CIUTADÀ LÓPES

 
El Ciutadà Lópes era un home corrent, que tenia una vida corrent i vivia en una casa corrent, en una ciutat tant corrent com ell i la seva pròpia existència, així com tot el seu entorn gris i vulgar, propi d’una població industrial. El Ciutadà Lópes fregava els trenta-cinc anys, era solter i treballava al departament de comptabilitat del Gatesbank of America. La seva vida aparentment era tranquil·la dins la rutina diària que l’acompanyava i a la qual en certa manera havia arribat a acostumar-se.Feia anys que tenia els mateixos amics, amb els que compartia la seva afecció a la pesca. Menjava normalment al mateix restaurant de la cantonada de casa seva, i tots i cadascun dels seus actes diaris eren previsibles. Resumint, la seva vida era més o menys com la de la majoria dels éssers humans del nostre temps.Però dintre de pocs dies, i sense que ell ni tant sols s’ho pogués imaginar, tot el seu entorn patiria una enorme transformació que canviaria radicalment el seu estil de vida.I molt hi va tenir a veure el nou pla de desenvolupament del govern per als ciutadans de la zona oest, que era on vivia el nostre protagonista.

La construcció d’una nova autovia travessava precisament el seu barri que, afectat per les obres, s’hauria d’enderrocar; tots els seus habitants s’haurien de traslladar a un de nou que tot just estava acabat a la zona nord, millor comunicada i més a la vora, en el seu cas, del lloc de treball.Segons deia la propaganda oficial, aquests nous habitatges que en breu els serien adjudicats disposaven dels més sofisticats avenços pel que feia a la comoditat i l’habitabilitat. L’holograma publicitari era molt bonic atès que l’habitatge disposava de vídeotelèfon, climatització global, monoascensors pneumàtics, sonorització ambiental a escollir, i era totalment intel·ligent, tot controlat informàticament.I el més important, sempre segons l’holograma, televisió adossada d’última generació amb acompanyament i guia de comportament, aquest últim un aspecte que el Ciutadà Lópes no acabava de comprendre però que no trigaria gaire a conèixer.
Per fi va arribar el dia del trasllat a la nova llar; la previsió i cooperació de les autoritats municipals va permetre que tot es produís en un tancar i obrir d’ulls, i cap al capvespre del mateix dia, el Ciutadà Lópes i la resta d’afortunats ciutadans com ell estaven còmodament aposentats en el seu nou habitacle.Donà una ullada al seu entorn i es sentí satisfet. Agafà un emulgent hidratat vitaminat del frigorífic i s’assegué al sofà del saló, el comandament a distància estava allà, davant seu, com si l’estès esperant. L’agafà amb la mà dreta i el premé.
"BONA NIT!”
El Ciutadà Lópes es va sorprendre. D’on sortia aquella veu?
"NO ET SORPRENGUIS CIUTADÀ LÓPES, SÓC M-3254289, LA TEVA NOVA ASSESSORA D’ACOMPANYAMENT I COMPORTAMENT; SÓC AQUÍ PER AJUDAR-TE EN TOT EL QUE NECESSITIS, TANT SOLS HO HAS DE DEMANAR I SI ESTÀ DINS LA MEVA PROGRAMACIÓ T’HO CONCEDIRÉ."
El Ciutadà Lópes somrigué satisfet, això està bé -va pensar- una ajuda sempre és d’agrair, i més en una casa tan nova i sofisticada com aquesta.“Moltes gràcies!” contestà, “espero que siguem bons amics.”
"PER SUPOSAT, PER AIXÒ ESTIC PROGRAMADA. LA MEVA MISSIÓ ÉS FER LA TEVA VIDA MÉS AGRADABLE."
Mentre es refregava les mans satisfet, decidí que ja era hora de preparar-se el sopar, així que se’n va anar cap a la cuina. Li venien de gust uns ous remenats amb bacó i una amanida, acompanyat de maionesa i un vi suau de Califòrnia.Estava acabant de preparar-se l’àpat, quan la veu el va increpar:
"CIUTADÀ LÓPES, AQUEST SOPAR QUE T’HAS PREPARAT NO ÉS EL MÉS ESCAIENT PER A LA TEVA SALUT, TÉ EXCÉS DE GRASSES I COLESTEROL. T’ACONSELLO QUE MENGIS QUELCOM MÉS SUAU I ADEQUAT. EM PERMETO SUGGERIR-TE UN GOT DE LLET AMB CEREALS. PORTA LES CALORIES QUE EL TEU COS NECESSITA I ÉS MOLT MÉS SA."
El Ciutadà Lópes frunzí les celles, però sigui per la sorpresa que li va produir el missatge o per la convicció que comportava el mateix, diposità el seu sopar a la trituradora de brossa i es preparà la llet i els cereals. Els va menjar amb desgana i es disposà a veure la pel·lícula del Canal 458. Al Ciutadà Lópes li agradava aquest canal, era el més cultural de tots i les pel·lícules que emetia eren francament interessants. Agafà una bossa de crispetes que havia comprat al supermercat i es disposava a cruspir-se-les tot veient la pel·lícula quan la veu el va tornar a interrompre:
"CIUTADÀ LÓPES, NO ÉS BO QUE MENGIS CRISPETES DESPRÉS DE SOPAR, JA HAS ACUMULAT SUFICIENTS CALORIES."
Aquesta vegada, el frunzit de celles va ser més seriós, però no era el primer dia en la seva nova, llar? I no tenia ganes de barallar-se amb la veueta tocapilotes que li havien instal·lat, seria millor deixar-la tranquil·la per avui i demà comentaria aquest assumpte amb els seus amics per veure que n’opinaven. Connectà el canal 458, però la veu tocapilotes va tornar a intervenir:
"HO SENTO, PERÒ NO ÉS ACONSELLABLE VEURE AQUEST CANAL, EL SEU CONTINGUT ÉS PERILLÓS. ET RECOMANO EL CANAL 1222 QUE EMET BONES PEL·LÍCULES AMERICANES, MÉS ESCAIENTS ALS IDEALS I AL COMPORTAMENT DELS NOSTRES CIUTADANS."
Fastiguejat, desconnectà el televisor, i això que era el seu primer dia de convivència amb la veu d’acompanyament i de comportament. “Comencem bé” -va pensar-, “o arreglo aquest assumpte o un dels dos acabarà malament.”
La veu insistí de nou:
"CIUTADÀ LÓPES, SI NO VOLS VEURE LA TELEVISIÓ, PUC RECOMANAR-TE ALGUNA EMISSORA DE RÀDIO, O ELS LLIBRES QUE HAS DE LLEGIR PER TAL D’AMPLIAR ELS TEUS CONEIXEMENTS."
El Ciutadà Lópes estava sorprès, ¿com era possible que la veu encara l’estigués emprenyant si ja havia desconnectat el receptor?
"SÉ EL QUE ESTÀS PENSANT” -LI VA DIR-, “ESTIC CONNECTADA AL TELEVISOR, SIMPLEMENT EN ACTIVAR-LO M’HAS INCORPORAT AL TEU ENTORN. LA MEVA TASCA ÉS VETLLAR PER TU I FER-TE FELIÇ LES 24 HORES DEL DIA. I ARA, ATÈS QUE OBSERVO QUE NO DESITGES FER RES EN ESPECIAL, T’ACONSELLO QUE TE’N VAGIS A DORMIR. BONA NIT! AH!, I NO OBLIDIS DUTXAR-TE I RENTAR-TE LES DENTS. FINS DEMÀ!"
El Ciutadà Lópes bullia d’indignació, en quin mal moment havia posat en marxa i activat un monstre semblant! “Calma’t” -va pensar- “dutxa’t, renta’t les dents i ves-te’n al llit, demà ja prepararàs un pla de xoc contra aquest monstre electrònic.”Almenys el va deixar dormir tota la nit, però com ja s’ho esperava, a les vuit en punt del matí la veu el va despertar:
"BON DIA! CIUTADÀ LÓPES, JA ÉS HORA DE LLEVAR-TE I ESMORZAR. SÓN LES VUIT EN PUNT DEL MATÍ, FA UN BONIC DIA, LA TEMPERATURA ÉS DE 26º I NO HA HI HA PERILL DE PLUJA."
“Gràcies, ¿haig d’esmorzar cereals, llet i suc de taronja, oi?”
"MOLT BÉ! VEIG QUE VAS APRENENT, NO OBLIDIS QUE TANT SOLS SEGUINT ELS MEUS CONSELLS SERÀS UN CIUTADÀ FELIÇ I EXEMPLAR."
El Ciutadà Lópes remugà quelcom inintel·ligible entre dents que, afortunadament, la Veu no va poder sentir. Un cop vestit i esmorzat, se’n va anar de la seva nova llar cap a la feina, no sense abans acomiadar-se de la Veu, no fos que es molestés.Es trobà en el bar de sempre amb en Martinez. No va fer falta que es diguessin res l’un a l’altre, els gestos i les mirades que es creuaren ja eren més que eloqüents. El Ciutadà Lópes xiuxiuejà unes paraules a l’orella del seu company.
- Escolta Martinez, millor que en parlem després al carrer, ja no me’n refio dels locals tancats.- Jo tampoc Lópes, millor fora, anem-nos-en.Un cop al carrer i mentre anaven cap a la feina, parlaren de les seves experiències personals amb la Veu i, com era previsible, van coincidir en el mateix tipus d’enfrontament personal amb ella.
“Que et fa feliç i un ciutadà exemplar”, repetiren alhora.
El Ciutadà Lópes es quedà pensatiu.
- Ara ens en riem, amic meu, però aquí tenim un problema que hem d’intentar resoldre com més aviat, millor.
- D’acord! Però com? No crec que sigui gaire fàcil desempallegar-se d’ella.
- Desempallegar-se’n ja sé que no, però ignorar-la, potser sí.
- Ja em diràs com? Si la desconnectes, ells ho sabran i tindràs problemes, i no pots anar tot el dia per casa amb les orelles tapades, el remei seria pitjor que la malaltia.
- Tot això ja ho he pensat, Martinez, però sí que crec que hi ha una solució.
- Doncs digues quina, que em fas estar neguitós.
- Veuràs, ho he estat pensant i crec que hauríem d’adreçar-nos a les autoritats municipals; els hi podem dir que no ens adaptem a tants avenços, que ja tenim una edat i això és cosa del jovent, i que si ens podrien canviar a un altre habitatge de característiques similars al que ja teníem.- No hi perdem res per provar-ho.
En Martinez esbossà un gest d’escepticisme.
- No crec que ens facin cas, ans al contrari, pel que he sentit a dir, pretenen incorporar mica en mica aquest sistema a tots els habitatges de la ciutat. Però tens raó, no costa rés provar-ho.
La resposta de les autoritats municipals fou concloent, NO! I a continuació van oferir totes les raons possibles que justificaven la negació a la petició sol·licitada. Que si era beneficiós pel ciutadà, que si més qualitat de vida, que aquest era l’habitatge del futur, que haurien d’estar agraïts per ser uns dels primers en ocupar un d’aquests habitatges, etc.Quan els dos amics es van trobar el diumenge al matí van comentar la jugada, ambdós havien rebut la contestació que, de fet, no els havia sorprès gens, ja s’ho imaginaven.
- Com ho veus Lópes?
- Malament, però ja m’ho temia; de fet, encara ens queda una altra solució, però amb aquesta no sé si hi estaràs d’acord.
- Quina és?
El Ciutadà Lópes donà una ullada al seu entorn, com si recelés fins i tot dels espais oberts.
- Martinez! L’única sortida que tenim es fugir d’aquí.
Aquest se'l va mirar, i amb cara de sorprès li va dir:
- Fugir? On?- A un lloc segur. Has sentit a parlar del Centres d’Emmagatzemament?
- No! Què és això?
- Doncs mira, és on desterren la gent políticament incorrecte, com si fos una espècie de reserva; no hi ha les comoditats d’aquí, però tampoc s’hi està tant malament, almenys hi ha llibertat absoluta.- Això sí, si hi vas, ja no en pots sortir mai més. És que... bé, tinc un antic company d’universitat que treballa al servei de seguretat; l'altre dia me'l vaig trobar i, tot parlant amb ell de l'assumpte, em va dir que ens hi podria fer entrar, fixa’t que l’únic que demana a canvi -somrigué tot fent un gest irònic- és quedar-se amb el meu habitatge; així és la vida amic meu, nosaltres en volem sortir i ell va boig per ocupar-ne un.
En Martinez estava dubtós, no ho acabava de veure clar.
- No sé què fer, vols dir que ens hi adaptarem?
- No ho sé, però almenys jo, aquí, no hi vull estar-hi més temps de l’imprescindible. No veus que nosaltres som una espècie de conillets d’índies, que quan li trobin el gust a això de controlar al personal, tota la ciutat estarà sota el seu ull vigilant i la seva Veu incrustada dia i nit a les orelles de tots els ciutadans? Pensa-ho, demà a les vuit de la tarda he quedat amb ell, t’esperaré deu minuts; si no vens, marxaré.
L’endemà, a l’hora acordada, en Martínez es va presentar, però tant sols per acomiadar-se del seu amic, no gosava donar el pas i així li ho va fer saber.S’acomiadaren amb una forta abraçada i el Ciutadà Lópes va desaparèixer de la ciutat sense deixar-hi rastre.Les autoritats municipals no van donar cap importància a la desaparició; l’Estat del benestar anava sobrat de mà d’obra i tenir-la col·locada costava una munió de diners al cap de l’any. El seu habitatge va ser ràpidament ocupat pel seu amic, el guarda de seguretat, que el va demanar a l’instant, i tot va continuar igual. Bé, tot no.
El Ciutadà Martinez es va penjar un any més tard.