diciembre 02, 2008

LES BARRERES


Primer dia -


- Quan feia gairebé un quart d’hora que estaven parats al pas a nivell sense que passes cap tren ni les barreres per tant s’aixequessin, els que estaven aturats començaren a posar-se neguitosos. Al primer dels automòbils un Ford fiesta, l’home obrí la porta, baixà del cotxe i avancà unes passes, mirà a dreta i esquerra de la via a veure si venia el carall de tren, però les vies s’ajuntaven a ambdues bandes a la línia de l’horitzó orfes de rodes que les trepitgessin.

La dona del segon cotxe un Mercedes classe A feu el mateix mentre s’atansava a l’home.
- No en ve cap de tren, es deu haver avariat per variar.
- Si, es possible, podríem travessar com si fóssim una ambulància d’urgències però a l’altra banda hi ha una parella de mossos d’esquadra i encara són capaços de multar-nos.
Decidida, la dona li diu a l’home: els ho aniré a preguntar, aixó pot anar per llarg.

Dit i fet travessa les vies i s’adreça a un del mossos.
- Bon dia, podem passar? no ve cap tren i aixó s’allarga, deu haver-hi hagut alguna avaria o al tren o al sistema de les barreres.
Asèpticament com es preceptiu el mosso contesta: ho sento dona, però no poden passar, està prohibit i hauria de saber-ho, nomes es per a emergències.

- I no és una emergència que a les cinc de la tarda portem ja gairebé mitja hora aturats aquí.

- Donin la volta, fins que no s’aixequin les barreres no es pot passar.

- Doni la volta, doni la volta, haurem de retrocedir mes de sis quilòmetres, fer-ne deu de circumval·lació que va embussada del tot a aquesta hora. Au va, deixi’ns passar, serà un moment, a banda i banda de via es veu fins lluny si ve algun tren, hi haurà temps de sobra d'avisar.

El mosso no es deixa impressionar per les seves paraules.

- Ho sento dona, no es pot passar, està prohibit..

La dona veient no hi havia res a fer torna cap on havia deixat l’home i el cotxe.

- Que? Pregunta aquest

- Diu el mosso que no podem passar, que està prohibit.

- Però, li ha dit que……

- Li he dit tot el que se li podia dir, però no baixa del burro, està prohibit i no es pot passar. Diu que donem la volta.

- Sí home, i fer 6 quilòmetres de ……

- Aixó també li ho he dit.

- I que hem de fer doncs?

- Esperar deu minuts o una mica més i si no passa cap tren ni s’aixequen les barreres no tindrem més remei que donar mitra volta com ha dit el mosso.

- Ja! Però fa ràbia, jo m’espero, ara ja es qüestió d’amor propi, no pot tardar molt a passar el tren o a aixecar-se les barreres.
Rere seu s’havien anat acumulant cotxes de manera que tampoc podien donar la volta llevat que ho fessin tots ells. Els qui anaven arribant fins no sabien de que anava, no podien informar als posteriors i l’embús s’anava complicant.Un home gran s’acostà acompanyat d’un noi.

- Que saben que passa? – adreçant-se a l’home i la dona

- Doncs no, contestaren alhora, només que no ve cap tren i no s'aixequen les barreres.

– I els mossos –afegí ella

– tampoc, però diuen que no podem passar que està prohibit, que si de cas donem la volta.

- Si home, i fer 6 quilòmetres.....

- Ja els hi ho he dit, però diuen que es que no i es que no.

En aquestes un enorme estrèpit rere seu els cridà l’atenció. Un tràiler de 25 tones que devia venir badant, s’havia encastat contra els últims cotxes de la cua fent la tisora i barrant-los el pas i per tant qualsevol possibilitat de sortir de l’atzucac. Afortunadament com els ocupants eren fora dels seus vehicles ningú havia pres mal, llevat del xofer del camió a qui li estaven dient de tot els indignats automobilistes a qui els hi havia xafat els cotxes.

Una dona gran que ho contemplava tot des l’altre banda de la via els hi va dur un parell d’ampolles d’aigua, feia calor i portaven ja gairebé una hora aturats sota el sol estiuenc. Li agraïren. El conductor del tràiler que havia aconseguit sobreviure a les ires dels propietaris dels cotxes que havia xafat s’adreçà a l’home, la dona i l’home gran.-Que collons està passant aquí? Preguntà amb veu un xic embarbussada i un fort olor a alcohol.

La dona secament li va dir: Que vostè ha provocat un accident perquè les seves condicions no son les més adequades i també que portem una hora esperant que passi el tren o aixequin les barreres i ni una cosa ni l’altre.

- I els mossos?.

- Diuen que no es pot passar, que donem la volta, però vostè ha avortat aquesta possibilitat, ara estem atrapats en aquesta ratera entre el seu camió i les barreres.

- Vaig a parlar amb ells va dir el conductor del tràiler decidit.

- Vagi, però perdrà el temps. El temps i la llibertat puig en encarar-se als mossos i intentar agredir-los aquests el varen reduir, emmanillant-lo fins que una dotació el vingué a recollir. Aixó si el tràiler continuava travessat sense que ningú s’hi acostés.

La tarda anava caient i a ranvespre l’home li comentà a la dona:

- Que fem?, marxem i deixem els cotxes aquí?

- Seria el més raonable, li contestà ella, però, i si aixequen les barreres?

- Es veritat, cap aquesta possibilitat, però no podem passar la nit al ras.

- I si parlàvem amb els mossos, potser ens diran que fer.

Però els mossos no els podien ajudar, quan acabes el seu torn, els substituiria una altra patrulla, potser ells els podrien donar la solució. Ells no hi podien fer res, no estaven autoritzats. La parella que substituí als mossos no tenia cap solució per oferir, nomes que no es podia travessar el pas a nivell: està prohibit.

L’home intentà fer-les-hi comprendre que portaven ja mes de sis hores aturats allí i que estaven atrapats, que com a mínim es fessin càrrec en cas de que s’aixequessin les barreres de retirar els seus cotxes encara que fos amb una grua, però que no podien passar la nit allí, al ras. Res a fer, una paret, és més receptiva que un agent de la llei i l’ordre.

- Que fem? Preguntà a la dona i a la resta, home gran inclòs.

- Anar a sopar i a dormir, a veure si demà tenim més sort.

Segon dia

--------------

A les vuit del matí la situació continuava exactament igual. El més preocupant era que ningú havia vingut a retirar el camió que tapava la seva sortida, i les barreres continuaven abaixades exactament igual que el dia anterior. S’havien acostat uns quants periodistes i familiars alertats pels usuaris dels automòbils. L’home gran va tenir la idea de fer torns, mentre ell anava a casa, la seva neta es quedà a ocupar el seu lloc per si aixecaven les barreres. L’home li va dir a la dona:

- No has avisat ningú?

- No hi ha ningú a avisar. I tu?

- Tampoc, sóc vidu i visc sol.

- Vaja! Així que som dues ànimes solitàries.

- Es veu que si. Si vols jo em cuidaré del teu cotxe i tu del meu.

- Ja,ja,ja! Ella esclatà a riure. La veritat és que m’és igual no haver arribat, no tenia cap interès en anar-hi.

- Alguna cita- potser? – pregunta l’home

- Més o menys, que importa?

- Es evident que a tu no, però i a ell?

- Ell?

- Ja et pots imaginar pel que em volia, el conec prou.- Ja! I tu? Tenies pressa per arribar allà on anessis?

- Cap tampoc, ni tan sols tenia ningú que m’esperés.

- Vaja! Escolta’m, perquè no anem a donar un tombi xerrem tranquil·lament tot passejant.

- I si passa el tren o aixequen les barreres?

- Que s’esperin!, no ho estem fent nosaltres?.
--

Un any més tard.

-------------------------

La petita comunitat d’esperadors de barreres que no s’aixecaven estava de festa, joia i gatzara, puig fruit de la seva unió sentimental, l’home i la dona havien tingut un nen. En aquest espai de temps, havien passat més coses: l’home gran que hi entenia una mica de tot, s’havia fet un hortet en el parc abandonat al costat d’on estaven i allí hi havia plantat tomaqueres, patates i el que pertoqués segons el temps. El pa s'el feien a l'obrador d'una Farinera abandonada no feia gaire, i els veins i fins i tot alguna entitat financera col·laboraben també. La neta de l'home gran s’havia quedat a viure amb ell perquè no estés sol i així vivien tots en pau i harmonia. Avui era un dia espècial, possiblement d’ací a una setmana passaria el tren i aixecarien les barreres, qui els ho havia dit sabia la noticia de molt bona font. De fet no es que la noticia els alegres massa, ja s’havien acostumat a viure allí, però si passava el tren i aixecaven les barreres no tindrien més remei que anar-se’n cadascú a casa seva..
-----
Un any i una setmana més tard.

------------------------------------
Sobre les onze del matí, un brunzit que s’acostava els cridà l’atenció, venia del pas a nivell, concretament de la banda dreta, s’hi atansaren poc a poc i, aleshores majestuós, impecable i puntual amb vint-i-dos anys de retard, passà l’AVE i les barreres s’aixecaren uns instants després que ho fes el tren més ràpid i alhora més lent en tota la historia del món mundial.

aquest conte està dedicat als soferts usuaris de rodalies RENFE.

noviembre 08, 2008

ELS CONFINS DE L'UNIVERS




El doctor Bastos tenia motius sobrats per estar nerviós, més que nerviós, excitat exactament, i no era per a menys, en unes poques hores la Nau Galaxy XII tornaria del seu periple de trenta anys de viatge, i no tornava la nau d’un viatge qualsevol, no! La nau Galaxy venia dels confins de l’Univers, del final o el principi.

Gràcies al professor Store que havia descobert el koltryp que permetia viatjar a deu vegades la velocitat de la llum i el fet d’aprofitar els atalls dels forats negres, en uns poques hores el doctor Bastos tindria moltes preguntes a fer al Comandant Hartley.
Els nervis de Bastos venien donats perquè l’última comunicació que havia rebut de amb Hartley abans d’hivernar per la tornada, l’havia deixat preocupat, sobre tot de la manera en que li havia parlat aquest, fins al punt de saber de memòria el missatge gravat pel cosmonauta:

“Hola Jack, Ja estic de tornada, voldria explicar-te moltes coses, però no se per on començar, ara no t’ho penso pas dir, és massa delicat, inaudit diría jo, gairebé sobrepassa la meva capacitat de comprensió humana. Quan arribi espero em tinguis preparat un bon i enyorat got de Bourbon, o millor encara l’ampolla sencera, després t’ho explicaré tot, i si no arribés, millor faràs en desconèixer el que he descobert, nomes ho sé jo, ni a cap dels companys li he dit.
Adéu! Fins d’ací a vuit mesos.”


vuit mesos després.
------------------------




Pels voltants de les tres de la matinada el Centre de Control de Houston confirmà l’entrada a l’atmosfera terrestre del Galaxy XII i en menys de quinze minuts aquesta aterrava a la pista central. Fetes totes les operacions de rutina, es procedí a entrar a la nau, primer el doctor Bastos seguit d’un equip mèdic de reconeixement. Hartley i els seus ajudants estaven acabant de recollir les seves pertinences quan ells entraren a l’estança principal de la nau. Hartley mirà fixament a Bastos, ambdós s’abraçaren, no varen intercanviar més que les clàssiques paraules de benvinguda, no era aquí el lloc on li havia d’aclarir Hartley el misteri al Doctor Bastos.
.
Feta la revisió als cosmonautes Hartley i Bastos se n’anaren al despatx d’aquest últim. Una botella de Bourbon i dos gots eren damunt la tauleta. Ambdós es varen asseure i Bastos neguitós li digué:
- Amic meu, aquí tens el Bourbon, ara explica’t que em tens dels nervis des que em vares deixar l’últim i críptic missatge fa vuit mesos.
Hartley s’ompli el got i prengué una llarga glopada, fiblà la llengua i encengué una cigarreta, aspirà profundament i deixà anar poc a poc el fum…
- Jack, el que t’explicaré nomes ho sabrem tu i jo, ja et vaig dir en l’últim missatge que els meus ajudants Scott i Radowski, no han estat informats de la veritat que vaig descobrir.
Veuràs:
Tal com havíem programat varem arribar al final de l’Univers, allí on suposàvem hi hauria el no res, tot era correcte i havíem arribat al lloc adequat, però hi havia una cosa en la que no hi havíem comptat…
- Qué! El va interrompre neguitós el Doctor.
- Espera’t, deixa’m acabar…
Bé, en realitat fou l’ordinador qui ho va detectar, atès que donades les mides de tot el conjunt era impossible que nosaltres ens en donéssim compte. Recordo perfectament que quan va enviar la informació jo estava sol., Scout estava descansat i Radowski havia anat a reparar uns sensors de la part posterior de la nau. Vaig llegir l’informe tres o quatre vegades perquè em semblava una bogeria, vaig demanar confirmació a l’ordinador i va insistir en la mateixa resposta.
- Però! Que cony deia el missatge – l’interrompi Bastos nerviós.
- Una cosa molt simple amic meu, el nostre sistema solar, tot l’univers que ens envolta, es nomes una petitíssima i ínfima molècula ubicada en l’interior d’un cos viu d'unes dimensions i estructura inimaginables per a nosaltres.,
- Déus! N’estàs segur?
- Seguríssim totes les coordenades, totes les dades son correctes.
- Aleshores vol dir que dins de cada un de nosaltres podria haver-hi tot un Univers?
- Exactament, i en el nostre cas som una petitíssima part d’un tot que pot ser una altra part d’un altre tot, i així fins l’infinit.
- I que hem de fer, no es pot donar aquesta noticia així com així.
- No donarem la noticia Jack, perquè no existirà, he destruït tota la informació. Hi ha coses que és millor no se sàpiguen, es muntaria massa enrenou i no serviria per a res, llevat de deixar sota mínima el nostres ego com a espècie.
- Tens raó Jack, posa’m un Bourbon a veure si li posem una mica de marxa a les nostres Galàxies interiors…..

octubre 26, 2008

L'APARTAMENT




Mentre el tren el duia cap a Blanes, pensava l’Albert que portava una temporada en que tot li estava sortint bé, després de tres anys de borrascoses relacions havia decidit trencar amb l’Alba i la veritat és que estava molt més bé sol que no pas tot el sant dia al costat d’ella, barallant-se sovint per no res, no hi havia cap dona actualment a la seva vida, però es deia que una temporada de relaxació també li aniria bé, als trenta i pocs anys s’és encara massa jove per comprometre’s i conviure amb una dona és molt complicat, almenys per a ell. Pensava en tot aixó, en que tenia quinze dies de vacances per gaudir del sol, la platja i el que caigués i en l’apartament que havia aconseguit llogar a un preu més que raonable tal i com estaven els preus. El Sr. Natas amb qui havia parlat per telèfon, li havia dit que era a les afores de Blanes, més enllà de la Plantera, que quedava un xic apartat però a menys de cinc minuts a peu de la platja dels Pins. Ja li estava bé, a primera línia de mar els preus eren impossibles i per caminar una miqueta no li passaria res, és bo fer exercici és deia.


l’autobús el va deixar a la Plantera, d’allí a l’apartament hi havia uns cinc minuts a peu, era un edifici de tres plantes, un xic allunyat de la resta de vivendes de la zona, gris, sense cap atractiu i bastant deixat. És una mica depriment – es va dir mentre s’hi acostava – però per l’estona que hi estaré, no importa.
En trucar al timbre del primer pis, com li havia dit, aparegué el Sr.Natas, romanès, de mitjana edat, baixet i grassonet i de cabell esbudellat deixant aixó si entreveure una excelsa coroneta, repulsiu tot ell i amb un riure de conill que posava dels nervis. Excessivament amable i servicial com un botiguer d’abans - és va dir l’Albert – més no haig de viure amb ell, aixó i el record del preu de l’apartament feren desaparèixer les seves aprensions.
El Sr. Natas li va ensenyar l’apartament, era el tercer, hi havia tot el que podia necessitar, dues habitacions, menjador, cuina i bany bastant complert. Des del balcó del menjador es veia la mar, potser era a una mica més de cinc minuts, pensà, hauré de llogar una bicicleta, és va dir.
Un cop tret de sobre el Sr. Natas l’Albert se’n va anar a la platja dels pins. Un quart d’hora llarg fou el temps emprat sota un sol que prou escalfava, però l’aigua estava fresqueta i es va refer de la calorada. No hi havia massa gent, potser perquè eren les sis de la tarda, i mira que si estava bé allí a la sorra deixant vagar la ment i rebent la càlida carícia dels raigs de la tarda.
Om tenia temps de sobra, per aixó són les vacances se’n va anar fins al poble tot caminant pel Passeig de mar, va comprar algunes coses que li faltaven i es quedà a sopar al mateix passeig. A les onze de la nit enfilava cap l’apartament.

Es va posar la tele a la seva cambra i veient “Centauros del desierto” es va adormir....

Un soroll estrany el va despertar, com si es mogués tot l’edifici, intentà encendre el llum, però l’interruptor no funcionava, el soroll provenia de la cuina, el del menjador si anava de llum i en encendre’l l’Albert es va esglaiar, la cuina s’havia encongit, la paret del sostre era a penes a un metre del terra i estava esclafant els armaris, la cuina i la nevera. Que està passant? Es pregunta esverat, mentre s’adonava que el sostre del menjador començava a abaixar-se. No és va sorprendre en no poder obrir la porta del carrer però si que es va espantar, més encara en adonar-se que la porta del menjador la que donava al balcó, estava tapiada amb totxos i encara es veia el ciment gairebé fresc que regalimava, malgrat donar-li potades no aconseguí pas trencar-los. El sostre del menjador continuava abaixant-se i la distància entre les dues parets s’havia escurçat. L’Albert va comprendre que no comprenia res però que li quedava poc temps de vida i moriria sense saber perquè, d’una manera atroç. Resignat, s’estirà en posició fetal al sofà i esclatà desesperadament a plorar, mentre per tot el que quedava d’apartament ressonava sinistre la rialla de conill del Sr. Natas.

septiembre 09, 2008

CIUTADÀ LÓPES




El Ciutadà Lópes era un home corrent, que tenia una vida corrent i vivia en una casa corrent, en una ciutat tant corrent com ell i la seva pròpia existència, així com tot el seu entorn gris i vulgar, propi d’una població industrial. El Ciutadà Lópes fregava els trenta-cinc anys, era solter i treballava al departament de comptabilitat del Gatesbank of America. La seva vida aparentment era tranquil·la dins la rutina diària que l’acompanyava i a la qual en certa manera havia arribat a acostumar-se.Feia anys que tenia els mateixos amics, amb els que compartia la seva afecció a la pesca. Menjava normalment al mateix restaurant de la cantonada de casa seva, i tots i cadascun dels seus actes diaris eren previsibles. Resumint, la seva vida era més o menys com la de la majoria dels éssers humans del nostre temps.Però dintre de pocs dies, i sense que ell ni tant sols s’ho pogués imaginar, tot el seu entorn patiria una enorme transformació que canviaria radicalment el seu estil de vida.I molt hi va tenir a veure el nou pla de desenvolupament del govern per als ciutadans de la zona oest, que era on vivia el nostre protagonista.

La construcció d’una nova autovia travessava precisament el seu barri que, afectat per les obres, s’hauria d’enderrocar; tots els seus habitants s’haurien de traslladar a un de nou que tot just estava acabat a la zona nord, millor comunicada i més a la vora, en el seu cas, del lloc de treball.Segons deia la propaganda oficial, aquests nous habitatges que en breu els serien adjudicats disposaven dels més sofisticats avenços pel que feia a la comoditat i l’habitabilitat. L’holograma publicitari era molt bonic atès que l’habitatge disposava de vídeotelèfon, climatització global, monoascensors pneumàtics, sonorització ambiental a escollir, i era totalment intel·ligent, tot controlat informàticament.I el més important, sempre segons l’holograma, televisió adossada d’última generació amb acompanyament i guia de comportament, aquest últim un aspecte que el Ciutadà Lópes no acabava de comprendre però que no trigaria gaire a conèixer.
Per fi va arribar el dia del trasllat a la nova llar; la previsió i cooperació de les autoritats municipals va permetre que tot es produís en un tancar i obrir d’ulls, i cap al capvespre del mateix dia, el Ciutadà Lópes i la resta d’afortunats ciutadans com ell estaven còmodament aposentats en el seu nou habitacle.Donà una ullada al seu entorn i es sentí satisfet. Agafà un emulgent hidratat vitaminat del frigorífic i s’assegué al sofà del saló, el comandament a distància estava allà, davant seu, com si l’estès esperant. L’agafà amb la mà dreta i el premé.
"BONA NIT!”
El Ciutadà Lópes es va sorprendre. D’on sortia aquella veu?
"NO ET SORPRENGUIS CIUTADÀ LÓPES, SÓC M-3254289, LA TEVA NOVA ASSESSORA D’ACOMPANYAMENT I COMPORTAMENT; SÓC AQUÍ PER AJUDAR-TE EN TOT EL QUE NECESSITIS, TANT SOLS HO HAS DE DEMANAR I SI ESTÀ DINS LA MEVA PROGRAMACIÓ T’HO CONCEDIRÉ."
El Ciutadà Lópes somrigué satisfet, això està bé -va pensar- una ajuda sempre és d’agrair, i més en una casa tan nova i sofisticada com aquesta.“Moltes gràcies!” contestà, “espero que siguem bons amics.”
"PER SUPOSAT, PER AIXÒ ESTIC PROGRAMADA. LA MEVA MISSIÓ ÉS FER LA TEVA VIDA MÉS AGRADABLE."
Mentre es refregava les mans satisfet, decidí que ja era hora de preparar-se el sopar, així que se’n va anar cap a la cuina. Li venien de gust uns ous remenats amb bacó i una amanida, acompanyat de maionesa i un vi suau de Califòrnia.Estava acabant de preparar-se l’àpat, quan la veu el va increpar:
"CIUTADÀ LÓPES, AQUEST SOPAR QUE T’HAS PREPARAT NO ÉS EL MÉS ESCAIENT PER A LA TEVA SALUT, TÉ EXCÉS DE GRASSES I COLESTEROL. T’ACONSELLO QUE MENGIS QUELCOM MÉS SUAU I ADEQUAT. EM PERMETO SUGGERIR-TE UN GOT DE LLET AMB CEREALS. PORTA LES CALORIES QUE EL TEU COS NECESSITA I ÉS MOLT MÉS SA."
El Ciutadà Lópes frunzí les celles, però sigui per la sorpresa que li va produir el missatge o per la convicció que comportava el mateix, diposità el seu sopar a la trituradora de brossa i es preparà la llet i els cereals. Els va menjar amb desgana i es disposà a veure la pel·lícula del Canal 458. Al Ciutadà Lópes li agradava aquest canal, era el més cultural de tots i les pel·lícules que emetia eren francament interessants. Agafà una bossa de crispetes que havia comprat al supermercat i es disposava a cruspir-se-les tot veient la pel·lícula quan la veu el va tornar a interrompre:
"CIUTADÀ LÓPES, NO ÉS BO QUE MENGIS CRISPETES DESPRÉS DE SOPAR, JA HAS ACUMULAT SUFICIENTS CALORIES."
Aquesta vegada, el frunzit de celles va ser més seriós, però no era el primer dia en la seva nova, llar? I no tenia ganes de barallar-se amb la veueta tocapilotes que li havien instal·lat, seria millor deixar-la tranquil·la per avui i demà comentaria aquest assumpte amb els seus amics per veure que n’opinaven. Connectà el canal 458, però la veu tocapilotes va tornar a intervenir:
"HO SENTO, PERÒ NO ÉS ACONSELLABLE VEURE AQUEST CANAL, EL SEU CONTINGUT ÉS PERILLÓS. ET RECOMANO EL CANAL 1222 QUE EMET BONES PEL·LÍCULES AMERICANES, MÉS ESCAIENTS ALS IDEALS I AL COMPORTAMENT DELS NOSTRES CIUTADANS."
Fastiguejat, desconnectà el televisor, i això que era el seu primer dia de convivència amb la veu d’acompanyament i de comportament. “Comencem bé” -va pensar-, “o arreglo aquest assumpte o un dels dos acabarà malament.”
La veu insistí de nou:
"CIUTADÀ LÓPES, SI NO VOLS VEURE LA TELEVISIÓ, PUC RECOMANAR-TE ALGUNA EMISSORA DE RÀDIO, O ELS LLIBRES QUE HAS DE LLEGIR PER TAL D’AMPLIAR ELS TEUS CONEIXEMENTS."
El Ciutadà Lópes estava sorprès, ¿com era possible que la veu encara l’estigués emprenyant si ja havia desconnectat el receptor?
"SÉ EL QUE ESTÀS PENSANT” -LI VA DIR-, “ESTIC CONNECTADA AL TELEVISOR, SIMPLEMENT EN ACTIVAR-LO M’HAS INCORPORAT AL TEU ENTORN. LA MEVA TASCA ÉS VETLLAR PER TU I FER-TE FELIÇ LES 24 HORES DEL DIA. I ARA, ATÈS QUE OBSERVO QUE NO DESITGES FER RES EN ESPECIAL, T’ACONSELLO QUE TE’N VAGIS A DORMIR. BONA NIT! AH!, I NO OBLIDIS DUTXAR-TE I RENTAR-TE LES DENTS. FINS DEMÀ!"
El Ciutadà Lópes bullia d’indignació, en quin mal moment havia posat en marxa i activat un monstre semblant! “Calma’t” -va pensar- “dutxa’t, renta’t les dents i ves-te’n al llit, demà ja prepararàs un pla de xoc contra aquest monstre electrònic.”Almenys el va deixar dormir tota la nit, però com ja s’ho esperava, a les vuit en punt del matí la veu el va despertar:
"BON DIA! CIUTADÀ LÓPES, JA ÉS HORA DE LLEVAR-TE I ESMORZAR. SÓN LES VUIT EN PUNT DEL MATÍ, FA UN BONIC DIA, LA TEMPERATURA ÉS DE 26º I NO HA HI HA PERILL DE PLUJA."
“Gràcies, ¿haig d’esmorzar cereals, llet i suc de taronja, oi?”
"MOLT BÉ! VEIG QUE VAS APRENENT, NO OBLIDIS QUE TANT SOLS SEGUINT ELS MEUS CONSELLS SERÀS UN CIUTADÀ FELIÇ I EXEMPLAR."
El Ciutadà Lópes remugà quelcom inintel·ligible entre dents que, afortunadament, la Veu no va poder sentir. Un cop vestit i esmorzat, se’n va anar de la seva nova llar cap a la feina, no sense abans acomiadar-se de la Veu, no fos que es molestés.Es trobà en el bar de sempre amb en Martinez. No va fer falta que es diguessin res l’un a l’altre, els gestos i les mirades que es creuaren ja eren més que eloqüents. El Ciutadà Lópes xiuxiuejà unes paraules a l’orella del seu company.
- Escolta Martinez, millor que en parlem després al carrer, ja no me’n refio dels locals tancats.- Jo tampoc Lópes, millor fora, anem-nos-en.Un cop al carrer i mentre anaven cap a la feina, parlaren de les seves experiències personals amb la Veu i, com era previsible, van coincidir en el mateix tipus d’enfrontament personal amb ella.
“Que et fa feliç i un ciutadà exemplar”, repetiren alhora.
El Ciutadà Lópes es quedà pensatiu.
- Ara ens en riem, amic meu, però aquí tenim un problema que hem d’intentar resoldre com més aviat, millor.
- D’acord! Però com? No crec que sigui gaire fàcil desempallegar-se d’ella.
- Desempallegar-se’n ja sé que no, però ignorar-la, potser sí.
- Ja em diràs com? Si la desconnectes, ells ho sabran i tindràs problemes, i no pots anar tot el dia per casa amb les orelles tapades, el remei seria pitjor que la malaltia.
- Tot això ja ho he pensat, Martinez, però sí que crec que hi ha una solució.
- Doncs digues quina, que em fas estar neguitós.
- Veuràs, ho he estat pensant i crec que hauríem d’adreçar-nos a les autoritats municipals; els hi podem dir que no ens adaptem a tants avenços, que ja tenim una edat i això és cosa del jovent, i que si ens podrien canviar a un altre habitatge de característiques similars al que ja teníem.- No hi perdem res per provar-ho.
En Martinez esbossà un gest d’escepticisme.
- No crec que ens facin cas, ans al contrari, pel que he sentit a dir, pretenen incorporar mica en mica aquest sistema a tots els habitatges de la ciutat. Però tens raó, no costa rés provar-ho.
La resposta de les autoritats municipals fou concloent, NO! I a continuació van oferir totes les raons possibles que justificaven la negació a la petició sol·licitada. Que si era beneficiós pel ciutadà, que si més qualitat de vida, que aquest era l’habitatge del futur, que haurien d’estar agraïts per ser uns dels primers en ocupar un d’aquests habitatges, etc.Quan els dos amics es van trobar el diumenge al matí van comentar la jugada, ambdós havien rebut la contestació que, de fet, no els havia sorprès gens, ja s’ho imaginaven.
- Com ho veus Lópes?
- Malament, però ja m’ho temia; de fet, encara ens queda una altra solució, però amb aquesta no sé si hi estaràs d’acord.
- Quina és?
El Ciutadà Lópes donà una ullada al seu entorn, com si recelés fins i tot dels espais oberts.
- Martinez! L’única sortida que tenim es fugir d’aquí.
Aquest se'l va mirar, i amb cara de sorprès li va dir:
- Fugir? On?- A un lloc segur. Has sentit a parlar del Centres d’Emmagatzemament?
- No! Què és això?
- Doncs mira, és on desterren la gent políticament incorrecte, com si fos una espècie de reserva; no hi ha les comoditats d’aquí, però tampoc s’hi està tant malament, almenys hi ha llibertat absoluta.- Això sí, si hi vas, ja no en pots sortir mai més. És que... bé, tinc un antic company d’universitat que treballa al servei de seguretat; l'altre dia me'l vaig trobar i, tot parlant amb ell de l'assumpte, em va dir que ens hi podria fer entrar, fixa’t que l’únic que demana a canvi -somrigué tot fent un gest irònic- és quedar-se amb el meu habitatge; així és la vida amic meu, nosaltres en volem sortir i ell va boig per ocupar-ne un.
En Martinez estava dubtós, no ho acabava de veure clar.
- No sé què fer, vols dir que ens hi adaptarem?
- No ho sé, però almenys jo, aquí, no hi vull estar-hi més temps de l’imprescindible. No veus que nosaltres som una espècie de conillets d’índies, que quan li trobin el gust a això de controlar al personal, tota la ciutat estarà sota el seu ull vigilant i la seva Veu incrustada dia i nit a les orelles de tots els ciutadans? Pensa-ho, demà a les vuit de la tarda he quedat amb ell, t’esperaré deu minuts; si no vens, marxaré.
L’endemà, a l’hora acordada, en Martínez es va presentar, però tant sols per acomiadar-se del seu amic, no gosava donar el pas i així li ho va fer saber.S’acomiadaren amb una forta abraçada i el Ciutadà Lópes va desaparèixer de la ciutat sense deixar-hi rastre.Les autoritats municipals no van donar cap importància a la desaparició; l’Estat del benestar anava sobrat de mà d’obra i tenir-la col·locada costava una munió de diners al cap de l’any. El seu habitatge va ser ràpidament ocupat pel seu amic, el guarda de seguretat, que el va demanar a l’instant, i tot va continuar igual. Bé, tot no.
El Ciutadà Martinez es va penjar un any més tard.

julio 12, 2008

L'ESCOLLIT


Aitor es sorprengué en ser cridat pel seu superior, si bé era cert i li constava (li ho havien fet saber en més d'una ocasió) que estaven molt satisfets amb la seva feina com a dissenyador d'hologrames hexadimensionals, rar era convocar a un empleat de la classe A5 només de 30 anys com ell a les reunions del Centre.
Mentre el transportador ascendia fins la planta 64 de l'edifici, el seu cap no parava de donar voltes a l'assumpte. Que deurien voler d'ell?


- Control k64 identifiquis, si us plau.
La veu impersonal del control k64 el va treure el seu capficament, introduí la tarja en la ranura i uns centelleigs blaus l'hi indicaren que tenia el pas lliure. Continua pel llarg passadís que el conduí fins la porta del Centre de reunions, esperà uns segons i aquesta s'obri de manera automàtica, entrà, la sala estava buida, decidí esperar....
Dos minuts transcorregueren fins que una petita porta al fons s'obri per donar pas al seu superior, que adreçant-se a ell amb una amable somriure el convidà a asseure's.



Així ho va fer Aitor que esperà ansiós les seves paraules....
- Veurà Aitor, suposo que estarà intrigat per que l’hàgim fet venir fins aquí, convindrem que no és un fet gens normal.
Aitor assenti sense dir res més.
- És cert, vostè ha estat es collir per desenvoluparà una tasca molt especial, única diria jo, i ho hem fet per varis motius, un d’ells que és el millor creador d’hologrames hexadimensionals que tenim, en segon lloc es imaginatiu i ordenat i té també una qualitat no massa comuna, sensibilitat, a banda que sapiguem, no manté cap relació estable. Es així?
Aitor havia enrogit davant tantes lloances.
En l’últim que ha dit es cert, quan a l'anterior crec exagera vostè els meus mèrits, jo nomes intento fer tant bé com sé la feina que em donen, com Gates ens va ensenyar.
El Superior somreia.
- No! Aitor, no exagero i hauria vostè de saber-ho, a banda que no estic aquí per lloar-lo perquè si i perquè vostè contesti amb falsa modèstia, així que permeti’m continuar... Pel que li he explicat fins ara, sàpiga que ha estat vostè escollit per dur a terme una important tasca que estem convençuts pot assolir i a la que com ja deu saber no es pot oposar, d'acord.
Aitor va assentir, podria preguntar de que es tractava però era perdre el temps, no li seria comunicat fins que el Superior ho considerés oportú, i a banda ja sabia que no podia dir que no.
El Superior es va aixecar. Bé és hora d'anar per feina, faci el favor de seguir-me.
Abandonaren la sala i el transportador els baixà fins al soterrani de l'edifici, allí un home alt i prim de llargs cabells blancs els estava esperant.
- És ell? - preguntà
Sí, és el nostre home, l’escollit.
- Sembla molt jove
Potser si, però és la persona correcte, li asseguro que ha estat seleccionat escrupolosament, i sap també que no anem sobrats de temps.
- D’acord doncs, mentre s'adreça a Aitor. Faci el favor d'acompanyar-me.
Aitor s'acomiadà del seu superior i segui a l'home alt i prim de llargs cabells blancs, agafaren un transportador biònic que els conduí per sota la Megàpolis durant cinc minuts, en baixar Aitor i el seu acompanyant es trobaven en una sala exactament igual a l'anterior, avançaren per un passadís i una porta s'obrí davant d'ells.




Aitor començà a percebre una olor diferent, desconeguda per a ell, una olor antiga, embriagadora. De sobte es trobà davant d'una enorme porta de fusta, devia ser molt antiga, almenys del segle XX pel que havia vist en alguns reportatges. Aitor estava cada vegada més intrigat, però l'home alt i prim de llargs cabells blancs no deia res i ell persistí en el seu silenci tambe.
L'home va picar tres cops amb la balda que hi havia a la banda dreta de la porta, passats dos minuts aquesta s'obri i aparegué un home menut i rodanxó que aparentava tenir molts anys, almenys 180 o potser més - es va dir Aitor -.
Benvinguts, us estava esperant, arribeu a temps de prendre una tassa de té.
Té?, que estrany, es va dir Aitor, si ja no n’hi ha.
L'home alt i prim de llargs cabells blancs no a contestar i es limità a seguir l'home menut i rodanxó que els hi havia ofert el té.
A mida que s'anaven endinsant en l'edifici Aitor començava a comprendre, intuïa ja perquè havia estat escollit, un ancià n'hi havia parlat una vegada d'aquesta feina i ell sincerament no se’l va creure, però ara començava a entreveure que l'ancià sabia el que es deia.
Continuà caminant, sabia que era a cent metres sota terra, dins d'un edifici singular i únic, malmès per l’última gran catàstrofe del 2035, però que malgrat tot havia sobreviscut i havia estat recuperat tot i que s'havia mantingut sota terra per evitar l’espoli i agressió dels supervivents incontrolats que deambulaven per la superfície. Ell, Aitor havia estat escollit per ser el guardià i restaurador de la joia del que en quedava d'Estat, la que havia sobreviscut a totes les desgracies dels anys anteriors, “el Museu del Prado”.

abril 18, 2008

ELS ESQUIROLS




En Jan era un amant de la natura, de vell, no d’ara perquè s’hagués posat de moda fer-se o ser ecologista, caminar i totes aquestes modes passatgeres que duraven el que duraven. No! en Jan de petit ja anava al bosc amb el seu pare, a caçar bolets o simplement a caminar, i li agradava abans i ara també.
Feia un temps que hi anava amb la bicicleta, s’enduia la motxilla amb l’entrepà, la màquina de retratar i el mòbil que sempre li feia agafar la seva dona per si li passava alguna cosa.

Que vols que em passi? li contestava en Jan. Si avui en dia el bosc sembla el carrer gran del poble. Entre els que van a caminar, a còrrer, en bicicleta, en moto, quads i algun que em deixo et passes el matí saludant cada dos minuts algú.
Ai! les dones, sempre patint per tot.


Aquest matí de dissabte havia pujat fins Matadepera per la carretera i desprès tornava com solia pel camí del geriàtric, on hi tenien les gàbies dels coloms al costat en un camp que els hi havien cedit els de la societat columbòfila. I d’allí cap els camps de golf (aquells no que s’havien de fer).
Hi havia un lloc on li abellia aturar-se a esmorzar. Ja de baixada desprès de vorejar el camp de golf per un camí que anava fent la ziga-zaga, venia una forta baixada i després el pla, i allí s’aturava en Jan a fer el seu àpat.
Mentre, feu algunes fotografies aprofitant el sol matiner que s’obria pas entre les branques dels pins, l’havia retratat una munió de vegades aquell paratge, però les fotos mai eren iguals. Li agradava comparar-les de tant en tant a casa i veure les diferencies segons l’època de l’any o com hi entrava la llum.
Un soroll li va cridar l’atenció.
Una parella d’esquirols davant seu, als seus peus, vaja, semblaven esperar els hi dones el seu entrepà.
No crec que els hi agradi el pa a aquests rosegadors – es va dir – i continuà menjant mentre contemplava el paisatge.
El soroll que havia sentit abans va augmentar, davant seu hi tenia una trentena d’esquirols que anaven fent com una rotllana.
No li va agradar la seva actitud, no era normal, precisament els esquirols eren animals porucs i fugissers i aquests semblaven amenaçar-lo.
Els hi va llençar les restes de l’entrepà.
Teniu, si voleu l’entrepà ací el teniu - els hi va dir –
.
Foren les seves últimes paraules, rere seu n’hi havia molts més d’esquirols que de sobte juntament amb els del davant, tots alhora varen saltar a sobre d’ell......

marzo 25, 2008

UNA HISTÒRIA VOLÀTIL


La història que avui us narraré, malgrat haver transcorregut quaranta anys, deixem-ho en que pot ser certa o no, i al seu protagonista li direm X, per no comprometre a ningú, atès que malgrat el pas del temps, aquests fets tenen a veure amb l’exèrcit espanyol i els seus serveis secrets:.
X era un “cabo” que feia el servei militar a Palma de Mallorca, concretament a la “Subinspección Militar de Baleares”. La seva feina a unes oficines militars era poca i avorrida, de fet la ùnica feina que hi havia al seu departament era fer les llistes del soldats que anaven i tornaven de permis, i augmentava quan hi havia canvi de reemplaç. Ara bé, per fer aquesta enorme tasca hi havia un Comandant, un Tinent, un capità, un sergent primer, un sergent, el "cabo primeru" i ell que era "cabo" a seques. Com veureu doncs X, molta feina, alló que s'en diu molta feina no tenia.Quan li varen donar l’ordre, X, no es va sorprendre, potser perquè en ser la primera vegada no sabia tot el que havia de saber sobre la delicada tasca que li havien encomanat, i acostumat com estava ja a l'exercit, es limità a complir les ordres que li havien donat i que significaven també, trencar una mica la rutina monótona del dia dia.Agafà el vaixell regular a Palma que el va dur fins al port de Maó, la mar estava tranquil·la i el viatge fou d’allò més plàcid. En arribar al port, baixà a terra, allí un caporal l’estava esperat amb unes gàbies, dues concretament.
- Bon dia, aquestes son les gàbies que ha de dur a Barcelona, l’adreça i el nom del veterinari són en aquest sobre, així com els diners.
- X es va sorprendre.
- Perdoni Caporal, però aquestes gàbies estan buides. Ja se que a la mili no s’han de fer preguntes i obeir les ordres, però no entenc perquè haig de dur dues gàbies buides a Barcelona, i menys encara a un veterinari.
- El Caporal es va somriure.
- No t’han dit res Oi?
- No! fou la contesta del sorprès i intrigat X.
- Veuràs, en aquestes gàbies haurien d’haver-hi quatre coloms missatgers, que s’han de dur a Barcelona a la Via Laietana a passar la revisió en un Veterinari cada sis mesos. Aquests coloms (Q.E.P.D.) emprats durant la guerra per enviar informació secreta de Maó a Palma i de Palma a Barcelona, i viceversa, varen morir fa ja anys i com la guerra havia acabat feia anys també ja no se’n varen entrenar més.
- Però, aleshores...
- Ja ho sé, continuà impertorbable el Caporal: Perquè dur unes gàbies buides a Barcelona a una adreça determinada, abonar una factura i tornar-les a Maó.
Continuà...
- Doncs perquè l’exèrcit és l’exèrcit i ningú es va recordar o va pensar en revocar l’ordre, i per tant mentre ningú resolgui el contrari, es seguiràn portant les dues gàbies buides cada sis mesos a Barcelona, i el soldat que ho faci gaudirà d’un parell de dies de permís, que no està malament.
- Doncs no!, contesta X, que agafà les gàbies i sense més preguntes tornà a embarcar-se cap a Barcelona, a gaudir d'un parell de dies de descans amb la seva familia.



marzo 22, 2008

CONTE DE NADAL





Emohonle era conscient que el seu temps i el de la seva companya estava arribant a la seva fi. Afortunadament havia aconseguit arribar al planeta blau on hi havia dipositat les seves esperances, seguint l’encàrrec de Uedle. La seva companya i el bebè dormien plàcidament dins els seus habitacles. Desconnectà el control automàtic i començà la maniobra d’acostament.

La zona escollida era suficientment deshabitada com perquè passés desapercebuda la seva arribada.Passats un parell de minuts diposita suament la nau al bell mig d’un rocam que dissimularà la seva presència. Revisa tots els controls i activa el sistema de manteniment mentre obre les càpsules de la seva companya i el nadó.

- Hem arribat?, pregunta la seva companya.

- Si! Hem arribat bé i ja s’ha acabat el nostre viatge, agafa el nen i continuarem amb el pla establert.

Emohonle comprova la temperatura exterior, així com la densitat de l’aire, tot respón a la previsió de Ivasle, aquest planeta era ideal pel nen, i pels qui haguessin vingut abans, llàstima que ningú els volgués escoltar i ara estaven escampats en milions de partícules pel cosmos. Anodonal, la seva companya, agafa el nadó i baixaren de la nau trepitjant per primer cop la sorrenca i argilenca terra. Emohonle dona una ullada al inhòspit i ressec paisatge.

Més endavant trobarem més vegetació i aigua – es diu – No passa més d’un dia perquè Emohonle s’adoni que els efectes de la radiació absorbida començen a fer-li efecte a ell i a la seva companya, el nadó, atès havia estat aïllat des del primer moment semblava tal i com estava previst haver escapat als seus nocius efectes. Mira de reüll la seva companya que presenta un aspecte macilent, igual o pitjor que el seu, insinua un lleu somriure i s’abracen. No era res de nou el seu estat, tot i que segons els càlculs de Ivasle havien d’haver tardat més a patir el resultat terminal dels efectes, la idea era que el nadó creixés fins a poder valer-se per si sol, però malauradament ja veia a venir que aixó no seria possible.

Dos dies més tard morí Anodonal, al costat d’un rierol que varen trobar i on s’havien instal·lat, Emohnle l’enterrà amb les poques forces que li quedaven i diposità al nen enmig d’unes roques protegint-lo amb branques dels depredadors, just després caié al seu costat i expirà..

A l’home i la dona que caminaven a prop del lloc dels fets els cridà l’atenció el plor insistent d'un nadó.

- Ho sents – exclamà ella.

- Sí! és el plor d’un nadó.

S’acostaren cap el lloc d’on venien els plors, tragueren les branques que el protegíen i la dona l'agafà entre els seus braços.

Du un vestit rar, i aquesta cinta al cap, que deu ser?

Qui l’ha pogut abandonar?

No l’han abandonat – va dir l’home – rere teu i ha un home vestit com ell, mort, deu ser el seu pare.

No seran àngels? Es preguntà la dona.

Ni àngels ni dimonis, però deuen haver vingut del cel, recorda aquell objecte metàl·lic tan gran i rar que varem veure abans d’ahir, segur que arribaren amb ell.

Podríem quedar-nos el nen, allí a Betlem on anem ningú ens coneix, direm que és el nostre fill i tothom s’ho creurà, ja li canviaré la roba.

Que et sembla Josep?

El que tu diguis Maria, però pensa que aquest nen no és com els altres, ha vingut del cel, i aixó el fa especial.

Maria somriu amb el nen en braços que ha deixa’t de plorar.

Tots els nens ho són d’especials Josep.

D'acord, ens el quedarem - contesta ell - si l'abandonem aquí morirà.

I la parella, després que en Josep tapés el cadàver amb pedres, marxa amb el nen en braços de Maria cap a Betlem....

marzo 20, 2008

RECORDS D'ESTIU


Recordo, igual que explicava la iaia, un estiu passat a Santa Maria de L'Estany. Acabava d'arribar després que l'escola havia tancat les seves portes fins a setembre i els meus pares m'havien enviat aquí, amb una sensació que encara ara em perdura de que en aquella època, amb només vuit anys, més aviat els feia nosa i m'aparcaven allí, com ho feren a Cervera del Rio Alhama l'any següent, o a Sant Feliu de Codines l'altre i l'altre.Però aquesta seria ja una altra historia.Suposo que també influïa en aquest estat d'ànim el fet de tenir un germà, en Lluís de només un any, que no anava - òbviament - de vacances. Es quedava per tant a casa i a mi em feien foraO així és com ho veia jo en aquell tempsLa primera setmana em vaig enyorar molt, era la primera vegada que sortia sol de casa, a més a més, la tia, l'oncle i la Maria eren perfectes desconeguts per a mi, tot i que em tractaven amb molta cura perquè no em sentis estrany. Malgrat les seves atencions, trobava a faltar la meva casa, l'habitació, el patí i als meus companys de la plaça del Taulí i també encara que menys als meus pares. Pensava que m'avorriria molt en un petit poble on no hi coneixia ningú i era evident que poca activitat hi deuria haver. 
Venint d'Anoharra on a l'any 53 lentament començava a haver-hi de tot, se'm presentava feixuga la meva estada en aquest petit nucli rural.Però aquest estat va durar poc, la Maria em va presentar en Franciscu que era un cosí meu llunyà i aquest en Josep i ben aviat congeniarem un cop superades les aprensions inicials. Tot i pertànyer a la mateixa cultura, jo venia d'un món molt diferent i el seu ho era també per a mi, però fórem capaços d'adaptar-nos aportant cadascú les seves experiències. Jo els parlava de la vida a ciutat i ells m'ensenyaven com es vivia a pagès.Poc vaig aportar de fet jo, en canvi vaig aprendre moltes coses d'ells, coses petites però importants, com reconeixer els arbres del bosc pel seu nom, caçar crancs al riu, diferenciar el blat de l'ordi o la civada, veure per primera vegada vaques, porcs, gallines o conills. Tot un mon desconegut fins aquell moment per a mi. 
Per a un vailet de ciutat acostumat a aceres i asfalt, tot i que a Anoharra en aquella època molts dels carrers encara eren de terra i fang quan plovia, els costeruts carrers de Santa Maria de l'Estany empedrats desigualment, provocaven freqüents caigudes que feien que anés permanentment amb els genolls pelats. La tia deia que semblava el nafres, però que així aprendria a caminar i córrer com un vailet de poble.L'oncle era pagès, tenia arrendats dos o tres terrenys - els tros en deia - on hi cultivava blat que ell mateix segava i, també un altre on hi havia trapadella pel bestiar, que era cosa de la Maria i fins i tot meva, atès que amb cura i vigilant-me, de vegades em deixava segar-la amb la falç petita i l'esclopet.L'oncle tenia mal caràcter i tractava a la tia com els homes d'aquell temps tractaven les dones. La veritat és que no ens enteníem gaire ell i jo, sempre rondinava per tot i és queixava que jo era molt llengut i li contestava.Malgrat tot, alguna vegada havia observat en ell un cert punt de tendresa que de seguida desapareixia, com si li fes vergonya mostrar-se. 
Amb el pas dels anys, penso que era una bon home, del seu temps però.Tenia unes mans nervudes i la pell assaonada, duia una gorra de visera d'aquelles d'abans que no es treia mai i pantalons gairebé sempre de pana amb un gros cinturó. L'escuradents a la boca i amb aquella sensació que encara dona algun home avui en dia, d'estar constantment mastegant un tros de cansaladaLa tia sempre traficava amunt i avall, tenia un somriure angelical i uns ulls que li brillaven intensos i murris. Poques vegades la veuríeu asseguda i si ho estava era per pelar mongeta tendra, patates o el que calgués.Ella era qui sovint es cuitava d'apagar el foc de les nostres picabaralles.Que no ho veus que es una criatura - li deia -Un carallot i un llenguerut és el que és - contestava ell - però gràcies a ella sempre acabàvem fent les paus.Després de la guerra de la que mai se'n comentava res, potser perquè jo era molt petit o simplement perquè a molts pobles no se'n parlava, viure era molt dur.Els deportats de L'Estany els mataren a Sant Quirze de Safaja, o fins i tot a Vinyoles d'Orís, però això ho vaig saber mols anys després.Les guerres a part de morts provoquen silencis, odis i rancúnies difícils d'empassar i més encara d'oblidar i, el que és pitjor encara, ens porten a la postguerra, època feixuga per a tots, vencedors i vençuts.La Maria tenia vint anys i un xicot que es deia Valentí. Bon noi i treballador - deia la tia - misèria de per vida - afegia -Els diumenges al matí anàvem a missa de dotze amb la tia i la Maria. L'oncle no hi venia mai atès que sentia una aversió visceral envers els capellans.En sortir de l'església anàvem a fer el vermut al cafè de la plaça. El vermut era de garrafa que jo trobava boníssim i encara el recordo barrejat amb sifó, acompanyat d'olives i anxoves.Allí hi havia l'oncle jugant a les cartes o al dòmino, matant el temps mentre lentament passava el diumenge.A la tarda amb la Maria, anàvem a berenar a la font, llevat que vingués el Senyor de Santa Eulàlia de Riuprimer que portava la màquina de fer cine i al casal projectava pel·lícules en blanc i negre, amb un só infame que nosaltres contemplàvem fascinats i embadalits.Eren pel·lícules espanyoles, de Imperio Argentina, Miguel Ligero i d'altres per l'estil, però per a nosaltres allò era tot un mon nou que se'ns obria als ulls d'infants àvids de conèixer-ho tot.A Santa Maria de l'Estany, hi venien estiuejants de Barcelona, pocs, però n'hi havien. Uns d'ells que tenien la torre amb jardí i fins i tot garatge per el seu automòbil, s'estaven al costat mateix del monestir. Tenien tres o quatre vailets, però no es barrejaven gaire amb nosaltres.El monestir romànic era el monument més important del poble - de fet l'ùnic - a part de la bellesa del campanar i l'absis clàssic ben conservats, tenia també el claustre on de vegades hi anàvem. Cada columna tenia el seu capitell esculpit amb motius religiosos que ens agradava molt i el pati interior ben cuidat amb herba i flors on i entrava el sol que les mantenia gemoses.El mossèn era un altre vell rondinaire que pràcticament no recordo, llevat d'una dia que ens va empaitar perquè ens haviem cagat al costat mateix de l'absis. Ho recordo bé perquè aprofitant el meu desconeixement de la natura, en Franciscu em va enredar i em vaig eixugar el cul amb fulles d'ortiga que abundaven a la part del darrere del monestir.Fins que no vaig dipositar el meu paner en un rec d'aigua fresca la coïssor se'm feia insuportable, però reconec que fou la millor manera de reconèixer la maleïda planta per sempre més.Després, jugaven a tocar-la sense respirar i la veritat és que la cosa funcionava.Darrera de l'era de Can Guardia, un camí de terra pujava cap on hi havia els pallers i més amunt dalt d'un turó, quan n'era el temps, hi havia la concentració més gran i espectacular de papallones que jo hauria imaginat mai.Ens asseiem allí enmig contemplant-les i admirant la bellesa i varietat dels seus colors. Fou aquesta la primera vegada en que vaig tenir la sensació que es podia aturar el temps, que era possible detenir-lo i manipular-lo.Anys més tard llegint Sartre ho vaig entendre, era la felicitat en estat pur, quan la pots retenir encara que només sigui un instant, un instant en que tot està bé, on tot és al seu lloc.En Franciscu ens explicava que el seu pare li havia dit que les papallones naixien i morien el mateix dia, però nosaltres mai n'haviem trobat cap de morta al terra. Malgrat la manca d'evidències ens ho creiem. Al pare d'en Franciscu li deien el Sr. Prat doncs era l'encarregat de la fàbrica tèxtil que hi havia davant el Monestir. Sap de lletres i números - deia sempre la tia - i és molt viatjat - afegia -En baixar del turó de les papallones, tallàvem trossos de didortes que ens fumàvem d'amagat, picava molt als llavis i al paladar, però semblava talment que ens fuméssim una cigarreta. Les didortes son unes herbotes recolzades als marges i de tronc color veig clar amb ratlles un xic més fosques, dubto que ara les fumi algú i aneu a saber si jo mateix seria capaç avui en dia de reconeixer-les.Com succeeix a qualsevol poble, o fins i tot les ciutats o grans urbs, la vida quotidiana estava instal·lada en una rutina cíclica, que molt de tant en tant es veia alterada per un fet diferent que trencava aquesta monotonia.Malgrat aquest aspecte, a L'Estany i als vuit anys hi havia molts motius per passar-s'ho bé cada dia. En aquesta època d'aprenentatge i constants descobriments qualsevol fet que als ulls d'un adult no tindria cap importància, per a un vailet de vuit anys era tot un esdeveniment digne d'atenció.Amb la Maria, quan l'oncle anava a segar al tros, li portàvem el dinar. Sota un sol de justícia caminàvem més d'una hora per un camí polsegós i allí sota una olivera que a penes donava ombra, dinàvem sempre el mateix, escudella, gra o cansalada, pa més aviat sec i la bota de vi calent i agre que l'oncle duia sempre a sobre.Un dia que la Maria no es trobava gaire bé, vaig anar-hi tot sol.Després de dinar. L'oncle em va dir:- Vailet, fot el camp cap el poble que està a punt de ploure i t'agafarà la tempesta.- Però si fa sol - fou la meva contesta -- Fes-me cas, ¿veus aquelles boires que venen de la banda de Santa Maria d'Oló?.- Si! però son molt lluny.Va somriure sorneguer dient-me sense dir-ho que - aquests de ciutat no en sabem res de la natura -- Creu-me i fes-me cas, ves-te'n o t'agafarà la pluja.No sens l'olor del vent humit i la flaira de terra mullada que ens arriba?Aleshores ho vaig notar, és una olor extraordinària que t'entra pel nas - per a on sino - i es percep en tots els sentits.- Sí que ho sento ara - li vaig dir - Teniu raó, me'n vaig.A mida que m'anava acostant cap l'Estany el cel s'anava ennegrint i l'olor a terra mullada, aquell aire humit ple de sensacions era més perceptible.I la vaig veure, per primera vegada vaig poder veure on començava la pluja. Davant meu, a uns vint metres - més o menys - les grosses gotes s'incrustaven dins el terra polsós del camí marcant una perfecta línia horitzontal que avançava ràpida cap a mi.No duia paraigües ni el volia, vaig deixar que la pluja m'envoltes i calés en tot el meu cos mentre aspirava a fons i agraïa el seu contacte.Vaig arribar xop a can Guardia, però satisfet. Havia vist començar la pluja per primera vegada i havia notat el seu efecte reparador i fresc.La tia i la Maria en veure'm arribar mullat com un peix no compartiren els meus pensaments, però tampoc es que rondinessin gaire. Les dones contemplen amb més benignitat les petites bajanades de la infantesa.Encara no m'havia acabat de canviar de roba que la tempesta ja havia passat, el sol brillava de nou i una lleugera boirina producte de la evaporació embellia el paisatge, tot feia olor de net, a nou.En aquestes es varen presentar en Franciscu i en Josep.- Ja has arribat? T'hem vingut a buscar per si vols venir a collir cargols, després de ploure és el moment.- Cargols? Aneu a collir cargols?- Sí! - contestà sorneguer en Josep - cargols, aquells que porten la casa a sobre i s'arrosseguen pel terra.- Que no n'has vist mai?- Sí! alguna vegada, però perquè els voleu collir?En Francesc i en Josep intercanviaren una irònica mirada. Aquests de ciutat no saben res de res, és devien dir.- Escolta'm, que no ho saps que els cargols es mengen?- No!- Doncs ara ja ho saps, vols venir o què?- Si, i és clar. Anem.Em va fer una mica de mania agafar el primer, però com a totes les coses un s'acostuma aviat i vaig acabar collint-ne un munt.En Franciscu que era el més gran i molt espavilat, va tenir la idea de fabricar-nos uns estris capaços de desenvolupar altes velocitats.La idea era molt senzilla - un cop vista - es tractava d'una construcció de fusta triangular amb tres coixinets a la base, fixes els del darrere i mòbil el davanter que era una mica més gran.Aquest anava travessat per un eix d'acer que servia de volant. Guiat amb els peus mentre ens aguantàvem d'una corda lligada als extrems de l'esmentat eix, aconseguíem a la baixada de la font del Castell, unes velocitats encomiables i més d'una rebolcada també.S'ha de tenir en compte que en aquella època els vehicles que transitaven per aquella carretera que portava a Santa Maria d'Oló o a Santa Eulàlia de Riuprimer cap a Vic si et desviaves a la dreta, era escassisim, atès que el cotxe de línia del Sagalés només arribava fins l'Estany i llevat d'alguna excepció, l'ùnic vehicle segur era el camió de Harinera de Tardienta que passava cada dijous a primera hora del matí cap a Moià.No hi havia doncs més perill que el que nosaltres mateixos amb la inconsciència propia de l'edat representàvem, atès el poc cap i menys enteniment encara que teníem sobre nostre.De més gran sempre he pensat que si es que n'hi ha algun de déu, deu ser un que és dedica exclusivament a protegir als infants de les seves entremaliadures, doncs de no ser així la majoria no hauríem arribat a adults.Un cop a baix, on començava el pla ja no seguíem, en primer lloc perquè s'havia acabat la baixada, però bàsicament ho teníem "prohibit" atès que una mica més avall hi havia la finca dels "moros". Aquesta finca era una masia, mansió millor dit que envoltada de moltes hectàrees de terreny havia adquirit un xeic àrab que hi passava llargues temporades.Hi anava amb un helicòpter - deien - que mai ningú havia vist i - deien també - que la finca estava protegida per sicaris fortament armats.L'ùnic que en sabia alguna cosa era el de Can Tuneu el carnisser, que els hi anava a dur el menjar i queviures, que no és que en parles massa de l'assumpte i no se si arribaré mai a esclarir que hi havia realment de veritat i de llegenda en tota aquesta historia, però la qüestió es que no passàvem de la font del Castell malgrat la tafaneria que ens podia envair per esbrinar tota aquesta historia.Tornant a la nostra baixada, o millor dit, quedant-nos a la font del Castell, a la riera hi agafàvem crancs de riu, d'aquells que hi havia abans no els extingissin els americans, els crancs americans em vinc a referir.Però això va ser després, l'ùnic americà que hi havia a l'Estany a l'any 53, era un Buick que venia de Barcelona alguna vegada a veure el Monestir i l'arribada de la primera Coca-Cola.Buf! Quin record més dolent en tinc d'aquella llunyana experiència. Potser perquè era calenta, o simplement perquè en aquells moments no em va agradar, però recordo que la vaig trobar horrible.Entre d'altres coses, jo només estava acostumat a veure aigua, una mica de vermut els diumenges, un xic de cava per Nadal i la festa Major, o algun traguet de vi de tant en tant, ah! i per berenar una llesca de pa amb vi i sucre o pa amb oli i sucre.Després m'hi vaig anar acostumant, com a moltes altres coses de la vida a mida que et vas fent gran.Un dels fets extraordinaris, de fet el més especial de tots, es produïa a finals de juny.Quan el blat era a punt de segar, anàvem tota la colla de nanos gairebé fins a Moià a peu per la carretera a esperar l'arribada de la màquina de batre.Ens arribàvem fins Magadins Nou, que d'una vella masia, ara s'ha transformat en un restaurant. Allí l'esperàvem i escortàvem la màquina i els segadors fins a l'entrada del poble.Aquells homes i la seva màquina, per a nosaltres, eren com éssers vinguts d'un altre planeta, tenint en compte que eren èpoques de poc viatjar i gent com aquella que anava per tot arreu, exercia sobre nosaltres una extraordinària fascinació.Després, veiem com feien els pallers. Els homes amb barret de palla, ulleres i un mocador a la cara, talment com si fossin bandolers. La màquina que amb un soroll eixordador anava llençant palla pel tub, i mentre uns recollien el gra en sacs, els altres amb les forques li anaven donant forma al paller, fins arribar a dalt.I així, era rera era, poble rera poble, cada més de Juliol, amarats de suor, tirant de bota de vi. Negres com el carbó de tantes hores sota el sol, i unes mans fortes de venes marcades i dits gruixuts. De treballador, d'home de la terra.Fou un bon estiu aquell a Santa Maria de l'Estany. Un estiu d'aquells que no s'obliden.

marzo 19, 2008

ELLS




Estic espantat, molt espantat i a més a més tinc por, d'aquesta por que t’entra per l’espinada, gelada, incontrolable. No se si em donarà temps d’explicar-vos la meva història o ells acabaran abans amb mi, no se si física però si que m’estan fent molt de mal psíquicament. Intentaré explicar-vos-ho quan més aviat millor. El pitjor de tot es que sembla que aquesta invasió en tota regla, ningú sigui capaç d’adonar-se’n, nomes jo.Haig de reconèixer que al principi no els hi vagi donar la menor importància, s’adaptaven fins i tot a l’entorn del paisatge, era un toc de color i modernitat, però any rere any anaren proliferant com els cap grossos quan plou, fins que un any em vaig adonar que eren quelcom més que un toc de modernitat.He estat durant molts anys un atent i apassionar observador de la evolució dels usos i costums de la gent, i he intentat adaptar-m’hi, evidentment, en unes coses més que en altres que no he comprés però he tolerat. 
Però ara han tornat a venir ells i en més quantitat que en anys anteriors, i se que porten males intencions, ho sé! Es un projecte a llarg termini que pretén acabar controlant i dominant la nostra societat; un projecte letal i asfixiant que lenta per inexorablement va complint pas a pas el principal dels seus objectius, envair-nos.Avui diumenge 24 de Desembre ja no he gosat sortir al carrer, però els puc veure perfectament com avancen pels balcons des de la finestra, malgrat en veurem es queden quiets, i el pànic cerval ha tornat a apoderar-se de mi. No penso sortir més de casa, no em sento segur, si ha de passar prefereixo que m’agafin a casa meva, almenys aquí podré defensar-me fins l’últim alè, i os asseguro que no m’agafaran viu, ho tinc tot previst i estudiat per quan arribi aquest moment, i no fallaré.
Quina tristesa, recordo la meva dona, els fills el meu pare, els amics, tots se n’han anat i jo m’he quedat sol, sense esperança, sense possibilitats de sobreviure. Si! Ja se que com ells podria intentar marxar, però on, si son per a tot arreu. El millor que podria fer es acabar amb tot d’una vegada, així els hi donaria una lliçó pel fet de prendre una decisió personal que ells no s’esperarien mai. O atacar primer jo, dur-me’n uns quants per davant, al cap i a la fi, a qui l’importo, aixó es el que haig de fer, enfrontar-me a ells, no podré amb tots – ho sé - però uns quants se n’aniran a l’altre barri amb mi. Aquest es el meu destí – ara ho veig clar - seré el primer màrtir de la creuada.
*
Que ha passat? - Pregunta una senyora que s’ha acostat al carrer en veure l’aldarull que hi ha.

Un senyor gran, amb bata de botiguer li contesta:

- Ai senyora, un sonat que s'ha liat a trets ambs els Pare Noel que hi han penjats dels balcons. Però no es preocupi ja l’ha detingut la policia.

-Ai senyor! Exclama la senyora, el món està ben girat

-Ja ho pot ben dir – li contesta el botiguer mentre pausadament encén la seva pipa, ja ho pot ben dir.

marzo 18, 2008

ELLS NO HO SABEN


Nomes arribar a casa seva va saber que alguna cosa no anava bé, l’holograma favorit de la seva dona havia desaparegut de la paret de l’entrada, símptoma inequívoc que se n’havia anat i l’havia deixat. Tanca la porta i engega el Videotext, apareix la imatge de la seva ja exdona, ja s’imaginava que li podia dir, però malgrat tot com un últim acte de deferència decideix escoltar-lo.

“Hola Joan, ho sento per me n’he anat, la teva maleïda no afició, aquest vici que t’ha agafat de repent et portarà molts problemes i jo, ho sento, (acompanyant d’un sobreactuat “snif”) però no vull veure-m’hi involucrada, d’un moment a l’altre vindran a buscar-te per interrogar-te i a mi podrien acusar-me de complicitat, i ho sento (“snif” un altre cop) no em sento suficientment forta en aquests moments per afrontar-ho. Adéu, que tinguis molta sort.!"

Desconnecta l’aparell i d’una potada tomba el gerro de plàstic, amb flors de plàstic de la tauleta. Estúpida! Ets com tots, millor que te n’hagis anat, pel que em servies; quan tingui ganes de fer l’amor llogaré una androide i assumpte resolt, almenys aquestes no es queixen de tot i per tot com tu, estan pel que han d’estar i ja està. Mentre mentalment ballestreja contra la seva exdona, se'n va cap la cuina i es prepara quelcom de menjar, tot i que no te molta gana vol celebrar haver-se desfet d’un mort com la seva ex. Agafa una de les ampolles d’aigua reservada per a les ocasions especial i la beu pausadament.Ah! No hi ha res com una ampolla d’aigua ben fresca, sembla que tot te un altre color, per fi, ja no hi haurà qui em digui, no facis, alló, fes alló altre, saps a qui he vist avui…., soc lliure, lliure com un ocell.

L’home s’entristeix de sobte, fins i tot ja no troba el mateix gust a l’aigua, s’acaba d’adonar que fa anys que ja no hi ha ocells i per tant no hi ha llibertat, la sensació que l’havia envaït en saber que l’havia abandonat la seva dona, l’hi havia fet oblidar la dura realitat del seu entorn i el problema al que ella al·ludia al vídeo. Era un problema realment greu, però…. No podia, era totalment impossible per a ell poder fer-ho, quan s’adreçava allí, li entrava una sensació de pànic que l’envaïa i no tenia mes remei que sortir corrents, era superior a les seves forces.Hauria de provar-ho un altre cop – es diu – sinó se que estic en perill, ella ja m’ha abandonat perquè es possible que sàpiga alguna cosa, que sigui mes que una intuïció.

Si! Haig d’intentar-ho un altre cop. Igual sense la pressió de la meva dona ara ho aconsegueixo.

S’aixeca, la caçadora se l’hi incorpora i surt al carrer, en cinc minuts arriba al lloc, esta curull de gent com gairebé sempre. Dubta uns moments però es decideix i entra. A mida que va avançant una suor freda l’envaeix, les cames li tremolen….No puc!, no puc! Exclama. Uns guardies de seguretat se’l queden mirant i ell surt corrents, esperitat cap el carrer. Durant una bona estona vagueja pels carrers, fins que finalment torna a casa seva. En arribar s’adona que la porta està entreoberta quan ell està segur d’haver-la tancat. Ja son aqui! Es diu mentre intenta retrocedir, però un home alt i corpulent l’agafa per l’esquena.- Senyor, faci el favor d’acompanyar-nos, es una formalitat de rutina, no ha de témer res.

Un hidroneumatic els transportà fins un lloc desconegut per a ell.

Allí, l’introdueixen dins una petita habitació en la que per únic mobiliari hi ha una taula i un parell de cadires antigues, una llum il·lumina tètricament l’estança. Li ordenen s’assegui i esperi…Després de deu interminables minuts, la porta de l’habitació s’obra i apareix un home d’uns quaranta anys que entra i s’asseu en una cadira davant seu.

Vol una cigarreta – li diu

–No estan prohibides?

Aquí no, aquí som els que prohibim, no els que patim les prohibicions, aclareix l’home..I, afegeix, que hem de fer amb vostè?

Res, jo no he fet res, perquè m’han dut fins aquí?

Vostè ho sap perfectament, sentencia l’home mentre dona una llarga calada a la seva cigarreta. De l’interior de la seva caçadora treu una targeta groga que en vermell du impreses les paraules T.I.J.

- Sap que es aixó, veritat?

- Sí! Hi és clar, una Tarja d’identitat de jugador.

Exactament, i és la seva que fa més de tres mesos que no ha fet servir en cap dels múltiples jocs d’atzar o plaer que l’estat posa a la disposició dels ciutadans perquè siguin feliços. Podria dir-me perquè no l’ha feta servir?

L’home empal·lideix. No ho sé- contestà – és que no ho puc evitar, és superior a les meves forces, quan m’acosto a un dels locals de joc o felicitat que l’estat generosament posa a la meva disposició, m’entra una sensació de pànic, començo a suar i les cames em tremolen, m’ofego i haig de sortir corrents, deu ser algun tipus d’al·lèrgia.

El seu interlocutor impassible, continuà amb l’interrogatori.

Però vostè, suposo que deu tenir ganes de ser feliç, de guanyar diners, practicar sexe diotronic, viatjar, ja sap, tot el que te de lúdic i que omple de felicitat la gent.

Si! Hi és clar, però ja l’hi dic que per a mi es impossible. Ho he provat, però es superior a mi. Ho sento, no puc fer-hi més.

Aleshores vostè es un perill per la comunitat.

JO! Un perill, perquè, si no he fet mai mal a ningú en la meva vida.

Li repeteixo que vostè es un perill, està transgredint el sistema i tot alló que alteri o transgredeixi el sistema es un perill en potencia s’ha de separar de la societat.

Vostè pertany a X-324 del 2035, no es el primer cas defectuós, es veu que hi havia un cap de fabricació inexpert i bastant irresponsable que produïa alteracions en els neofetus. No es preocupi, no es culpa seva.

I, aleshores que faran amb mi, - preguntà.

No li puc dir, ni es decisió meva. Ja ho sabrà quan pertoqui. Bona nit.

L’home abandona l’habitació, deixant al ciutadà sol i preocupat, li consta que hi havia gent que de sobte desapareixia i mai més se’n sabia d’ells, el que no sabia es si els eliminaven o els enviaven a algun lloc, tot i que aviat ho sabria. Es prepara doncs pel pitjor sabedor que la seva sort estava ja decidida-Als deu minuts dos homes i una dona entren en la habitació, ells l’agafen per l’espatlla mentre ella li arremanga el braç i li posa una injecció, una sensació de sopor l’envaeix i tot s’enfosqueix al seu voltant............

La tebiesa dels raigs del sol el desperta, obre els ulls i li costa reconèixer quan estava veient, un prat de veritat verd i ple de flors l’embolcalla i el cel es d’un blau intens com recordava haver vist en alguna retrofotografia digital de petit, uns ocells picolen al seu costat mentre deixen anar els seus trins, dalt d’un turó una casa de fusta amb una xemeneia que desprèn un fum fugisser sembla cridar-li. S’aixeca i travessa un rierol d’aigua fresca i neta. Al porxo un home gran de llarga barba i amb una pipa a la boca que treu més fum que la xemeneia l’espera somrient.

Benvingut a la Reserva! Li diu mentre li acosta la mà que ell sorprès i atordit encaixa.

La reserva? Pregunta.

Sí, amic meu, aixó no és el cel, es la reserva com li diuen ells, aquí hi porten tots els que tenim alguna deficiència de fabricació, la llei androiana del 2022 no els permet d’eliminar-nos. Aquí - continua – ho hem de fer tot, buscar el menjar, treballar al camp, caçar, dormir quan pertoca, patir calor, fred… no hi ha videotext, televisió, radio, diaris, politics,. policies. No hi ha res de tot aixó, aquí vivim com els primitius .

I som molts- pregunta l’home atordit encara –

Un centenar, ara els coneixerà, estem ben avinguts, i som tants homes com dones, no es preocupi són tots molt bona gent.

Aleshores exclamà l’home, aixó és com estar al paradís.

Sí! Contesta l’home de la barba mentre dona una calada a la seva pipa i deixa anar un núvol blanc de fum:
PERÒ ELLS NO HO SABEN.

marzo 15, 2008

EL MISSATGE


Es pregunta qui pot ser, qui cada dissabte a la matinada li deixa lliscar un missatge dins d'un sobre per sota la seva porta. Sap que és de matinada perquè ella s'en va tard a dormir, i a partir del primer que va rebre, vigila abans de recollir-se. No hi ha mai res, però l'endemà al matí se'l troba.I no és precisament un missatge d'amor. Bé, d'amor si, pero dir-te:"no obris els ulls si és possible i acariat amb les teves mans tan boniques, ho he somiat tantes vegades, m'agradaria veure-ho, veure-les sobre la teva pell, així, i jo estaría aquí, ningú ens veurà i jo estaria aquí, acariciant el teu sexe, poc a poc, estimada"és, dit curt i ras un missatge d'alt voltatge eròtic.
El que més intriga l'Alba, és qui pot ser el seu anònim enamorat, doncs a l'escala on viu, no hi ha cap dels seus veins que doni el tipus, que encaixi amb el contingut de les missives. Al bloc, de tres pisos amb dos a cada replà, hi habiten dos matrimonis grans al primer A i al primer B, jubilats i amb no massa salut. Aquests ja els pot descartar d'entrada. Al segon, ella al A i el B està desocupat fa m,és d'un any. Queda el tercer, a l'A, el Senyor Geroni, un pre-jubilat entranyable, de cabells i bigoti blancs com la neu. No! ell tampoc, és diu, no sembla el tipus de persona que faria una cosa així. I ja tan sols li queda el veí del tercer B, feia poc s'hi havia traslladat un estudiant d'económiques li semblava haver sentit, però tampoc podia ser, era molt jove i l'Alba frega just la quarentena, Oh! a veure si seré uns misses Robinson - es diu - convençuda que l'estudiant d'económiques era l'ùnic amb possibilitats de ser el seu anònim i eròtic enamorat. Però no pot fer res, tan sols esperar, tard o d'hora el missatge setmanal li donarà alguna pista, cal doncs esperar que passi el temps..."Sento el meu cos sobre el teu, tu em deixes fer, però m'agafes fort amb els teus braços, continuo furgant dins teu, els teus llavis cerquen els meus i les nostres llengues parlen d'amor i desig, baixes les mans i m'agafes per les natges, apressant-me, fins gairebé fer-me mal i em sento encara més dins teu, com si fóssim un sol cos, encès de passió i desig"I així setmana rere setmana, sense donar cap pista, cap senyal. L'Alba està ja més que intrigada, no sap ben be que fer i finalment decideix quedar-se de guardia el cap de setmana següent,a veure si d'una vegada pot esbrinar qui és l'autor de les missives.
*
Gairebé s'ha adormit quan pel voltant de les quatre de la matinada un sobre llisca per sota la seva porta, l'obre d'immediat, però tan sols encerta a veure unes cames que fugen escales amunt seguit d'una porta que es tanca, sense tenir l'Alba cap certessa de quina de les dues és. Decidida, puja proveïda tan sols delseu barnus i veient llum sota la porta de l'estudiant, truca al timbre. Li obre el noi proveit només d'una tovallola...Qui és? pregunta una veu femenina des del fons de la casa.Ai perdó! exclama l'Alba, és que algu ha intentat entrar a robar a casa i m'he posat molt nerviosa, ja està, sigui que sigui ha marxat corrents escales avall, no crec que torni. Perdoneu i bona nit.El noi tanca la porta amab cara estranyada i l'Alba es troba al replà sense saber que fer. La porta del tercer A s'obre i apareix el Sr. Geroni. Somriu amablement com sempre.Que li passa? la veig molt trasbalsada. Vol prendre un cafè o una copeta, li anirà bé, no he pogut evitar sentir la conversa sobre l'intent de robatori, i....L'Alba somriu. Sí, gracies, una copa m'anirà bé.L'home s'aparta i ella entra dins la casa, mentre s'asseu al sofà ellporta una ampolla de Conyac i un parell de copes. S'asseu al seu costat mentre les omple. Així que l'han volgut robar?L'Alba decideix explicar-li tota la veritat, abaixant la vista i mentre el conyac lentament va omplit de calor el seu cos, li parla dels missatges setmanals i com avui s'ha quedat vigilant tota la nit.Hi ja ha llegit el missatge d'avui?No! contesta ella sorpresa.Llàstima, diu ell, era el més bonic de tots, diu així:"M'agrada mirar-te, t'he mirat durant aquest temps, i encara que no ho sabies, jo et sentia com si ja fossis meva, si em vols fer aquest favor, puja ara mateix al tercer A, encara que tan sols sigui per a una sola nit, crec no demano molt, puja, i simplement tanca els ulls i deixa'm que t'acaricíi i, per una nit, per una sola nit, seràs de veritat meva."L'Alba aixeca els ulls i s'el mira, s'acosta a ell i abraçantlo el besa als llavis. S'ho ha guanyat Sr. Geroni, a mi també m'agrada Alessandro Baricco. Tindrà la seva nit - li diu - mentre el barnús llisca lentament fins arribar al terra...