la policia.

-Ai senyor! Exclama la senyora, el món està ben girat

-Ja ho pot ben dir – li contesta el botiguer mentre pausadament encén la seva pipa, ja ho pot ben dir.

marzo 18, 2008

ELLS NO HO SABEN


Nomes arribar a casa seva va saber que alguna cosa no anava bé, l’holograma favorit de la seva dona havia desaparegut de la paret de l’entrada, símptoma inequívoc que se n’havia anat i l’havia deixat. Tanca la porta i engega el Videotext, apareix la imatge de la seva ja exdona, ja s’imaginava que li podia dir, però malgrat tot com un últim acte de deferència decideix escoltar-lo.

“Hola Joan, ho sento per me n’he anat, la teva maleïda no afició, aquest vici que t’ha agafat de repent et portarà molts problemes i jo, ho sento, (acompanyant d’un sobreactuat “snif”) però no vull veure-m’hi involucrada, d’un moment a l’altre vindran a buscar-te per interrogar-te i a mi podrien acusar-me de complicitat, i ho sento (“snif” un altre cop) no em sento suficientment forta en aquests moments per afrontar-ho. Adéu, que tinguis molta sort.!"

Desconnecta l’aparell i d’una potada tomba el gerro de plàstic, amb flors de plàstic de la tauleta. Estúpida! Ets com tots, millor que te n’hagis anat, pel que em servies; quan tingui ganes de fer l’amor llogaré una androide i assumpte resolt, almenys aquestes no es queixen de tot i per tot com tu, estan pel que han d’estar i ja està. Mentre mentalment ballestreja contra la seva exdona, se'n va cap la cuina i es prepara quelcom de menjar, tot i que no te molta gana vol celebrar haver-se desfet d’un mort com la seva ex. Agafa una de les ampolles d’aigua reservada per a les ocasions especial i la beu pausadament.Ah! No hi ha res com una ampolla d’aigua ben fresca, sembla que tot te un altre color, per fi, ja no hi haurà qui em digui, no facis, alló, fes alló altre, saps a qui he vist avui…., soc lliure, lliure com un ocell.

L’home s’entristeix de sobte, fins i tot ja no troba el mateix gust a l’aigua, s’acaba d’adonar que fa anys que ja no hi ha ocells i per tant no hi ha llibertat, la sensació que l’havia envaït en saber que l’havia abandonat la seva dona, l’hi havia fet oblidar la dura realitat del seu entorn i el problema al que ella al·ludia al vídeo. Era un problema realment greu, però…. No podia, era totalment impossible per a ell poder fer-ho, quan s’adreçava allí, li entrava una sensació de pànic que l’envaïa i no tenia mes remei que sortir corrents, era superior a les seves forces.Hauria de provar-ho un altre cop – es diu – sinó se que estic en perill, ella ja m’ha abandonat perquè es possible que sàpiga alguna cosa, que sigui mes que una intuïció.

Si! Haig d’intentar-ho un altre cop. Igual sense la pressió de la meva dona ara ho aconsegueixo.

S’aixeca, la caçadora se l’hi incorpora i surt al carrer, en cinc minuts arriba al lloc, esta curull de gent com gairebé sempre. Dubta uns moments però es decideix i entra. A mida que va avançant una suor freda l’envaeix, les cames li tremolen….No puc!, no puc! Exclama. Uns guardies de seguretat se’l queden mirant i ell surt corrents, esperitat cap el carrer. Durant una bona estona vagueja pels carrers, fins que finalment torna a casa seva. En arribar s’adona que la porta està entreoberta quan ell està segur d’haver-la tancat. Ja son aqui! Es diu mentre intenta retrocedir, però un home alt i corpulent l’agafa per l’esquena.- Senyor, faci el favor d’acompanyar-nos, es una formalitat de rutina, no ha de témer res.

Un hidroneumatic els transportà fins un lloc desconegut per a ell.

Allí, l’introdueixen dins una petita habitació en la que per únic mobiliari hi ha una taula i un parell de cadires antigues, una llum il·lumina tètricament l’estança. Li ordenen s’assegui i esperi…Després de deu interminables minuts, la porta de l’habitació s’obra i apareix un home d’uns quaranta anys que entra i s’asseu en una cadira davant seu.

Vol una cigarreta – li diu

–No estan prohibides?

Aquí no, aquí som els que prohibim, no els que patim les prohibicions, aclareix l’home..I, afegeix, que hem de fer amb vostè?

Res, jo no he fet res, perquè m’han dut fins aquí?

Vostè ho sap perfectament, sentencia l’home mentre dona una llarga calada a la seva cigarreta. De l’interior de la seva caçadora treu una targeta groga que en vermell du impreses les paraules T.I.J.

- Sap que es aixó, veritat?

- Sí! Hi és clar, una Tarja d’identitat de jugador.

Exactament, i és la seva que fa més de tres mesos que no ha fet servir en cap dels múltiples jocs d’atzar o plaer que l’estat posa a la disposició dels ciutadans perquè siguin feliços. Podria dir-me perquè no l’ha feta servir?

L’home empal·lideix. No ho sé- contestà – és que no ho puc evitar, és superior a les meves forces, quan m’acosto a un dels locals de joc o felicitat que l’estat generosament posa a la meva disposició, m’entra una sensació de pànic, començo a suar i les cames em tremolen, m’ofego i haig de sortir corrents, deu ser algun tipus d’al·lèrgia.

El seu interlocutor impassible, continuà amb l’interrogatori.

Però vostè, suposo que deu tenir ganes de ser feliç, de guanyar diners, practicar sexe diotronic, viatjar, ja sap, tot el que te de lúdic i que omple de felicitat la gent.

Si! Hi és clar, però ja l’hi dic que per a mi es impossible. Ho he provat, però es superior a mi. Ho sento, no puc fer-hi més.

Aleshores vostè es un perill per la comunitat.

JO! Un perill, perquè, si no he fet mai mal a ningú en la meva vida.

Li repeteixo que vostè es un perill, està transgredint el sistema i tot alló que alteri o transgredeixi el sistema es un perill en potencia s’ha de separar de la societat.

Vostè pertany a X-324 del 2035, no es el primer cas defectuós, es veu que hi havia un cap de fabricació inexpert i bastant irresponsable que produïa alteracions en els neofetus. No es preocupi, no es culpa seva.

I, aleshores que faran amb mi, - preguntà.

No li puc dir, ni es decisió meva. Ja ho sabrà quan pertoqui. Bona nit.

L’home abandona l’habitació, deixant al ciutadà sol i preocupat, li consta que hi havia gent que de sobte desapareixia i mai més se’n sabia d’ells, el que no sabia es si els eliminaven o els enviaven a algun lloc, tot i que aviat ho sabria. Es prepara doncs pel pitjor sabedor que la seva sort estava ja decidida-Als deu minuts dos homes i una dona entren en la habitació, ells l’agafen per l’espatlla mentre ella li arremanga el braç i li posa una injecció, una sensació de sopor l’envaeix i tot s’enfosqueix al seu voltant............

La tebiesa dels raigs del sol el desperta, obre els ulls i li costa reconèixer quan estava veient, un prat de veritat verd i ple de flors l’embolcalla i el cel es d’un blau intens com recordava haver vist en alguna retrofotografia digital de petit, uns ocells picolen al seu costat mentre deixen anar els seus trins, dalt d’un turó una casa de fusta amb una xemeneia que desprèn un fum fugisser sembla cridar-li. S’aixeca i travessa un rierol d’aigua fresca i neta. Al porxo un home gran de llarga barba i amb una pipa a la boca que treu més fum que la xemeneia l’espera somrient.

Benvingut a la Reserva! Li diu mentre li acosta la mà que ell sorprès i atordit encaixa.

La reserva? Pregunta.

Sí, amic meu, aixó no és el cel, es la reserva com li diuen ells, aquí hi porten tots els que tenim alguna deficiència de fabricació, la llei androiana del 2022 no els permet d’eliminar-nos. Aquí - continua – ho hem de fer tot, buscar el menjar, treballar al camp, caçar, dormir quan pertoca, patir calor, fred… no hi ha videotext, televisió, radio, diaris, politics,. policies. No hi ha res de tot aixó, aquí vivim com els primitius .

I som molts- pregunta l’home atordit encara –

Un centenar, ara els coneixerà, estem ben avinguts, i som tants homes com dones, no es preocupi són tots molt bona gent.

Aleshores exclamà l’home, aixó és com estar al paradís.

Sí! Contesta l’home de la barba mentre dona una calada a la seva pipa i deixa anar un núvol blanc de fum:
PERÒ ELLS NO HO SABEN.

marzo 15, 2008

EL MISSATGE


Es pregunta qui pot ser, qui cada dissabte a la matinada li deixa lliscar un missatge dins d'un sobre per sota la seva porta. Sap que és de matinada perquè ella s'en va tard a dormir, i a partir del primer que va rebre, vigila abans de recollir-se. No hi ha mai res, però l'endemà al matí se'l troba.I no és precisament un missatge d'amor. Bé, d'amor si, pero dir-te:"no obris els ulls si és possible i acariat amb les teves mans tan boniques, ho he somiat tantes vegades, m'agradaria veure-ho, veure-les sobre la teva pell, així, i jo estaría aquí, ningú ens veurà i jo estaria aquí, acariciant el teu sexe, poc a poc, estimada"és, dit curt i ras un missatge d'alt voltatge eròtic.
El que més intriga l'Alba, és qui pot ser el seu anònim enamorat, doncs a l'escala on viu, no hi ha cap dels seus veins que doni el tipus, que encaixi amb el contingut de les missives. Al bloc, de tres pisos amb dos a cada replà, hi habiten dos matrimonis grans al primer A i al primer B, jubilats i amb no massa salut. Aquests ja els pot descartar d'entrada. Al segon, ella al A i el B està desocupat fa m,és d'un any. Queda el tercer, a l'A, el Senyor Geroni, un pre-jubilat entranyable, de cabells i bigoti blancs com la neu. No! ell tampoc, és diu, no sembla el tipus de persona que faria una cosa així. I ja tan sols li queda el veí del tercer B, feia poc s'hi havia traslladat un estudiant d'económiques li semblava haver sentit, però tampoc podia ser, era molt jove i l'Alba frega just la quarentena, Oh! a veure si seré uns misses Robinson - es diu - convençuda que l'estudiant d'económiques era l'ùnic amb possibilitats de ser el seu anònim i eròtic enamorat. Però no pot fer res, tan sols esperar, tard o d'hora el missatge setmanal li donarà alguna pista, cal doncs esperar que passi el temps..."Sento el meu cos sobre el teu, tu em deixes fer, però m'agafes fort amb els teus braços, continuo furgant dins teu, els teus llavis cerquen els meus i les nostres llengues parlen d'amor i desig, baixes les mans i m'agafes per les natges, apressant-me, fins gairebé fer-me mal i em sento encara més dins teu, com si fóssim un sol cos, encès de passió i desig"I així setmana rere setmana, sense donar cap pista, cap senyal. L'Alba està ja més que intrigada, no sap ben be que fer i finalment decideix quedar-se de guardia el cap de setmana següent,a veure si d'una vegada pot esbrinar qui és l'autor de les missives.
*
Gairebé s'ha adormit quan pel voltant de les quatre de la matinada un sobre llisca per sota la seva porta, l'obre d'immediat, però tan sols encerta a veure unes cames que fugen escales amunt seguit d'una porta que es tanca, sense tenir l'Alba cap certessa de quina de les dues és. Decidida, puja proveïda tan sols delseu barnus i veient llum sota la porta de l'estudiant, truca al timbre. Li obre el noi proveit només d'una tovallola...Qui és? pregunta una veu femenina des del fons de la casa.Ai perdó! exclama l'Alba, és que algu ha intentat entrar a robar a casa i m'he posat molt nerviosa, ja està, sigui que sigui ha marxat corrents escales avall, no crec que torni. Perdoneu i bona nit.El noi tanca la porta amab cara estranyada i l'Alba es troba al replà sense saber que fer. La porta del tercer A s'obre i apareix el Sr. Geroni. Somriu amablement com sempre.Que li passa? la veig molt trasbalsada. Vol prendre un cafè o una copeta, li anirà bé, no he pogut evitar sentir la conversa sobre l'intent de robatori, i....L'Alba somriu. Sí, gracies, una copa m'anirà bé.L'home s'aparta i ella entra dins la casa, mentre s'asseu al sofà ellporta una ampolla de Conyac i un parell de copes. S'asseu al seu costat mentre les omple. Així que l'han volgut robar?L'Alba decideix explicar-li tota la veritat, abaixant la vista i mentre el conyac lentament va omplit de calor el seu cos, li parla dels missatges setmanals i com avui s'ha quedat vigilant tota la nit.Hi ja ha llegit el missatge d'avui?No! contesta ella sorpresa.Llàstima, diu ell, era el més bonic de tots, diu així:"M'agrada mirar-te, t'he mirat durant aquest temps, i encara que no ho sabies, jo et sentia com si ja fossis meva, si em vols fer aquest favor, puja ara mateix al tercer A, encara que tan sols sigui per a una sola nit, crec no demano molt, puja, i simplement tanca els ulls i deixa'm que t'acaricíi i, per una nit, per una sola nit, seràs de veritat meva."L'Alba aixeca els ulls i s'el mira, s'acosta a ell i abraçantlo el besa als llavis. S'ho ha guanyat Sr. Geroni, a mi també m'agrada Alessandro Baricco. Tindrà la seva nit - li diu - mentre el barnús llisca lentament fins arribar al terra...

marzo 14, 2008

EL SENYOR GERONI


Al Senyor Jeroni no li havien agradat mai les flors i menys encara els geranis, no era res personal, simplement les detestava cordialment. Però la Maria la seva dona n’estava enamorada i en tenia per tot el pis, fins i tot a llocs on és suposava que no podien créixer en condicions favorables, ella aconseguia que florissin gemosos.Eren l’enveja i l’admiració de tots els veïns i, fins i tot un dia hi varen anar els de la Televisió per fer-ne un reportatge. La Senyora Maria els hi explicava amb veu pausada i tranquil·la les característiques de totes i cadascuna de les plantes, davant la mirada atempta del Sr. Jeroni que no deia res, només somreia. Eren un matrimoni d'aquells que ningú en pot dir cap mal. 
Tenien una filla casada, eren educats i agradables amb els seus veïns, i mai havien donat cap motiu de crítica per part d'aquests, ans al contrari, la gran majoria de les dones del barri, posaven al Senyor Jeroni com a exemple als seus marits.Quan ell és va jubilar, després de tota una vida dedicada al Banc d'Anoharra, li varen donar un rellotge d'or (banyat) i una placa commemorativa que guardava com un tresor a casa seva, i amb la Maria donaven llargues passejades agafats de bracet. La gent en veurel's els saludava cofoia, feien tan bona parella, deien. 
El temps anava passant i la Maria continuava amb la seva afecció als geranis. Ell no deia rés, ja se n'havia fet a la idea, i cada vegada ni havien més de geranis, a més llocs i cada vegada més bonics, i la Maria estava que no hi cabia de goig en veurel’s. Però un dia, ella va anar a comprar a la plaça i ja no va tornar. 
El Senyor Jeroni, estranyat per la seva tardança va anar a cercar-la, però a la plaça ningú l'havia vist, ni en sabien res d'ella. Aleshores es va posar en contacte amb la seva filla, que tampoc en sabia res. Deu haver anat a casa d'alguna amiga seva i xerrant, xerrant se li ha fet tard - li va dir - per tal de tranquil·litzar-lo; però a la una del migdia quan ja feia cinc hores que havia marxat, el Senyor Jeroni va tornar a trucar a la seva filla molt preocupat, i finalment decidiren avisar a les autoritats.Durant més de tres mesos ho varen regirar tot. Policia, mossos d’esquadra, familiars i amics, participaren en la recerca, però va ser una tasca inútil, no la varen trobar per enlloc, fins que varen considerar que estava desapareguda i aturaren la recerca. El Senyor Jeroni estava molt trist i sol, però la vida continuava i malgrat la seva falta d’amor per les plantes i sobre tot pels geranis, els continuà cuitant en homenatge a la seva companya desapareguda. Si algun dia torna, que vegi que li he cuitat les plantes - deia a tothom - perquè tornarà, se que un dia tornarà, repetia incansable. I el temps continuava passant. 
El Senyor Jeroni continuava vivint sol i cuitant els geranis amb molt d’amor. La seva filla volia que anés amb ells de vacances o a passar-hi uns dies, li preocupava la seva solitud, però ell no volia. A la Maria no li agradaria que deixés abandonats els geranis, li deia.Mica en mica i en veure que ell estava bé, el deixaren fer la seva, fins que un dia, desprès de les vacances de setmana santa, a la seva filla se li va ocórrer de trucar-lo per tal de veure com estava, però en no contestar-li al telèfon, estranyada, i desprès de provar-ho deu o dotze vegades, va anar a casa seva.

Malgrat trucar tres o quatre cops, i en veure que no l'obria, provà amb la seva clau, però la porta estava tancada amb el baldó. Insistí en trucar el timbre, però no responia ningú. Va preguntar a la seva veïna, però aquesta tampoc en sabia res d’ell.

Em pensava que estava amb vostès, - li va dir - ja fa dies que no el veig.

- Doncs, no! Amb mi no era. – li contestà – ara ja molt preocupada.

Finalment, i tement-se ja el pitjor, decidiren avisar a la Policia que va tenir de rebentar la porta per tal de poder entrar a la casa. En fer-ho, una forta olor a descomposició els va confirmar el que ja es temien i, tal com s’esperaven, al ben mig del menjador i rodejat de geranis, hi havia, estirat al terra, el cadàver del senyor Jeroni.Per l’estat en que estava, era evident que ja feia dies de la seva mort.

Atac de cor, va dictaminar el forense posteriorment, va ser instantani, ni tant sols se’n va adonar.Pobre home, deien els veïns, tant bo com era, no va poder superar l’absència de la Maria, el va matar l’amor que sentia per ella.Després de l’enterrament, i un cop passats uns dies, la seva filla va fer inventari de les pertinences del seu pare, de fet, poca cosa.

Els quatre mobles i quatre coses més que tenia les va donar als Drapaires D’Emaüs, però li va saber greu donar els geranis i, després de convèncer al seu marit, un diumenge al mati els anaren a buscar amb la seva furgoneta.Començaren a baixar-los, amb tanta mala sort que un dels testos va caure per l’escala. Aleshores i, en trencar-se i escampar-se pel terra aparegueren les restes dels ossos d’una mà humana.

No va ver falta regirar molts testos per esbrinar com, quan, on i perquè havia desaparegut la senyora Maria.

EL MAG




A meitat dels anys cinquanta i havia un mag a la Gran Bretanya que es va fer molt popular, el seu joc de màgia més conegut consistia en enviar llibres a traves de les ones als seus receptors. Eren llibres petits, de contes, de receptes culinàries, de poesia o de jardineria. D'un format 15x15. Es va fer molt popular i durant gairebé cinc anys tenia una programa setmanal en una emissora de la City. Ningú s'explicava com ho feia, el Mag entrava a l'estudi, i parlava amb la gent de la radio sobre literatura, música i una mica de tot, aleshores, en un moment donat, enviava a un oient, al que a ell li semblava un llibre a través de les ones i aquest el rebia. S'havia comprovat moltes vegades i no hi havia manera de trobar el truc, si és que n'hi havia. 
Els receptors dels llibres no tenien res a veure amb el Mag, i eren - aixó sí - oients de la emissora, i el llibre que desapareixia de la emissora i apareixia a casa de l’oient era el mateix, aixó si s’havia comprovat.Quan va sortir la televisió li varen demanar al Mag que fes el mateix, tenia el seu que, en directe veure com un llibre desapareixia i anava a parar a casa d'un televident, era molt més atractiu que no pas quan ho feia per la radio. Ell es mostrava reticent, però davant la pressió i els dubtes que generava la seva negativa a fer l'experiment per la televisió, finalment ho acceptà.Fou un fracàs, no hi ha haver manera d'aconseguir enviar ni un sol llibre, i la capacitat del Mag d'enviar-los a traves de la radio quedà en entredit, fins el punt que li varen rescindir el contracte i el programa, i el Mag decebut es retirà a la seva granja de Sussex. Havia guanyat prou diners per viure de renda la resta de la seva vida i tal i com havien anat les coses, considerà que era el millor que podia fer.No va tornar a actuar mai més i res se’n sabia d'ell, fins que uns anys més tard a ran d'una actuació d'un famós Mag nord-americà a Londres, una periodista es va recordar d'ell i el va localitzar.
Es mostrà reticent a parlar però finalment i davant la insistència de la periodista accedí.Parlaren duran més de dues hores del temps passats i una mica de tot, ell insistia que no hi havia truc que els llibres es traslladaven a través de les ones de la radio i no entenia perquè no passava el mateix a la televisió. Però un dia i vaig caure-hi, li va dir a la periodista, i era obvi, tan obvi que ho hauria d'haver comprés des del primer moment:

La radio és cultura, per aixó passaven els llibres.......

marzo 12, 2008

EL CICLE ECOLÒGIC

El descapotable avançava a gran velocitat per la carretera estatal A-200 SBD, donava la sensació que l’havien feta tan sols per l’ocupant de l’automòbil que portava un bon grapat de quilòmetres sense creuar-se ni avançar a cap altre vehicle. La ràdio informava que una tempesta s’acostava i així ho certificaren unes grosses gotes que començaren a petar al parabrises del vehicle.El conductor va reduir la velocitat i prement el botó corresponent, la capota és va tancar lentament. Sembla que va de veritat – és va dir – ja era hora que les boires deixessin anar d’una punyetera vegada un bon ruixat, sobretot perquè després de gairebé tres mesos sense caure ni una gota, ja feia falta i no crec que ningú protesti perquè ara es posi a ploure.L’home tornà a prémer l’accelerador, després de gairebé tres hores al volant la bufeta el començava ja a importunar, però en aquesta carretera no hi havia un àrea de servei ni per casualitat, d’acord que estava en una de les zones mes despoblades del país, però això no era obstacle perquè de tant en tant els serveis mínims estiguessin garantits. Sort que l’havien avisat abans de sortir i portava el dipòsit ple de benzina, l’avi que li va dir, va ésser molt convincent.Jove, fins arribar a Gran Canyon no hi ha una sola àrea de servei, i això vol dir més de quatre-cents quilòmetres sense trobar res que és bellugui, llevat de conills, corbs, i voltors, ah! I procuri no tenir cap avaria, perquè el mòbil no li servirà de res, les antenes repetidores són per les zones civilitzades, i on vostè va està deixat de la mà de Déu des que aquest va crear el món.- Molt poderoses – continuà – deuen ser les raons que el porten a agafar aquest camí, allí, tan sols hi van els que fugen o els que cerquen quelcom molt personal i, al cap i a la fi, ambdues coses porten al mateix lloc, vostè sabrà que es fa, però vagi en compte.Mentre pensava en les paraules de l’avi, el cotxe continuava devorant l’asfalt, tenia raó el vell – va pensar – Fugir o cercar, ell feia ambdues coses, fugia del monstre que havia creat i cercava la llibertat que ell mateix havia contribuït a minvar, però ara ja havia pres la decisió, s’havia escapolit i Gran Canyon era un dels pocs llocs on estaria de moment, sa i estalvi.Un indicador a la seva dreta el va distreure dels seus pensaments.A deu quilòmetres, el Gran Steak li oferia els seus serveis de tot tipus, vaja, com una espècie d’oasi per l’automobilista. L’avi no n’hi havia parlat, però el lloc existia i era idoni per aturar-se, la bufeta l’apressava casa vegada més i l’agulla de la benzina estava a un quart i escaig de capacitat. Sí! seria millor aturar-se i de passada descansaria una mica, que també li aniria bé.La distància que el separava de l’àrea de servei va transcórrer ràpidament, però en arribar, oh decepció!, el Gran Steak estava tancat i per la seva aparença atrotinada i abandonada, era més què evident què duia així molt de temps.S’acostà a la porta d’entrada, aturà el motor del cotxe i baixà. Donà una ullada al seu voltant. L’aspecte era d’abandonament total, els batents de la porta d’entrada havien oblidat la seva posició horitzontal i penjaven indolents, sotmesos al brandeig del vent, mentre, part del sostre s’havia ensorrat i del que n'havia estat una benzinera de la “Shell” tant sols en quedaven les restes, el rètol penjava també, però estava partit per la meitat i l’herba ho havia envaït tot. Sí! Era evident que feia molt de temps que el Gran Steak havia tancat les seves portes i abandonada la seva activitat, aspecte que tampoc és què sorprengués molt a l’home, donada la nul·la activitat que és detectava a la zona, de fet, seria si més no curiós saber qui va ser l'agosarat que va decidir instal·lar-se en aquell lloc, llevat que en altres èpoques el trànsit fos més fluid.En fi – és va dir – ja que he arribat fins aquí, el millor que puc fer és satisfer la necessitat més urgent que és la d’orinar.Va registrar minuciosament la zona que ocupava en un radi de tres a quatre metres quadrats al seu entorn. En el primer resultat de l’examen ocular no va percebre cap detector ecològic, malgrat tot decidí realitzar una segona inspecció més a fons, no volia problemes, però el resultat va ser el mateix, aparentment no n’hi havia cap; de fet, difícilment n’havien pogut posar algun en una zona tan inhòspita com aquesta. A més, ell, que n’era el pare de l’invent no tenia cap constància de la seva col·locació en zones deshabitades. Maleït invent – és va dir – en mala hora vaig decidir acceptar la tasca de crear un monstre semblant, i a més, un d’ells és va emportar la meva dona, per això estic aquí fugint de tot aquest disbarat, obsessionat, cercant detectors on segur que no n’hi ha.Un cop acabada de manera definitiva la seva revisió de la zona, és baixà la cremallera del pantaló i començà a orinar.Quin descans – es va dir – ja no podia més.De sobte, un zum-zum a la seva esquerra el va alertar. Empal·lidí. Sabia què era aquest maleït zumzeig, i és va quedar totalment quiet, era qüestió de no posar-se nerviós i no li passaria res greu, si no perdia la calma, tot aniria bé. Ella la va perdre i per això la màquina va actuar, maleït invent! Semblava impossible que en un lloc tan aïllat com aquest l’haguessin instal·lat, a no ser que...Va donar una ullada al seu voltant i aleshores s’adonà que uns metres enrera un indicador l’avisava que era a l’Estat d’Arkansas.Merda! – és va dir – ja he traspassat l’Estat, s'havia preocupat tan de registrar el terra que havia oblidat el més elemental, donar una ullada al seu entorn menys proper.I això volia dir que estava dins d’un Estat Ecològic Protegit en la seva totalitat, per tant, la instal·lació de detectors era obligatòria des de feia un any, normativa, a la que ell s’havia oposat des del primer moment, doncs era conscient del perill que representava. S’havien produït massa casos d’errors com el de la seva companya. Però ells no li varen fer cas. "La preservació ecològica és el primer" – li varen dir – i per això i, per altres coses, és pel que havia deixat la seva feina i, ara, aquest maleït detector l’havia localitzat.Era estrany, però no havia aconseguit trobar-lo, en canvi ell si que l’havia detectat. Devia ser de l’última generació.El zum-zum provenia d’un petit periscopi que havia emergit de sota uns matolls, estava perfectament camuflat i per això no havia aconseguit detectar-lo.A la part superior del cilindre d’uns trenta cm d’alçada hi havia un petit canó de raigs làser i d’alguna part del mateix sorgí una veu metàl·lica que en un to monocord va llençar un missatge molt poc tranquil·litzador...

"BONA TARDA! AQUEST ÈS UN PRIMER AVIS PER A L'INFRACTOR. ESTÀ CONTAMINANT UNA ZONA ECOLÓGICA PROTEGIDA, DEIXI DE FER-HO IMMEDITAMENT O SERÀ DEGUDAMENT SANCIONAT D’ACORD AMB LA LLEI 1223 PARAGRAF 12 DEL VIGENT REGLAMENT INTERTERRITORIAL DE L’ESTAT D’ARKANSAS"

L’home recollí el seu penis amb molta cura, estava suant, la mà li tremolava i, aleshores..., aleshores, va passar el que més temia, el que no havia d’haver succeït mai, l’última gota, la maleïda última gota és va escapolir, la va veure baixar com si ho fes a càmera lenta, per ell, va tardar una eternitat en arribar al terra, però ho va fer i, aleshores és va sentir un lleuger-ís-sim “plop” quan va caure dins el petit bassal que havia format la seva pròpia orina.Transcorregueren tant sols uns segons, que per ell és feren eterns fins que l’artefacte llençà el seu segon missatge.

"SEGON I ÚLTIM AVÍS. OBSERVO QUE MALGRAT L’ANTERIOR ADVERTÈNCIA, HA CONTINUAT CONTAMINANT LA ZONA PROTEGIDA, PROCEDEIXO DONCS A SANCIONAR D’ACORD A L’INSTRUCCIÓ 1234.PROCÉS ACTIVAT"

L’home estava engarrotat, intentà de moure’s, sortir corrents, però ja era tard, estava enfocat i localitzat, el canó del làser va disparar al seu cap que va volar en mil trossos. Ja estava mort en caure al terra, mentre, l’aparell va emetre el seu tercer i últim missatge.

"LAMENTO EL FET D’HAVER HAGUT DE SANCIONAR-LO, SI DESITJA PRESENTAR ALGUNA RECLAMACIÓ TRUQUI AL 00110.12 DEL DEPARTAMENT DE CONTROL ECOLÒGIC DEL COMPTAT. BONA TARDA"

L’aparell és va tornar a recollir dins el seu cau, esperant que arribés la següent víctima de la burocràcia informatitzada.Un corb va cuclejar des del sostre del Gran Steak i els voltors començaren a planejar per sobre del seu sopar. Mentre, la tarda queia lentament sobre l’àrida terra d’Arkansas i, com si d'un llarg “travelling” es tractés, el Gran Steak s’anava fent petit amb el cos a terra del nostre home al costat del seu vehicle.Mentre, l’ombra del capvespre confonia les imatges en una sola mitja llum i els voltors cada vegada més a la vora ensumaven ja la seva presa.El cicle ecològic estava a punt de tancar.

marzo 10, 2008

DE VAQUES




La vaca boja

Un matí de primavera, la vaca boja anava pasturant per un prat, i en veure a les altres dues, la cega i la de la mala llet, se’n fotia d’elles.- Ei! Vosaltres no sou tan famoses com jo, els hi retreia, mentre les seves extremitats posteriors li fallaven estrepitosament. Sou molt més antigues que jo (reblava) i ni tan sols heu sortit per la televisió; gairebé ja ni es parla de vosaltres, i, en canvi jo estic de plena actualitat, no hi ha dia que no parlin de mi.- Que hi teniu a dir?.- No us dono enveja?La vaca de la mala llet la va mirar de reüll, però no li va fer ni cas – li queden tres telediaris (es va dir) – i continuà pasturant tranquil·lament, però la vaca cega, alçant el cap como si talment l’estès veient, va dir-li:-Escolta’m vaca boja, i escolta’m bé, potser si que tu actualment ets més famosa que nosaltres, però el que si et puc dir, es que a nosaltres ens ha creat la inspiració dels poetes i a tu la dèria dels homes.- I que? Preguntà la vaca boja, a qui ja li fallaven també els rems davanters i amb prou feines s’aguantava dreta.I contestà la vaca cega: Doncs que fins ara, els poemes han sobreviscut sempre a les dèries dels homes. I abaixant el cap, continuà pasturant impertorbable davant la mirada aprovatòria de la vaca de la mala llet.
--
Les vaques
--
I succeí que un dia, anaven pasturant per un Prat, la vaca cega i la de la mala llet, l’una al nord i l’altra al sud. Com aquest no era molt gran, mica en mica s’anaren acostant tot menjant herba, fins que, en arribar el moment de creuar-se, l’una que no hi veia i l’altre que estava emprenyada, s’ignoraren totalment continuant cadascuna el seu camí, perdent-se doncs un moment històric per intercanviar parers sobre llurs poemes que les havien fet immortals arreu del principal.I és que, les vaques no estan per la poesia i els poetes, i malauradament, la majoria de la gent, tampoc.

marzo 05, 2008

DES DEL SAFAREIG


Des del safareig del meu pis veig passar la vida.
Sóc un observador amagat darrera els rectangles de formigó que em separen de l'exterior. És com una presó invertida, un segon pis que permet la visió global del meu entorn. Gaudeixo d'una situació privilegiada que em permet tenir-ho tot controlat, escoltar les converses de la gent, observar-los i agafar paraules soltes al vent, com si fos una espècie de voyeur de la vida que passa sota meu.Dues dones fa més de mitja hora que estan xerrant. Una li està explicant a l'altra les desgracies de la seva filla: "És que el meu gendre é un barrut i un poca-solta. I mira que la vaig avisar la nena, ves en compte que no m'agrada gens aquest noi, que jo tinc experiència i se el que em dic, però ja saps com és el jovent d'avui en dia, es pensen que ho saben tot i no saben res, ni et fan cap cas, i mira ara el que li passa.- I que ho diguis Maria - assevera l'altra amb to de complicitat.Finalment i després d'acomiadar-se set o vuit vegades, les dues dones se’n van cadascuna cap a casa seva. Mentre, passa l'Antonio que ve de comprar el diari i com sempre xerrant amb ell mateix. Em pregunto si li agradaria saber que l'he fet sortir en un conte que he escrit, o ans al contrari si és sentiria ofès, i em pregunto a mi mateix fins a quin punt un te dret a explicar la vida dels altres sense el seu consentiment. L’Antonio és el que ara en diuen un “border line”, però a mi m’agrada molt xerrar amb ell, parlem sobre tot de futbol, puig es un fanàtic del Sabadell. Ara, quan t’atures a xerrar amb ell, agafa-t’ho amb calma, puig comença i mai acaba, però és molt bon jan i no em costa res donar-li conversa.A tot aixó, els de la fruiteria de l'altra banda del carrer estan pintant l'interior, han tret les taules i prestatgeries al carrer i qui més qui menys quan passa per davant i dona una ullada. El drapaire de la pipa puja empenyent el seu carretó curull de deixalles, mentre la pipa treu fum com si d'una màquina de tren amb un sol vagó es tractés. Un somier, un escalfador i una munió de ferralla variada és el seu botí. Tot aprofitable, aixó si que és reciclar.En Miquel, el veí del primer, ha tret al gos a fer les seves necessitats. En mirar cap amunt em veu i saluda, li retorno la salutació, mentre m'obro una cervesa.Continuo contemplant el meu entorn, és la vida que va i bé en les seves petites cuites quotidianes.
Dono una glopada a la cervesa quan sona el telèfon, és l'Anna P. diu que no ve a dinar, que menjarà qualsevol cosa al costat de la perruqueria. Li ho dic a Nuri que em comenta que precisament avui hi havia un dinar dels que a ella li agraden. No et preocupis que no passarà gana - li contesto.Mentre va passant el temps i els petits esdeveniments, em sento con una espècie de petit Déu controlador de l'espai inferior, tot i que de fet, fer de déu és fàcil, es tracte tan sols de mirar i no fer res, no comprometre's en res. És un tipus de feina que no comporta cap responsabilitat.
Mentrestant, el dissabte avança lentament i la vida ho fa també parsimoniosa seguint la seva cadència. Aixeco els ulls per comprovar si surt el sol d'una punyetera vegada mentre demano a crits la dimissió d'en Mauri. Sol i calor, havia dit la nit abans i portem tot el sant dia ennuvolat i més aviat fresqueja. En abaixar la vista observo a la senyora del gos vell que està fent el mateix que jo, però des d'un cinquè pis i davant mateix de casa meva. Em molesta, encara te més controlada la situació que jo, que ja no sóc l’únic del barri que vigila. Sempre hi ha algú que està per sobre teu, que controla tot el que tu controles i a més a més a tu mateix.I és que tots plegats som actors permanents, secundaris o protagonistes - depèn del moment que ens pertoqui - d'aquest espectacle estrany, fascinant i tediós alhora que és la vida.

marzo 03, 2008

LA VISIÓ


.

Era una nit dantesca. Llamps i trons acompanyats d’una pluja persistent i una molesta boira impedia destriar la visibilitat més enllà de quatre o cinc metres. Una nit per quedar-se a casa tranquil·lament en comptes d’anar per la carretera, és deia l’home que conduïa l’automòbil.Anava poc a poc, com a conductor experimentat sabia dels risc de la carretera en aquestes condicions, però tenia ganes d’arribar al seu punt de destí, a penes li quedava un centenar de quilòmetres i coneixia bé la ruta, per tant, tant sols era qüestió d’anar amb cura – és va dir – i més o menys dins d'una hora i quart seria a casa seva. Dos mesos fora de casa era massa temps i tenia ja ganes de veure a la seva dona i els fills.
Anava donant voltes a aquests pensaments, quan malgrat la foscor i la boira, abans d’arribar a la doble corba la va veure. Era molt difícil no veure a una noia rossa i angelical, embolcallada dins d’un vestit de núvia de gasa i que malgrat estar amarada, resplendia amb una estranya fosforescència. Reduí la velocitat de l’automòbil i s’aturà al seu costat.La noia era molt bonica i li somreia.
- Bona nit! – li va dir, i gràcies per aturar-se. Li faria rés acostar-me al poble més proper, és que hi ha hagut un accident després de la corba, una parella de nuvis s’ha estimbat en el seu cotxe, una enorme pedra s’ha després i ha quedat aturada al mig de la calçada, no han pogut evitar-la i han xocat contra ella, crec que han mort tots dos.L’home empal·lidí, i començà a suar grosses gotes fredes, havia sentit explicar tantes vegades aquesta història, i mai se l’havia cregut. Bajanades, deia, però ara, tenia a la noia allí, mullada i vestida de núvia. No sabia que fer, però finalment és va decidir...
- Pugi, l’acostaré al poble més proper, és a un parell de quilòmetres d’aquí.La noia és va asseure al seu costat.
- Gràcies, és vostè mol amable, em dic Alba, ah! I vagi en compte en arribar a la corba, recordi que hi ha la pedra al ben mig de la carretera, si passa pel costat esquerra li serà més fàcil esquivar-la.
L’home arrencà l’automòbil suaument i, en efecte, en arribar a la corba i tal com li havia dit la noia al mig hi havia la pedra, aturà el vehicle, baixà i donà una ullada al seu entorn, però no hi havia cap senyal d’accident ni del suposat vehicle, ni dels suposats nuvis. És va somriure. De fet era lògic, de l’accident que parlava la noia vestida de núvia ja en feia temps, molt de temps.En donar-se la volta per tornar al cotxe, la noia havia desaparegut. No el va sorprendre tampoc, seguint el fil de l’historia era fins i tot lògic.
En tornar a pujar a l’automòbil s’adonà que ni tant sols el terra del cotxe, ni el seient on s'havia assegut la noia, estaven mullats. Uf! – va pensar – mai més me’n riuré quan m’expliquin histories d’aquestes.Arrancà el vehicle i arribà fins el poble, tenia d’avisar de la pedra per tal que la traguessin, no fos que algú hi prengués mal, el detall de la noia, el va ometre. Per què ho havia de dir, tampoc el creurien, com a molt aconseguiria intercanviar alguna mirada de complicitat amb algun dels ocupants habituals del bar i rés més. Aprofità ja que era al Bar per trucar a la seva companya i avisar de la seva arribada.
Va prendre un cafè i continuà el seu camí. La boira estava escampant mica en mica i la visibilitat havia millorat bastant, va prémer una mica més el pedal del gas, tenia una llarga recta pel davant que li permetria recuperar part del temps perdut. En arribar al final reduí la velocitat i en entrar a la corba, el cotxe en trepitjar una taca d’oli i després de donar varies voltes com una baldufa es precipità per un barranc. En arribar a baix, l’automòbil era ja un pilot de ferros recargolats i l’home estava moribund.
Una figura fosforescent aparegué flotant per sobre del vehicle. Anava vestida de núvia i el seu vestit estava amarat. Era rosa i angelical, però ara somreia cínicament.
Estúpid – li va dir – No et creguis mai les histories fantàstiques que expliquen sobre aparicions. Solen ser falses. Imaginacions de la gent.
I el seu riure gutural i fantasmagòric ressonà enmig del silenci de la nit.....

L'HOTEL



I ara suposem per un moment que us començo a explicar tota la veritat d'allò que va succeir abans, tot i que us tinc de confessar que no se exactament quan va succeir, ni tampoc en quines circumstàncies en concret s'esdevingueren exactament els fets que a continuació us passaré a explicar. Entenc perfectament i en soc plenament conscient que no soc gens explícit, qüestió greu quan un hom pretén explicar una historia, però és tot quan puc dir immers com estic en una angoixant situació de trasbalsament mental, que espero pel meu bé, sigui transitòria, aspecte que tampoc us puc aclarir atès que ni jo mateix se exactament en quin punt exacte estic ubicat dins dels caos mental que m'envolta en aquests moments.Tot i així, en primer lloc i si us decidiu continuar en la lectura d'aquest text, tindreu un problema fonamental:¿Com ho sabeu que us ho estic explicant tot?Ja ho aviso d'entrada perquè en aquest sentit no hi hagin malentesos, que tot no ho penso explicar, i es i serà així perquè per més que un ho intenti mai ho acaba explicant tot, el subconscient pot més que els conscient i genera una espècie de barrera, de duana mental que frena expressions, detalls i moments concrets.Per tant malgrat es tracti d'un acte de voluntat de sincerar-me amb vosaltres, ja se que no ho aconseguiré mai del tot.En el fons deixem-ho doncs en que només estaríem parlant d'un bon propòsit, d'un enunciat de bones intencions i d'un intent honest de ser el màxim d'explícit possible..No us sorprengui doncs que més endavant, si encara conserveu el vostre interès per aquesta lectura, caigui sovint en contradiccions més o menys aparents, incongruents fins i tot, que tampoc us hauria d'estranyar, menys encara estant com esteu avisats des d'un bon començament, però tan en un cas com en l'altre, ambdues circumstancies poden ser veritat o a lo millor a l'inrevés, o quedar-se en una veritat a mitges, o en una mentida a mitges, o que cap de les dues ho sigui. Diguéssim que teniu el cinquanta per cent de possibilitats d'encertar-ho.No se doncs si ho arribareu a esbrinar ni tampoc si realment arribaré a interessar-vos suficientment perquè tingueu interès en fer-ho, també es cert, que reconec no os ho posaré fàcil, però aquesta és la gràcia del joc que us estic proposant, una espècie d'endevinalla d'aquell joc tant vell del veritat o mentida, o de la mitja veritat, o de la mitja mentida, o potser en alguns casos de la veritat total o de la mentida total.I si parlem de la veritat, acabem de trobar-nos amb el primer topall, de fet acabem d'arribar al primer dels problemes de fons de tota aquesta qüestió.De quina veritat estaríem parlant?En principi és palès que n'hi ha només una, immutable, definitiva, aquella que ningú coneix malgrat atribuir-se-la tots, però aquesta no em val, ni tampoc us ha de valer a vosaltres, siguem clars, la veritat per si mateixa és una veritat intangible o més aviat una veritat inabastable.Oblidem-la doncs i anem a la recerca del concepte veritat que més o menys podem arribar a entendre. Podríem dir que és com un puzle del que cadascú en te una peça i fins que no s'ajunten totes, no arribem a tenir la veritat absoluta, aspecte o possibilitat que ja es veu d'entrada que és pràcticament impossible i caldria començar a oblidar doncs com a tal la recerca d'aquesta veritat absoluta i quedar-nos amb les engrunes, o les restes del mirall, o les restes del puzle, fins ajuntar una part encara que sigui petita que ens permeti més o menys arribar a una part de la nostra veritat.Fixeu-vos que quan succeeix un fet determinat (ja hem quedat que només n'hi ha una de veritat) però que depenent de cadascú i ja des del primer moment, aquesta varia substancialment i entrem dins del complicat món dels matisos i les apreciacions més o menys subjectives, que en aquest cas s'embranquen en una dispersió personal en cada cas que sovint allunyen uns i altres del concepte que inicialment podríem considerar la situació més propicia per acostar-se a aquesta sempre suposada veritat. D'entrada si en aquest fet i participen quatre persones - per exemple - ja en tenim quatre de veritats, totes tan correctes o incorrectes com vulgueu, puig d'aquestes quatre persones, cadascuna d'elles us explicarà i afirmarà convençuda que la seva és la única i autèntica de totes les veritats hagudes i per haver, i segurament, bé, segurament no, segur que cap d'ells està en possessió de cap veritat, però cada un en canvi la defensarà aferrissadament convençut de tenir-la. Tenint en compte doncs que ni un mateix per més que honestament ho intenti o s'ho cregui arriba mai a ser realment objectiu, considerem que us explicaré una historia que possiblement sigui veritat tota ella, o que només sigui veritat en una part i en l'altra inventada, o potser no sigui veritat res, que tot plegat no sigui més que una simple invenció més o menys basada en uns fets reals o no.Soc a Praga, o millor dit, vull dir que m'agradaria o que voldria ser a Praga, però no hi he estat mai i estic convençut que es notaria massa, últimament hi ha molta gent que i va de vacances o simplement a passar-hi un cap de setmana, i tot i que la primera obligació del turista actual (que no viatger) es anar a qualsevol lloc sense assabentar-se de res, ni fixar-se amb res, coma molt malbaratar un rodet de fotografies típiques i tòpiques amb les que entabanar als seus veïns, coneguts i familiars.Malgrat tot hi ha la possibilitat que hi hagi anat també algun viatger i aquest si que de seguida s'adonaria del meu palès desconeixement de la ciutat on se suposa que estic, per tant, deixem-ho en que voldria estar a Praga però en realitat estic a casa meva, assegut davant del meu ordinador intentant començar a explicar aquesta història. Però és que en realitat tampoc estic a casa meva ni tampoc tinc en aquest moment cap ordinador al meu abast.Quedem doncs que no soc a Praga, però tampoc soc a casa meva, el cas i les vivències que us passaré a narrar podrien o segurament tindrien d'estar ubicades en un lloc geogràfic concret, Anoharra.Aquesta ciutat invertida no és ni millor ni pitjor que moltes altres ciutats on un hi podia haver nascut o viscut, però es la que m'ha tocat - em sembla - i com ens passa amb moltes de les coses que ens envolten, amb el pas dels anys no he tingut mes remei que acabant acostumant-m'hi.No podreu dir que no soc sincer si us dic que Anoharra és una ciutat molt més lletja que Praga, i no ho dic perquè si, si més no, això us ho dic i ho se perquè un també veu la Televisió i pel·lícules on hi surt la capital de Txequia.Bé, estem doncs d'acord en que Anoharra no te punt de comparació amb Praga, de fet, no és que tingui gaires punts de comparació en positiu tant amb aquesta com en altres ciutats importants d'arreu del món i, si en canvi molts en negatiu. Ho sento per la gent que hi viu, però així ho veig i tampoc no cal amoïnar-s'hi gaire, de ciutats molt pitjors n'hi deuen haver també - suposo -Anoharra no te ben ver allò que en termes corrents en diríem un riu com cal, bé! si que més o menys en te un, el Ripoll, que de fet, més que un riu es una espècie de claveguera que hi passa pel costat, ple d'horts conreats per jubilats i aturats i antigues fàbriques en runes, reflexa de la decadència del món del tèxtil, anys enrera símbol pujant i vital de la ciutat, que curiosament tenia com a símbol d'aquesta puixança tan vital les seves xemeneies fumejant, inequívoca mostra de contaminació atmosfèrica contemplat des del punt de vista de l'època actual i, en canvi, considerat en aquella època com a signe vital de força industrial, quan encara no s'havia inventat la consciència ecològica i es tractava només de generar llocs de treball per produir al preu que fos, aspecte que almenys hem après a exportar a altres països menys desenvolupats de manera que no es contamini el nostre habitat, però sense evitar que l’hàbitat global continuï contaminant-se dia a dia sense solució urgent i apressada, sotmesa aquesta solució als interessos del capital voraç, depredador, insolidari, mesquí, miserable i cínic.El suposat riu del que us estava parlant, s'arrossega mandrós i ple de merda amb certa indolència per la banda esquerra de la ciutat si aneu de baixada, o per la dreta si hi pugeu. El fet que passi per allí baix, a part que és per on ho fa, ho és també perquè no hi hagi problemes quan les freqüents crescudes de la tardor, tot i que de la última de veritat en fa ja més de quaranta anys.Ponts si en te, tres o quatre, però ja es veu de seguida que no és el mateix que els ponts que tenen a Praga, Paris o d'altres ciutats, un altre fet diferencial que assevera la meva teoria en la comparativa negativa, a pèrdues d'Anoharra amb altres ciutats.¡París!Acabo d'anomenar París.De Paris si que us en podria parlar, hi he estat bastants vegades però com no m'hi fixo amb les coses, em costaria molt situar carrers, places o barris en el seu context de manera que la narració dels fets sembles coherent, o fos coherent. Sí! ja ho sé, podria connectar-me a Internet i treure'n la informació que vulgues o simplement agafar un plànol de la ciutat per narrar tota l'acció, però no si val a tirar de la informació treta de la xarxa o d'altres novel·les per citar aquests punts determinats, com bars o botigues o qualsevol altre punt de referència puntual.Las ciutats s'han de patejar i per sobre de tot olorar-les, és la única manera de conèixer-les si t'hi estàs el temps suficient, i tot i així sempre hi ha un munt de petits detalls que se't poden escapar, és allò que us deia abans de la diferència entre turista i viatger, perquè cada ciutat te la seva olor particular, és el seu fet diferencial més important, superior a monuments, carrers, places, avingudes o d'altres trets característics. I aquí si que em perdria del tot i la narració per el lector que conegués mínimament la capital de França es faria totalment inversemblant, per no dir decebedora, o per no dir-ho clarament: patètica.Deixem doncs que la narració dels fets es desenvolupi en un marc que en aquests moments no se honestament quin és, ni Praga, ni París i, en realitat tampoc Anoharra. Perquè totes les divagacions que he anat fent fins ara tenen una arrel molt més profunda, una raó de ser angoixant i desconcertant.De la mateixa manera que en un moment determinat una persona dona voltes a les paraules o itera en excés mentre troba la resposta adequada, això és exactament el que estic fent en aquest moment. Porto unes quantes pàgines divagant perquè estic molt preocupat. En aquest precís moment, a ma, estic intentant escriure, donar voltes a les paraules, entrellaçar-les, per intentar trobar una resposta que no apareix per enlloc i no tinc més remei que confessar-vos que:No se qui, ni on soc.Aquesta es la única veritat absoluta que us he explicat fins ara, i dic absoluta perquè en aquest precís moment, quan la tinta del bolígraf que acaba de escriure precisament aquesta paraula encara no s'ha assecat, soc conscient que és la única, de fet ho sé des que he despertat avui de matinada, me n'he adonat de seguida un cop m'he tret de sobre les bromes del son, i malgrat tot reconec que només se quan us acabo de dir: no se res de mi, ni com em dic, ni d'on soc, ni n visc, no se res.A partir d'ara doncs, us agrairia que féssim junts el camí d'intentar recordar el meu passat, de intentar descobrir qui soc realment i aquest lloc on estic en aquests moments que és la única certesa que tinc, on carall és.Són les sis del matí i plou. Aixó és tot quan sé en aquest precís moment.Des que m'he despertat aquest matí, o millor dit aquesta matinada, atès que encara és negra nit, no aconsegueixo recordar res més, ni qui ni on soc, ni que carall faig en aquesta habitació on hi resto voluntària o involuntàriament reclòs. Tot quan m'envolta, començant per a mi mateix m'és totalment desconegut.Estic despert, aquesta és una de les poques certeses que tinc. Me n'he cerciorat pessigant-me fins al punt de fer-me mal, per convencem que no era un mal son, producte d'una mala nit, però és tot quan sé fins ara, que estic despert, i que no hi ha manera de ser capaç de recordar res més.És una situació estranya però real, que espero tingui alguna explicació raonable d'un moment a l'altre. Sí ho és en canvi - de real - quan veig, atès que soc capaç de identificar quan contemplo al meu entorn.Estic instal·lat en una habitació funcional, asèptica. Hi ha un llit de matrimoni, dues tauletes de nit un televisor sobre una tauleta i al costat la cambra de bany. El terra és de moqueta gris clar i els quadres - litografies de Van Gogh - tant asèptiques com la resta de l'habitacle.Trist destí - em dic - el d'en Vincent Van Gogh, tota una vida sense vendre ni un quadre i anys després de la mort, la seva obra ha acabat en els grans museus, en mans de col·leccionistes adinerats, o en forma de litografia penjada a qualsevol lloc i amb un vidre al davant per que sigui més pràctic el fet de treure-hi la pols. Em temo que cap dels conceptes esmentats els arribaria a entendre del tot.Es curiós, no recordo ni qui ni on soc, però en canvi se perfectament qui és, millor dit, qui era aquest pintor impressionista. La veritat és que a cada segon que passa estic més confós i no entenc res de res.Totes aquestes constatacions que he anant esbrinant de l'entorn pel que estic envoltat, o potser seria millor dit en l'entorn en que estic dipositat, m'han dut a la conseqüència lògica de deduir sense cap excés de imaginació que estic instal·lat en la habitació d'un hotel. Podria ser un hospital de luxe, però no, es la habitació d'un hotel de tres o quatre estrelles. Segurament de quatre.Miro per la finestra.Tot el que puc visualitzar és un carrer estret i antic, ranci més aviat. En estar situat al bell mig del mateix, no observo cap placa amb el seu nom que em permeti identificar-lo. És un carrer qualsevol, que pot pertànyer a qualsevol ciutat de qualsevol país europeu. Bé, almenys se que estic en una ciutat o una població mitjana o gran o això em penso, atès que a les poblacions petites no solen haver-hi hotels, o normalment estan ubicats a l'entrada a peu de carretera, amb un bar de cambreres al costat per satisfer les apetències dels viatgers més necessitats de plaers carnals. De totes maneres no importa massa aquest aspecte, el cert, és que aquí comença i s'acaba el punt de coneixement que fins aquest moment tinc del meu entorn.Vaig a la cambra de bany, la cara i part del cos que es reflecteixen al mirall em son totalment alienes, no tinc més remei que reconèixer sense embuts que soc un perfecte desconegut per a mi mateix. Però estic segur que soc algú amb nom, cognoms i un passat que en aquest moment per més que ho intento no aconsegueixo recordar. No hi ha tampoc res que en podríem considerar d'us habitual en un hoste d'hotel normal. Ni tan sols coses tan elementals com pinta, raspall de dens, colònia, etc.Res de res.No se tampoc si la nit anterior vaig beure més del compte, o alguna droga m'ha deixat en aquest estat d'amnèsia que espero sigui temporal.Recordo haver llegit en algun diari que segons quin tipus de prostitutes després d'haver ofert els seus serveis, droguen als clients mentre dormen i aprofiten per prendre'ls-hi totes les seves pertinences.Però com no recordo res de mi mateix, malgrat si aconsegueixo sense esforç recordar coses banals o purament quotidianes, tampoc se si ha estat aquesta la qüestió, a part que no entenc que en cas d'haver estat això el que m'ha passat, perquè és tenia de prendre la molèstia o la inutilitat d'emportar-se coses tan simples com un raspall de dents amb la seva pasta inclosa o la pinta.


Abandono la versió de la prostituta, no te cap ni peus, en canvi si em preocupa que sigui capaç de recordar moltes coses que aparentment son intranscendents i, en canvi el que és més important i fonamental com la meva identitat, d'on soc, on visc o de que treballo, sigui incapaç de fer-ho.He regirat les dues tauletes de nit. Resten absolutament buides. A l'armari, llevat de uns quants penjadors i un parell de mantes, no hi ha res més, ni una bossa, ni una maleta, res de res. De fet és el que normalment sol haver-hi en l'armari d'un hotel. A la cambra de bany hi he trobat el que dedueixo és la meva roba. Uns pantalons marrons de pana, una camisa texana i un jersei color cru. Les sabates son sota el llit. Malgrat regirar-ho tot a consciència, no hi ha cap cartera, document o paper que pugui donar-me alguna pista sobre la meva identitat. Només un moneder ple de xavalla i dins un bitllet doblegat de cinquanta euros. Recordo per tant coses concretes del meu entorn quotidià, però no d'allò que és fonamental.


Sí! ja sé que és possible que la documentació l'hagi perduda o estigui a la recepció de l'Hotel, però no puc anar al senyor de recepció i dir-li:


- Perdoni'm, no soc capaç de recordar qui soc, ni on soc: M'ho podria dir vostè?Se'n riuria de mi o com a mínim em miraria estranyat, tot i que dubto que hi hagi alguna cosa que pugui sorprendre a un recepcionista d'hotel, acostumat cada dia a veure de tot i a les hores més inversemblants. Penso honestament que per evitar-me un ridícul inútil i una situació enganyosa que és molt millor no preguntar-li res. Com a molt en deixar la clau, és possible que em retorni la documentació que hagi pogut dipositar en el moment d'inscriure'm.Si és així, almenys una part d'aquest malson s'haurà acabat, però és evident que tinc de prendre alguna decisió. Potser esperar a que s'aixequi el dia i sortir al carrer per identificar la ciutat que m'acull, o mentrestant, també és possible que recuperi la memòria. O potser tot plegat malgrat cregui ara que no, no és res mes que un malson del que em despertaré alleujat en qualsevol moment i no sigui res més que un somni dins d'un altre somni. No seria pas la primera vegada que em passa, però no ho se, és massa real tot plegat.No! no estic somiant.Malauradament tot quan m'està succeint és totalment real i la veritat és que començo a estar francament preocupat.


Haig de fer alguna cosa per sortir d'aquest atzucac en que hem trobo immers i és evident que si em quedo tancat a la habitació no solucionaré el meu problema. Si tinc la possibilitat de trobar alguna resposta, la que no es dins el meu cap la tinc de cercar fora, tancat aquí no resoldré res i acabaré embogint.


Baixo a recepció, no hi ha ningú, sento música de Bach al fons a la dreta, allí em dirigeixo, és una sala gran, enorme, el terra es de marbre, amb lloses blanques i negres com si es tractes d’un enorme joc d’escacs. La sala es practicament buida, nomes al fons una dona gran está tocant el piano, m’hi acosto i m’adono que està totalment nua. Deixa de tocar en veure’m.


- Hola! Em diu, fa molt que has arribat?


- No ho sé, m’acabo de despertar i la veritat es que no sé ni qui ni on soc. M’ho pot dir vostè?.


L’anciana somriu.


Ets enlloc, ara has d’esperar per anar cap l’eternitat, ja t'avisaràn, jo fa més o menys dos dies que soc aquí i ets la primera persona a qui em trobo…..




I aleshores ho comprenc tot!